Imaginar i dissenyar futurs desitjables davant del relat del col·lapse

Imaginar i dissenyar futurs desitjables davant del relat del col·lapse

Yayo Herrero & Jose Luis Vicente
Ilustracions: Tonina Matamalas

En quin moment ens trobem? Ens enfrontem a un col·lapse?

JL: Un fet que situa força el moment actual és que som molt lluny dels objectius de l’Acord de París: mirar de no superar els 1,5 graus d’augment de les temperatures sobre els nivells preindustrials. Se suposa que en algun moment de la segona meitat del segle xxi, entre 2050 i 2100, les emissions de CO2 a l’atmosfera han de ser zero i a més hem de trobar maneres d’habilitar emissions negatives. La qüestió, però, és que hi ha un consens creixent sobre el fet que aquest objectiu d’1,5 graus és mort.

 

YH: Sí, amb les inèrcies que ja té el canvi climàtic, sembla inassolible. D’altra banda, molts dels horitzons que s’estan projectant a les agendes polítiques són inviables físicament si el que es pretén és satisfer les necessitats de tothom. No oblidem que les persones estan insertes en una trama de la vida que té les seves pròpies necessitats, és a dir, els animals, les plantes i els ecosistemes també necessiten aquesta producció primària neta de la natura per poder viure. En la dimensió material ens trobem en una disjuntiva. A més, hem viscut la pandèmia, resultat de l’afebliment d’aquest escut de protecció que és la biodiversitat. La conclusió és que, si mirem les dades a seques, el moment és molt complicat, sens dubte.

 

JL: Davant d’un escenari tan complex, potser cal pensar en els relats que fem servir per explicar aquesta situació. Analistes com Alex Steffen, que diu que ens trobem en un període transapocalíptic, o l’escriptor de ciència-ficció William Gibson, insisteixen a abandonar la idea de la fi del món entesa com una catarsi col·lectiva o com una única gran catàstrofe que fa impossible la vida de tothom. Més aviat, ens trobem en una renegociació permanent d’un món cada cop més apedaçat, fragmentat i menys estable, mentre mirem de preservar un estat de percebuda normalitat que cada cop és més difícil de sostenir. Potser es tracta de deixar de pensar aquesta lluita com una qüestió que es resol amb una solució definitiva, però això no ens pot portar a abaixar els braços davant d’una apocalipsi inevitable i que impacta per igual arreu del món. Aquesta no és la realitat. La crisi climàtica resulta un gran potenciador de desigualtat i un gran generador de fragilitat en els sistemes (humans i naturals) i en les infraestructures en tots els aspectes. Només cal que tinguem presents les diverses disrupcions dels sistemes globals que ja hem viscut, des de la pandèmia a les crisis en la cadena de subministraments. Les costures del món i l’ordre generat per l’estatus del liberalisme en els darrers trenta anys, entre altres coses, estan començant a fragmentar-se i trencar-se. Segons l’últim informe de l’IPCC, ja vivim en la realitat d’un planeta en crisi climàtica. Si som realistes, aquest és l’escenari en què transcorrerà la resta de la nostra vida i del segle xxi. De manera que és urgent produir noves maneres d’explicar com és viure en aquest món dels 1,5 graus o més.

 

YH: Absolutament: aquesta necessitat existeix i és crucial. Sobretot perquè la mirada apocalíptica que percep una mena d’Harmagedon, un esclat que es produeix i davant del qual no es pot fer res, no s’ajusta a la realitat. El procés de superació dels límits biofísics del planeta (en terrenys com el canvi climàtic o la pèrdua de biodiversitat) prové d’haver forçat la innovació de la trama de la vida, que és una trama autoorganitzada i que es transforma a altres ritmes. Cal pensar, però, que aquests canvis no seran tan ràpids com es vaticina, i que obren esquerdes i altres possibilitats. Hi ha diversos biaixos en la mirada apocalíptica. És una forma molt patriarcal d’entendre el col·lapse dels sistemes socioeconòmics i també és tremendament antropocèntrica, perquè entén l’esclat com un fenomen que succeeix fora de nosaltres. A més, també té un marcat caràcter etnocèntric, vist que ja hi ha moltes vides col·lapsades. A les persones del poble maputxe el col·lapse els va arribar fa cinc-cents anys i, com diuen, continuen resistint. El que s’anomena col·lapse, o el que s’amaga rere aquesta visió d’un esclat davant del qual no tindrem temps de reacció, sol caminar sobre un biaix blanc, etnocèntric, occidental i capitalista que impedeix crear altres narratives diferents. Ara bé, quan aterrem les mirades sobre la crisi ecosocial a la vida quotidiana, descobrim que s’obren moltes possibilitats diferents. Possibilitats sobre com podem mirar el present i el futur i, sens dubte, també el passat, ja que no hi ha imaginació possible sense memòria i sense reconeixement del present. Saber narrar tot això és molt important, però costa. No sé si has vist la sèrie Colapso… jo al tercer capítol vaig dir: «Prou!». Des del punt de vista de l’activisme ecologista trobo molt nociu posar davant de la gent un futur de lluita de tots contra tots que ignora la possibilitat de buscar repertoris d’ajuda mútua o les possibilitats de tenir vides dignes i felices en marcs de canvi i potencialment catastròfics. Coincideixo que hem de buscar altres narratives, perquè insisteixo que, a més, n’hi ha moltes que no s’ajusten a la realitat.

 

JL: Trobo que aquesta idea és molt important: que entre les runes també hi pot haver la felicitat. El col·lapse suposa que en la descomposició de la nostra manera de viure, potencialment només hi ha decadència, només hi ha una lluita mil·límetre a mil·límetre per la supervivència bàsica. És necessari donar més complexitat a aquest relat. Cal començar a reconèixer que, senzillament, aquí un altre món no només és possible, sinó que és segur. La realitat és que, en moltes de les seves condicions i paràmetres, aquest món no es perllongarà i els altres mons que emergiran també tenen a veure amb teixir una altra manera d’imaginar-los. En canvi, en cada front de negociació política topem amb la sensació permanent d’oportunitat perduda, d’un doble llenguatge desesperant, cosa que sempre ens impulsa cap a la posició del «tot està perdut». En aquests moments és important entendre que, políticament, l’apocalipsi resulta molt poc útil, atès que no genera cap capacitat de resposta. I, a més, això no és un tot o res, sinó que cada desè de grau compta.

 

YH: Sí, per a mi és clau entendre que entre els enderrocs i en les runes sorgeixen també possibilitats de vida bona. És més, pensar que davant d’una situació catastròfica el que sorgeix és una baralla del tots contra tots és un relat hegemònic que no es compleix gairebé mai. En el seu llibre A Paradise Built in Hell (en castellà, Un paraíso en el infierno), Rebecca Solnit mostra amb una profusió de dades formidable que el que exploten són dinàmiques de vida comunitària i noves formes de solidaritat amb què s’adquireix un increïble sentit vital, una mena de liminalitat i de salt en consciència comunitària. A més, ens fa sentir molt bé, perquè estem preparats per complaure’ns amb el plaer dels altres i també per patir amb el patiment aliè. I d’aquí sorgeixen oportunitats per poder fer les coses d’una altra manera, com quan després de la pandèmia molta gent no s’ha incorporat a feines de merda, intuint que hi ha altres maneres d’organitzar-se que no passen per la dinàmica de l’explotació. N’hem extret molts aprenentatges i també n’extraurem de coses que encara han de passar. Crec que una part important de la política, la cultura i l’activisme consisteix a estar preparats perquè, en això que passarà, sigui més fàcil que sorgeixi la cooperació que la lluita del tots contra tots. El discurs de l’apocalipsi i del «no hi ha res a fer» no només és inútil políticament: també és fals. Recordo ara un company d’Ecologistes en Acció, el Santiago Martín Barajas, criticat molts cops perquè la seva opció ecologista és purament conservacionista, que sempre diu: «Lluito per salvar cada vall i cada riu, perquè cada vall i cada riu que no es destrueixi són possibilitats de vida futura i present». No és igual que es destrueixin entorns, no és igual el que passa a petita escala… Hi ha les bases de la construcció d’utopies futures.

 

JL: És una qüestió que en l’altre gran àmbit de la crisi ecològica, la crisi de biodiversitat i l’extinció d’espècies, es revela de manera molt clara: quan desapareix una espècie s’esvaeix literalment tot un món i tota una manera de ser al planeta. La lluita per preservar cadascuna de les coses que podem arribar a perdre té un valor que excedeix les mesures o un vulgar compte de resultats. Ara bé, molts cops operem en aquestes lògiques, per exemple, calculant quantes tones de carbó s’emeten… sembla com si aquestes mètriques continuessin protegint aquest sentit d’objectiu assolit o no i aquest marc d’èxit o fracàs.

 

Una transició ecològica justa… Per on comencem?

JL: Hi ha una qüestió que em fascina per les implicacions filosòfiques i polítiques que té: les diverses velocitats a què vivim, que operen en escales de temps diferents. Aquesta crisi avança a dues velocitats molt diferents. D’una banda, vivim a mig camí entre dues eres geològiques, amb un peu en cadascuna, i aquesta posició força la distància entre el que passa en l’experiència del temps humà, en aquestes unitats d’uns vuitanta anys del temps vital, davant de les enormes escales de milers d’anys de les edats del planeta. Sumat a aquesta tensió temporal, trobem que des de l’acció humana hem generat impactes amb implicacions a molt curt termini i que hem d’actuar en uns temps més o menys curts o els canvis afectaran moltes generacions futures. Sembla que hem de desenvolupar tant una visió filosòfica com una acció política que reconciliï el 2030 amb el 2100, tenint en compte que el 2030 ja és aquí. És el present immediat i per a aquest horitzó ens hem fixat uns objectius molt ambiciosos. Com sol dir Timothy Morton, el canvi climàtic és un fenomen massa ràpid i alhora massa lent: sabem que té implicacions que nosaltres podem experimentar, però alhora succeeixen en unes escales que excedeixen la nostra capacitat com a humans per percebre-les. Així doncs, resulta que ens cal un pla polític que reconegui la necessitat de canviar moltes coses i de fer-ho molt de pressa, perquè cada any compta. Que ho fem a deu, vint o trenta anys vista pot tenir implicacions transgeneracionals. Seguint amb l’Acord de París, hem d’adquirir uns compromisos per al 2100, estenent el nostre espai de responsabilitat política a vuitanta anys vista, actuant en una escala de temps i amb un compromís transgeneracional que és del tot nou. Des de la perspectiva política i de l’activisme, em pregunto com reconciliem aquestes velocitats.

 

YH: Abordes un tema crucial. La crisi ecològica la solem analitzar amb dades territorials o d’atmosfera, però és, sobretot, una crisi de xoc entre diferents temporalitats. Els temps per a la vida, de vegades, són molt llargs i escapen a la dimensió d’una sola vida humana, però és que en altres moments són temps absolutament vertiginosos. Recordem l’erupció del volcà de La Palma, que va canviar la configuració i la fisonomia d’una illa en dos mesos, en comptes d’un procés que sol durar milers d’anys. A tota hora es combinen els dos ritmes. D’altra banda, tenim la dimensió cíclica (els cicles de les estacions, del dia i la nit…) que xoca amb les mirades generades per les cultures més liberals, més occidentals. És a dir, tenim un xoc entre els temps de l’economia i la producció davant dels temps de la vida; i cal que ens fixem també en com ha canviat aquest aspecte. En el passat, quan es començava a construir una catedral, tothom era conscient que no en veuria el resultat final, i probablement els seus fills i nets tampoc. En canvi, ara com ara, al món occidental gairebé ningú no vol abordar un procés el resultat final del qual no veurà. L’horitzó amb què funcionem és el d’aquests vuitanta anys de la pròpia vida; i de vegades fem servir unes lògiques encara més curtes. Ara bé, tot plegat es complica encara més amb l’horitzó polític, que és de quatre anys o fins i tot més curt, perquè els sis mesos previs a les eleccions i els inicials són, a la pràctica, gairebé inoperatius. Resulta que es pretén afrontar aquest problema amb una lògica de dos anys i mig sense garantia de continuïtat i amb la necessitat de vendre un producte (per parlar sense embuts) que ha d’arribar a tantes persones com sigui possible. És clar, en aquest esquema les dificultats són enormes i aquest xoc temporal resulta absolutament clau.

 

JL: Exacte; a més no tan sols no ha passat sempre, sinó que en l’actualitat tampoc no succeeix en totes les cultures…

 

YH: És clar, aquest xoc temporal està alimentat per la configuració d’un subjecte polític individual, producte d’aquesta fantasia de la individualitat, que fa molt difícil mirar i projectar cap al futur i conèixer des del passat. Tanmateix, és una característica que no tenen tots els pobles. Per exemple, pensem en la Confederació iroquesa, amb les seves polítiques per a les set generacions i en com algunes estructures comunitàries de pobles originaris continuen mantenint aquest enfocament. Per això crec que, en primer lloc, necessitem desenvolupar una responsabilitat transgeneracional que no existeix: es tracta tant d’un procés polític com cultural. La qüestió és que no només concerneix les generacions futures, els nostres besnets o rebesnets, sinó que les persones migrants que s’aglomeren a les tanques frontereres ja són població present. Vull dir que el repte dels moviments migratoris i de la gent que s’empobreix a passos de gegant és clau, i que abordar la crisi ecològica és indissociable de protegir les condicions de vida de la gent. Si només funciona el primer punt, podem caure en dinàmiques ecofeixistes; mentre que si només prospera el segon, no resolem els problemes de sostenibilitat. Tots dos han d’anar de la mà.

 

JL: Sí, el que ens falta construir és no només una solidaritat compartida amb els més febles, sinó una mena de transacció intergeneracional que ja és urgent, no per d’aquí a cinc o sis generacions, sinó per a la següent. Llavors, entrant ja en l’àmbit de la voluntat política, tot això es trasllada als Green New Deal, que estan molt reclosos en l’àmbit del neoliberalisme o, en el millor dels casos, en l’imaginari socialdemòcrata. Potser en podem començar a descriure les característiques i a pensar sobre les seves limitacions, tenint en compte on volem anar i la velocitat a què cal anar, situant la dimensió temporal, de nou, com una variable important…

 

YH: Considero que els Green New Deal han sigut un avenç important. No oblidem que fa deu anys estàvem mirant de convèncer que el canvi climàtic era veritat, no a Trump o Bolsonaro, sinó a professors universitaris. Els economistes sortien de la universitat sense haver-se assabentat que el planeta tenia límits. Per tant, l’avenç que s’ha produït en l’agenda política és notable. Ara no discutim temes lligats al negacionisme de la crisi, sinó que debatem sobre com s’aborda aquesta qüestió. Antonio Turiel diu que hem passat del negacionisme al «negocicionisme». Llavors, què passa? Un dels problemes és que es parla d’un consens científic i polític que no existeix. El que estan dient des de l’IPCC o des de la Universitat de Leeds, la de Harvard o l’ICTA-UAB és que el càlcul d’escenaris que fa l’Agenda Verda europea és inviable físicament si el que es pretén és satisfer les necessitats de tothom. Només és viable si sosté les necessitats de sectors de privilegi i deixa als marges de la vida altres sectors de la població. La realitat és aquesta. Perquè aquestes agendes no deixin ningú enrere, haurien d’assumir l’inevitable decreixement de l’esfera material de l’economia. És a dir, vulguem o no, farem servir menys energia, minerals i aigua, perquè n’hi ha una quantitat limitada, no en tindrem més. A partir d’aquí, cal plantejar polítiques que apuntin a la suficiència, al repartiment, al principi de precaució i a la cura com a vectors principals. Tant en la Llei d’estrangeria, com en la reforma laboral, en la Llei d’habitatge o en els models productius, cal posar el focus en com se sosté la vida dins d’aquest decreixement inevitable de l’esfera material de l’economia. En canvi, trobem polítiques que xoquen entre si. Per exemple, es diu que s’ha de fer una transició del cotxe de motor de combustió a l’elèctric, però és que no calen grans càlculs per adonar-se que no és possible. Fent quatre números ja es veu que el liti que necessita un cotxe elèctric multiplicat pel nombre actual de cotxes de motor de combustió dona de resultat el doble de les reserves mundials de liti. Però és que a més també es vol fer servir liti per a aerogeneradors, plaques solars i per a la innovació digital. Tot això no se sosté sobre les tones de recursos que hi ha. La política pública n’ha de ser conscient (o potser n’és conscient i ho passa per alt…). Des de l’activisme hem d’aconseguir introduir també aquest tema en les agendes. Per exemple, Fridays For Future suposa un revulsiu brutal, tot i que és dur veure nois i noies entre quinze i vint anys increpant la generació dels seus pares dient-los: «Us trauríeu el menjar de la boca per nosaltres i ho sabem, però en aquest moment és tan forta la desconnexió de les coses materials que us resistiu a deixar el cotxe». Dic les coses més planes i sé que no és una qüestió de responsabilitat individual, però costa assumir-ho.

 

JL: Sens dubte, Fridays For Future ha suposat una ruptura en el terreny cultural i en l’imaginari polític. Gairebé afirmaria que ha estat l’únic moviment que ha canviat les peces al taulell, dient que tot el que no sigui un pacte intergeneracional és una guerra intergeneracional. I cal posar-ho sobre la taula com la realitat en què ens trobem, i superar aquesta lògica segons la qual el canvi té un cost i només és possible un cert nivell de canvi en uns períodes de temps assumibles. Cal superar aquest tipus de pragmatisme polític en què se situen tots els governs occidentals, que bàsicament és el de comprar el relat, però assumint un nivell de transformació molt limitat en els paràmetres econòmics i socials.

 

YH: També s’ha produït una infantilització de les nostres societats… per això és tan important la irrupció de Fridays For Future i veure gent tan jove que mira al futur (i al present) expressant com li agradaria que fos i posant tota l’energia per intentar canviar el rumb en què avancem. Em refereixo que quan van aparèixer notícies sobre l’aturada de les cadenes de subministrament globals es van publicar articles que es preguntaven: «Què cal fer perquè la gent no senti ecoansietat?». És com si es busqués l’ansiolític per eliminar la incertesa, la por o l’angoixa sobre situacions que són angoixants de debò. Ens sorprèn que hi hagi tants problemes de salut mental, però es pot estar sa en un món tan absolutament malalt? Que potser els trastorns no són una resposta sana a condicions de vida inacceptables?

 

JL: Hi ha fins i tot un fenomen pitjor, generat per part de certs blocs de l’esquerra, que és assenyalar l’ecoansietat com una forma de privilegi, produint una tensió absurda en dir que qui es preocupa per aquestes escales de temps és perquè té el dia a dia resolt i no té preocupacions més urgents. Em posen molt nerviós aquestes respostes que contraposen el final de mes amb la fi del món… És la mateixa tensió que hi va haver amb l’explosió de les «armilles grogues» a París. El que volen dir, en realitat, és que aquestes aspiracions ecologistes són coses de gent de casa bona. Crec que no anem enlloc sense reconfigurar aquestes dues relacions, sense entendre que l’ecoansietat és part de la precarietat moderna.

 

YH: És que hi ha moltes dimensions de l’ecoansietat. Quan a algú li tallen la llum a casa s’enfronta a una terrible angoixa i resulta que aquest recurs bàsic, aquest dret humà, es veu limitat per les dinàmiques d’aclaparament d’un bé que, a més, declina. Al capdavall, el tema és que els éssers humans som radicalment dependents de coses que procedeixen en últim terme de la natura i també dependents d’altres persones. Tanmateix, hi ha un procés de desconnexió brutal amb aquesta materialitat de la vida, que es tradueix en una precarietat màxima per als sectors més vulnerats i empobrits, tant dins com fora de les nostres fronteres. I en els sectors més privilegiats que ara pateixen ecoansietat es pretén tractar com una reacció anòmala, com un fenomen que fins i tot no existeix. Una cosa és no complaure’ns amb el dolor ni pretendre generar por, però una de molt diferent és no acompanyar i no visibilitzar com a normals les situacions d’angoixa produïdes per viure en una societat que se’n va en orris si no fem res.

 

Distopies, futurs desitjables i decreixement

JL: Com dèiem abans, ni l’«apocaliptisme» ni el distopisme no ens serveixen, perquè són políticament inútils, científicament inexactes i pobres en la capacitat per crear imaginaris emancipadors. Fora d’això, però, un dels pocs imaginaris que s’ha anat consolidant són una sèrie d’utopies verdes urbanes que es nodreixen dels pòsits de la socialdemocràcia i també dels Green New Deal. Serien unes ciutats ecosostenibles i comunitàries formades per horts urbans, gent en bicicleta i redissenyades amb estratègies de reruralització. Ara bé, potser per la meva tradició vinculada a imaginaris de la ciència-ficció, crec que el poc que podem assegurar sobre el futur és que serà estrany. És a dir, aquests imaginaris no es desplegaran en direccions úniques, sinó més aviat de forma híbrida i fragmentada. El futur no serà decreixentista o acceleracionista, sinó totes dues coses. I no serà postcatastròfic o nodrit per una acceleració tecnològica, sinó totes dues coses. La veritat és que no sé fins a quin punt es pot reclamar la paraula utopia com una eina útil, però sí que és necessari imaginar futurs desitjables. I, per descomptat, en l’àmbit de l’art, del disseny especulatiu o de l’arquitectura s’estan creant moltes narratives interessants. La qüestió és que quan ens preguntem de quina manera som capaços d’imaginar el futur, ens assalten diversos marcs que es van consolidant, com el capitalisme verd, el decreixement, diferents formes d’acceleracionisme, l’extincionisme o relats molt apocalíptics. I en aquest punt m’interessa molt la teva posició, adscrita al decreixement, i m’agradaria saber quines són les teves certeses sobre aquests escenaris de futur i com creus que aterren sobre contextos socials concrets, que és el més difícil d’imaginar…

 

YH: Sí, començo aclarint que per a mi el decreixement no és una proposta política o una ètica. Per a mi el decreixement és una dada. Només parlo de decreixement per referir-me a la inevitable reducció de l’esfera material de l’economia. És a dir, menys liti, menys platí, menys coure, menys petroli, menys carbó, menys gas natural i a més, menys territoris que ens resultin familiars, perquè en efecte, el futur serà molt estrany. Hi ha molts territoris —com explica la pagesia— on el coneixement generat ha anat lligat al seu funcionament, sabent què calia sembrar i quan, on i al costat de què calia sembrar cada cosa, etc. Tota aquesta relació entre sabers i territori s’està ensorrant i desvertebrant, i caldrà aprendre de nou a través de la prova i error, com ha après la humanitat al llarg de la història. Llavors, quan parlo de decreixement és per constatar la reducció material que afecta tots els éssers humans en la construcció del seu metabolisme social. Viurem amb menys materials i amb menys energia. És un punt que, mentre la llei de l’entropia no sigui falsada, resulta irrebatible. Davant d’això, la meva aposta, i aquesta sí que és una posició ètica i política, és que ens en sortim amb la major generació de felicitat possible i sense deixar ningú enrere. I lluny de la voluntarietat individual o el sacrifici amb què de vegades opera el decreixement entès com a ètica, el que tenim són conflictes ineludibles amb tota aquella gent que aclapara el que no li correspon. Antigament, d’aquest conflicte se’n va dir lluita de classes i ara en podem dir com sigui, però és un conflicte real. Crec que és més interessant políticament parlar de suficiència, apel·lant a garantir que tothom tingui prou recursos. Hi haurà qui en necessitarà més, perquè és real que hi haurà qui en necessitarà més i qui podrà viure amb menys.

 

JL: Sí, també crec que el decreixement com un pla organitzat té molts problemes: entre altres, tanca la possibilitat d’inventar noves maneres de viure, perquè ja estan predefinides en la renaturalització i la reruralització i per un imaginari no sé si preindustrial, però sí una mica pastoral. Però és que no tothom vol viure de la mateixa manera i a més, un món de nou mil milions d’habitants el 2050 és molt diferent d’un de dos mil cinc-cents milions el 1950. Francament, no tinc una certesa enorme sobre quina és l’aposta, fins i tot penso —com sol passar en aquests casos— que tothom té una mica de raó. Assumeixo, és clar, la disminució de l’esfera material, però això no sempre ha d’anar lligat a renúncies o a una precarització accelerada. Pensem en la mobilitat. Per exemple, si aquesta herència del segle xx vinculada a la unitat familiar, l’automòbil, se segueix plantejant com a model no és perquè sigui ni de bon tros la millor solució als problemes de mobilitat, sinó pel seu pes en l’economia.

 

YH: Crec que és obvi que no és la millor solució, però molta gent sí que viu el fet de deixar el cotxe com una renúncia…

 

JL: Sí, però qualsevol que viu aquesta experiència personal pot entendre i assumir una anàlisi que en models de mobilitat és molt clara: una bèstia de gairebé dos mil quilos de pes i que el 90% del temps està aturada i només es fa servir com a màxim quaranta o seixanta minuts al dia difícilment pot ser la millor solució. Aquest nivell d’ineficiència el pot entendre qualsevol. D’altra banda, també hi ha algunes dades positives, com per exemple, que s’estan venent moltes més bicicletes elèctriques que cotxes elèctrics. I en aquest punt trobem un espai força transversal, assumible per decreixentistes i per defensors d’una economia digital, com és el fet de passar d’una economia de productes a una de serveis. Uns i altres comparteixen que s’incrementa l’eficiència cada cop que es pot eliminar un producte i convertir-lo en un servei i, a més, aquesta economia basada en serveis —que des del punt de vista material és més eficaç— pot operar en una lògica capitalista, per tant, és tremendament transversal. Sí que hi ha altres qüestions que em generen més dubtes, com l’escepticisme constant respecte a la tecnologia. No nego que és una temptació permanent recórrer a la tecnologia com a agent salvador. Sempre penso en el mateix exemple: en un debat electoral del Partit Republicà durant la candidatura de Trump, Jeb Bush, quan li van preguntar pel canvi climàtic, va respondre que la solució l’estava inventant un jove en algun garatge en aquells moments. Ara bé, la posició oposada a l’escepticisme absolut trenca tota possibilitat d’imaginar objectes o sistemes que avui no tenim. Accepto per exemple l’argument d’un preudoacceleracionista com Benjamin Bratton, quan diu que qualsevol solució requereix un pla macro a escala global. Bratton atorga molta importància a aquest àmbit, el de la planetarietat, que d’alguna manera prolonga la idea d’un internacionalisme que en bona part hem perdut. De fet, el canvi climàtic, tot i que no el podem experimentar per complet a escala personal, sabem que existeix gràcies a una macroestructura de computació planetària. Tenim el món inundat de sensors que poden recollir informació i que generen models que poden afirmar veritats. I és que ¿hi hauria canvi climàtic detectable en un món sense computació planetària a gran escala? Llavors, ¿per què hauríem de tallar cap d’aquests camins que ens poden portar a intervencions tecnològiques que sí que creen nous escenaris desitjables? Des de la biologia sintètica amb bacteris que devoren plàstics o des de la computació quàntica per enfocar el problema des de nous angles. Soc conscient que tot plegat ens aboca molt de pressa a relats de ciència-ficció que poden ser complaents, però també crec que es tracta d’agents polítics que no podem desplaçar.

 

YH: Sí, sí, jo també ho crec. Debatria la formulació que en el seu moment plantejava Lovelock, aquesta idea que el conjunt de la biosfera i dels sistemes vius és una mena de supermàquina de computació…

 

JL: JL: La hipòtesi Gaia…

 

YH: Sí, però Lynn Margulis va anar més enllà i plantejava, no tant un model computacional, sinó un model d’autopoesi i d’autogeneració basat, a més, en dinàmiques relacionades amb la simbiogènesi i la cooperació.

 

JL: Bratton, però, no ho diu tant en el sentit de Lovelock, sinó que apunta que la principal arma que té la comunitat científica global per generar els informes de l’IPCC és la computació planetària interconnectada a gran escala, és a dir, la possibilitat d’agregar dades de moltíssima resolució en molt poc temps sobre l’escala planetària.

 

YH: Sí, és innegable. Per situar-ho bé, crec que la tecnologia és condició necessària per resoldre el problema i intentar sortir-ne amb els criteris que plantejàvem. Ara bé, trobo més problemàtic que no s’assumeixi que malgrat que és una condició necessària, no és una condició suficient. El problema de la fe tecnològica són els discursos de «quedeu-vos tranquils, no us mogueu, ja ho està inventant algú en un garatge». Necessitem, probablement, el que algú estigui inventant en un garatge, però necessitem també mesures de redistribució de la riquesa i de justícia. D’altra banda, em criden molt l’atenció algunes propostes que venen des de l’esfera purament tecnològica. Per exemple, segueixo amb fascinació tot el discurs d’Elon Musk, perquè de veritat em fascina com explica les coses. Hi ha un relat brutal de fons quan explica la terraformació de Mart en el seu manifest. Diu que dins d’un segle, un milió de persones podrien viure a Mart sota una cúpula per suportar les radiacions i les temperatures de seixanta graus sota zero. I ho farien conreant els seus propis aliments i reciclant la seva femta. És a dir, resulta que la promesa consisteix a donar per perdut el que tenim aquí per fer desitjable un futur en què viurem a Mart sota una cúpula fent de permacultors: just l’opció de vida que aquí i ara està sistemàticament desvalorada perquè, es diu, és com tornar a les cavernes! Resulta una bogeria pensar que la línia de progrés passa de les coves d’Altamira a les coves a Mart sense més solució…

 

JL: Exacte… Un gran salt endavant per fer-ne un altre enrere…

 

YH: A més, una gran promesa per a un milió de persones, i què passa amb els 7.800 milions de persones restants? En fi, en tots els àmbits fa falta tecnologia, també en l’agroecologia, i per descomptat, hi ha determinades mirades de la biologia sintètica que són interessants. No s’ha de descartar cap via d’activació de la imaginació per resoldre els problemes. Això sí, sempre que tinguem en compte com funciona la trama de la vida i sense oblidar que aquest procés que ha prosperat durant més de 3.900 milions d’anys mostra algunes regularitats importants.

 

JL: Aquesta màxima que has esbossat, segons la qual tots els fronts són condició necessària però no suficient, s’aplica absolutament a qualsevol àmbit que tractem, sigui quina sigui la perspectiva. El problema és que de vegades no en som prou conscients perquè la magnitud de l’empresa és tan immensa que resulta molt difícil copsar-la, però aquesta és la dimensió del repte a què ens enfrontem.

 

YH: Potser necessitem molta més humilitat epistèmica i assumir que sempre ens aproximem a les coses de manera parcial i incompleta.

 

a

Magazine made for you.

Featured:

No posts were found for provided query parameters.

Elsewhere: