Cròniques d’una infantesa a l’exili

Roser Faraudo Gargallo va néixer a Barcelona i va viure l’exili des dels tres anys. Avui, als seus 92 anys, des de la Ciutat de Mèxic revisita aquells records en un relat que rescata i reescriu algunes d’aquelles vivències.

En la meva edat avançada he arribat a comprendre que aquelles anècdotes “divertides” de la meva mare portant menjar de contraban del poble a Barcelona – el conill destrossat al folre de l’abric i els ous amagats al coll – no devien ser tan divertides llavors. Com el dia que va arribar un avalot de dones “verduleres” (com ella els deia) a la porteria del nostre edifici, on les cosines del poble acabaven de deixar un cabrit i molta menja. Vociferaven que calia anar a la Generalitat a protestar, i l’únic que se li va acudir va ser anar-hi amb elles perquè no entressin a casa.

Els meus primers records són de Perpinyà. Després he sabut que els bombardejos i la manca d’aliments a Barcelona ens van empènyer a marxar cap a França. El Nadal que hi vam passar allà vaig rebre un regal que per mi va ser memorable, una capsa de fusta (de puros) folrada de rosa amb una nineta a dins amb la seva roba. Malgrat els esdeveniments externs, va ser per mi una època molt feliç.

En aquella època hi havia molta gent a casa, perquè anaven arribant els amics que sabien que érem allà: l’Anita Gual, que es va lligar el seu fill al cinturó perquè no se li perdés, i va llençar els coberts de plata enmig del Pirineu perquè ja no podia carregar-los. Finalment va arribar el meu pare, que va travessar la muntanya caminant i va anar a parar a un camp de concentració, d’on el van rescatar la meva mare i la meva tia. Encara conservo la carta escrita amb llapis que va enviar des d’allà. Érem tants a la casa que el propietari es va compadir de nosaltres i ens va deixar un pis que tenia al centre del poble, que vam ocupar els meus pares i jo.

La Segona Guerra Mundial era imminent i, encara que el meu pare ja tenia feina a França, van decidir acceptar l’oferta del govern mexicà per emigrar-hi. Era el mes de juliol de 1939.

Vam venir amb el vaixell Mexique. Només recordo que vam salpar de Bordeus i que la meva àvia ens va portar a “Le Printemps” a la meva cosina i a mi i ens va comprar uns bonics barrets de palla blancs per al viatge. D’alguna manera vaig percebre la desaprovació del meu pare, encara que no entenia el motiu, que ara comprenc. Del vaixell només recordo que em negava a fer servir els plats i gots metàl·lics. No sé com passava el dia, però sí que l’arribada a Veracruz va ser molt alegre. A mi em van regalar un “Choco Milk” gelat que em va semblar deliciós, i ens van portar a dormir a un lloc on van preguntar què em podien donar per sopar; la meva mare els va dir que una truiteta – “només això?”. És clar, ella pensava en una omelette!

El meu pare va haver de demanar un vestit prestat a un amic per baixar del vaixell! Mai no he entès quina necessitat hi havia de baixar del vaixell amb vestit.

Tot i parlar el mateix idioma, no va trigar a aparèixer la barrera lingüística, o més aviat el “xoc cultural”, com el dia que les ties Cata i Amparo van entrar en una cantina a Veracruz. Van trobar uns “senyors molt amables” que les volien convidar a una cervesa, però l’Amparo va procedir a explicar-los que no s’hi podien quedar perquè havia de comprar llet per al seu nadó. Mai no es van adonar que aquests senyors els estaven “tirant els trastos”, perquè el 1939 les dones a Mèxic no entraven a les cantines, és més, estava prohibit.

Mèxic els va semblar meravellós, igual que la generositat dels mexicans, que mai no van canviar la seva actitud.

Molt aviat el meu pare va aconseguir feina a la mateixa companyia d’Anglaterra on treballava a Barcelona, i el van enviar a una sucursal a Monterrey. Allà van ser molt feliços, i per afegitó jo també. Vam tenir la sort d’aterrar al carrer Álvarez, al costat dels González, que tenien una filla de la meva edat, i davant dels Montfort, que també eren una família nombrosa.

Tant les filles González com les Montfort més grans buscaven molt la meva tia Cata, però mai no va aconseguir adaptar-s’hi. Crec que després de la guerra, literalment “no s’hi trobava” en l’ambient de Monterrey d’aquella època.

Aquí van rebre amb molta simpatia a l’anomenat “exili espanyol”. Els mexicans en general són persones molt generoses que de seguida t’ofereixen casa seva i la seva amistat. Quan van arribar, el govern va oferir als meus pares l’oportunitat d’aconseguir la nacionalitat, cosa que van acceptar de seguida i que van fer extensiva a mi. Això m’ha facilitat molt la vida. Nosaltres mai no vam tenir cap limitació legal aquí, excepte no poder ser presidenta de la República, ja que per llei cal ser mexicana de naixement.

Tot i que actualment passem per una època difícil, continuo pensant que aquest és un gran país per la generositat de la seva gent i de la seva terra.