De la memòria històrica a les memòries democràtiques: el cas de Barcelona com a punt d’inflexió

Jordi Rabassa, historiador

Pels volts del canvi de segle es van activar amb força els debats al voltant del que aleshores es va anomenar “memòria històrica”, que es va posicionar amb èxit, però que naixia amb moltes contradiccions. Vint-i-cinc anys després, i als 50 anys de la mort del dictador, es tracta d’un concepte superat per d’altres més amplis i inclusius, com “memòria democràtica” o “memòria col·lectiva”, entre d’altres. Aquells debats, iniciats aleshores, no han deixat d’evolucionar cap a diverses direccions, tant en l’espectre més progressista com també en aquells més conservadors.

Entre aquests debats, el debat entre el “deure de memòria”  i “dret a la memòria” contraposa un imperatiu acrític (deure), exercit de fa dècades per les administracions públiques, amb la reivindicació ciutadana de tenir accés a la construcció de la imatge del propi passat, i per tant a la seva revisió i reconstrucció.

Des del 2015, l’Ajuntament de Barcelona va marcar un punt d’inflexió en la manera d’entendre la memòria a nivell institucional, fomentant polítiques centrades en el dret col·lectiu a la memòria, convertint-la en un referent internacional duent a terme una política pública entesa com una eina de reparació, justícia i pedagogia cívica, però també de transformació social i en contínua revisió crítica.

D’aquí que l’experiència duta a terme durant vuit anys a Barcelona pot ser un bon exemple del que haurien de ser les polítiques públiques de memòria democràtica o col·lectiva, sense limitacions temporals ni geogràfiques, donat que la memòria és un llegat individual i col·lectiu que es transmet de generació en generació. Per això va ser important reparar la memòria de la comunitat jueva de la ciutat eliminant del nomenclàtor el nom d’un dels sants que havia promogut els progroms del segle XIII o reconèixer la presó que van patir les gitanos i els gitanos barcelonins en el segle XVIII, per posar dos exemples que trenquen fronteres i límits temporals.

Aquest compromís amb la memòria es va materialitzar amb la recuperació d’equipaments emblemàtics, com la presó Model, i el seu tractament com a espai de memòria obert a la ciutadania; una política ferma de feminització i popularització del nomenclàtor, una mirada crítica i decolonial sobre l’art públic, i una política activa de construcció comunitària de les diverses imatges del passat dels barris i dels col·lectius tradicionalment menystinguts. En aquest sentit, sovint empràvem el plural per referir-nos a les memòries diverses, amb una clara voluntat d’universalització i d’oposició a les polítiques que tenen a veure amb el “deure”.

Més enllà dels actes oficials i de la memòria institucional, un dels objectius de tota política pública de memòria hauria de ser la seva popularització i el reconeixement de l’espai públic com el lloc que serva les memòries, i per això l’Ajuntament de Barcelona va desenvolupar una política d’instal·lació de desenes de faristols a la via pública amb un doble objectiu de reparació i amb finalitat pedagògica, fent de la cartografia de la ciutat el millor lloc on explicar la història dels moviments socials i els moviments per la democràcia.

El llistat d’accions i polítiques desenvolupades en aquests vuit anys és ingent, i abraça des de les celebracions dels 80 anys de l’inici de la Guerra Civil fins al darrer faristol escrit comunitàriament amb les entitats de Nou Barris i dedicat al maquis Facerias; o la creació de la Comissió de Valoració del Tardofranquisme, la retirada de l’estàtua d’Antonio López i de l’escut de Joan Carles I al Cinc d’Oros, el mural de les persones afusellades al Camp de la Bóta, la instal·lació d’stolperstein acompanyades d’un projecte educatiu per a joves, així com la substitució de carrers dedicats a militars per activistes veïnals o noms populars, com el mateix Cinc d’Oros que hem citat en aquest text, entre d’altres.

Com dèiem, l’Ajuntament de Barcelona governat per Barcelona en Comú ha estat un autèntic referent i ha marcat un punt d’inflexió en les polítiques públiques de memòria. El seu model, basat en el dret a la memòria, ha situat al centre la pluralitat i diversitat de memòries, el reconeixement de les lluites que han construït la Barcelona democràtica i una mirada transfronterera i sense limitacions temporals del passat. Aquest enfocament s’ha concretat en la coproducció amb els barris, la popularització del nomenclàtor, la revisió crítica de l’esclavisme i del colonialisme, i l’aprofundiment en el coneixement del tardofranquisme i en el reconeixement de les persones represaliades.

A tot això cal afegir-hi iniciatives destacades com la querella contra Carlos Reig, l’advocat que va signar la sentència de mort de Salvador Puig Antich, o el projecte de preservació de les memòries de la pandèmia de la Covid-19, que han contribuït a una política de memòria també compromesa amb el present.

Les polítiques de memòria no es poden limitar a un conjunt de gestos simbòlics, sinó que han de ser una manera de repensar la nostra societat des del passat, assumint que no podem avançar sense revisar i reformular críticament el que ens ha precedit. La mirada Barcelona —plural, comunitària, transfronterera i atenta a les absències— ha fet visible que la memòria col·lectiva no s’imposa ni s’administra des d’un imperatiu abstracte, sinó que es coprodueix amb les persones que habiten la ciutat, les seves genealogies diverses i la transmissió com han rebut el seu passat.

En un moment en què els discursos d’odi i la deshumanització de col·lectius sencers genera memòries autoritàries i excloents, la manera d’entendre la memòria que exposem en aquest breu article esdevé una aportació imprescindible. No es tracta només de recordar, sinó de construir un espai simbòlic i un espai públic compartit, capaç de reconèixer els conflictes, dignificar les víctimes i incorporar les històries oblidades que també formen part del que som. El futur de les polítiques de memòria dependrà, en última instància, de la capacitat de seguir obrint aquest camí: el de les memòries democràtiques, múltiples i diverses.

Il·lustracions de Bea Simón @bety_luciernaga