Educacio en l’ambit de la memòria històrica democràtica

Joan Mena

Espanya té un deute històric amb la inclusió de la memòria històrica en el currículum educatiu que es va intentar corregir amb la llei orgànica de l’any 2020 (LOMLOE), però per falta de voluntat del PSOE i pel boicot actiu contra les polítiques de memòria que fa la dreta del PP i els seus socis d’ultra-dreta ha provocat que aquest avenç es quedi en paper mullat i no hagi arribat encara de forma clara a les aules.

Van haver de transcórrer quaranta-cinc anys des de la mort del dictador al llit (1975) per a què el Congrés dels Diputats aprovés una Llei Orgànica d’Educació que contemplés la memòria històrica com a element fonamental del currículum educatiu (2020).  La batalla per incorporar elements de memòria al currículum educatiu ha sigut una peça clau de les entitats memorialístiques per aconseguir que, arrossegant els peus per part del PSOE, s’incorporés aquest aspecte a l’anomenada Ley Celáa. Era indigne, intolerable i una vergonya històrica que l’alumnat espanyol sortís de la seva etapa d’escolarització obligatòria sense saber que a Espanya va haver-hi un dictador que va donar un cop d’estat il·legal i il·legítim, que es va dedicar a assassinar a l’oposició política i social i que va instaurar un règim de por i de retallada de llibertats individuals, col·lectives i nacionals dels diferents pobles d’Espanya. 

Ho podem afirmar amb la màxima contundència: la memòria històrica ha sigut la gran oblidada de totes les lleis educatives de la democràcia; i n’hem tingut fins a vuit. I això ha provocat oblit històric. Un oblit històric que fa mal a la democràcia i que, potser, pot explicar una part del que està passant avui amb l’increment dels discursos de l’odi i la banalització del franquisme. Recordo que durant el procés de tramitació de la LOMLOE, la líder espiritual de la dreta espanyola, Isabel Díaz Ayuso, va fer unes declaracions infames en què afirmava que els seus avis mai li van parlar de la Guerra Civil per a què estigués “lliure d’odis”. Unes paraules que retracten clarament la posició política de la dreta espanyola (no cal que parlem què en pensa la ultra-dreta sobre aquest període fosc a l’estat) i que la socialdemocràcia mai no s’ha atrevit a combatre. 

La vergonya de no incloure la memòria en el currículum educatiu encara no s’ha corregit perquè la memòria històrica que s’ha reconegut sobre el paper a la LOMLOE, no acaba d’arribar a les aules més enllà del compromís democràtic d’una part del professorat. Segons un estudi publicat recentment pels investigadors Enrique Javier Díez i Jonatan Rodrigues, de la Universitat de León, encara en l’any en què commemorem els 50 anys de la mort del dictador l’aplicació al currículum educatiu no s’ha implementat a les aules. I és que, amb caràcter general i sobretot en aquelles Comunitats Autònomes que són governades pel Partido Popular els continguts educatius sobre la repressió franquista, la lluita antifeixista i els mecanismes de justícia de la transició estan diluïts en formulacions ambigües, quan no totalment desapareguts, amb el perill per a l’increment del neofeixisme que això suposa. Aquesta situació s’agreuja encara més quan observem que algunes Comunitats del PP no només no implementen el currículum memorialístic sinó que han derogat, degut a què estan segrestats pels posicionaments negacionistes de la ultra-dreta de VOX, les lleis autonòmiques de memòria històrica, com ha passat a Extremadura, Cantabria, Aragó o Castella i Lleó amb les mal anomenades “lleis de concòrdia”. És urgent que el PSOE prengui una determinació i el Ministeri d’Educació surti de la seva letargia i, a través dels instruments normatius que li ho permeten, com ara l’Alta Inspecció Educativa, analitzi i sancioni aquelles Comunitats Autònomes que cometen un memoricidi i es neguen a implementar l’obligació legal de desplegar contingut de memòria històrica a les aules. 

Després de l’aprovació de la Llei, l’any 2020, s’hauria d’haver aplicat una oferta de col·laboració en la revisió dels llibres de text i material educatiu a les diferents administracions educatives, adoptar mesures per a què els continguts de l’assignatura d’Història es contextualitzessin en l’entorn geopolític d’aquest període i s’haurien d’haver desplegat actuacions també de formació de tot el professorat perquè cal incloure una actualització científica, didàctica i pedagògica dels docents en relació amb el tractament escolar de la memòria històrica democràtica de manera transversal. En síntesi, la nova Llei Orgànica va suposar un avenç sobre el paper, però no ha suposat el canvi de paradigma necessari que necessita el nostre sistema educatiu en clau de memòria. 

Hem de tenir clar que les polítiques educatives sobre memòria democràtica no son ni un caprici ni una opció ideològica del govern de torn, sinó que haurien de ser un dret de totes les generacions i una condició indispensable per a la defensa de la nostra democràcia. Ara que creixen els discursos de l’odi, l’enfrontament de l’últim contra el penúltim i el negacionisme del feixisme històric que tant mal ha fet a Espanya, a Europa i al món, és quan més cal potenciar la memòria històrica en el currículum educatiu com a eina cabdal de construcció democràtica. Si la màxima de les polítiques de memòria és la de veritat, justícia, reparació i garanties de no repetició, en aquesta últim un bon sistema educatiu enfocat en la defensa dels valors de la democràcia i l’anàlisi del passat pren un paper fonamental. Tot i la deixadesa de les administracions competents en la fiscalització del compliment de la memòria en el currículum educatiu, cal agrair la feina feta per un professorat compromès i unes entitats de memòria actives que han treballat per a què no ens oblidem de la importància que té la presència de la memòria històrica democràtica en el nostre sistema educatiu perquè un país sense memòria és un país sense futur. 

Il·lustracions de Bea Simón @bety_luciernaga