El sindicalisme que va matar Franco
Marc Andreu Acebal
El 1975, Franco va morir al llit. I el dictador de qui tan bon record guarda Joan Carles de Borbó el va designar a ell successor a títol de rei. Ara bé, el franquisme o la dictadura sense Franco va morir al carrer, als barris i a les fàbriques. Això s’ha d’anar repetint, per no oblidar qui va acabar realment amb la dictadura: el moviment obrer, el moviment veïnal, el moviment estudiantil, el moviment feminista, el catalanisme i els moviments socials en general, en una combinatòria diversa que deu molt a la capacitat d’organització i cultura unitària de CCOO, el PSUC, l’Església de base i l’Assemblea de Catalunya.
El 1970, a l’Estat espanyol es van viure 1.547 vagues o conflictes laborals registrats, que van implicar un total de 460.000 treballadors i treballadores. Dades oficials de l’Organització Internacional del Treball (OIT) especialment rellevants si tenim present que són d’un país que vivia en absència total de llibertats polítiques i sindicals, i sota un règim dictatorial que l’any anterior havia declarat l’estat d’excepció.
Després seguirien augmentant, però el 1971 les vagues van baixar a 661, implicant 222.000 obrers. Una xifra semblant als treballadors que es calcula que es van declarar en vaga dues dècades abans, el 1951, pel boicot als tramvies de Barcelona que va derivar en una vaga general metropolitana. Tan important va ser aquella vaga, que les autoritats franquistes van fer desembarcar 4.000 infants de Marina per recuperar el control de la situació.
La vaga de tramvies de 1951 a Barcelona es va produir a l’inici d’un període de transició en la història del moviment obrer marcat també per les onades de conflictivitat de 1956, 1958 i 1962 arreu d’Espanya (iniciades a Euskadi i Astúries, però ràpidament esteses per Catalunya) i que emergiria amb força en la dècada dels seixanta gràcies a l’estructura de les noves Comissions Obreres. Va ser una lluita que va trobar la solidaritat de moltes fàbriques i que va tenir en els barris obrers un espai que les va animar i protegir.
Va ser, així mateix, una lluita que es va sostenir sobre la base d’una “aliança tàctica entre catòlics i comunistes sense precedent”. Són paraules de l’hispanista Sebastian Balfour, que certifica que “el boicot dels tramvies va renovar una forma de dissidència que havia estat una tradició a Barcelona”. Parlem d’aquella Barcelona revolucionària de 1936, de la que va protagonitzar la vaga de la Canadenca de 1919 i la Setmana Tràgica de 1909, coneguda com la Rosa de Foc per ser bressol i espoleta de l’anarcosindicalisme, del cooperativisme obrer i d’un socialisme utòpic icarià no incompatible amb la fundació, a la ciutat, d’organitzacions com la UGT i la CNT.
El 1970, l’any que políticament va tancar-se amb el judici de Burgos contra 16 membres d’ETA, es va iniciar amb un gran conflicte laboral a la Terrassa on eren emblemàtiques fàbriques com AEG i Telefunken. Molts altres noms conformarien en la Catalunya dels setanta un imaginari de lluita obrera que contribuiria a derrotar la dictadura a les fàbriques i als barris. SEAT, Laforsa, Elsa, Solvay, Pegaso, Ford Motor Ibérica, Hispano Olivetti, La Maquinista, Macosa, Gispalsa, Roca, Ibèria Radio, Harry Walker… van protagonitzar un crescendo de lluites obreres que van posar la dictadura contra les cordes.
Així es desprèn de les dades de conflictivitat laboral d’aquella dècada inaugurada el 1970 amb 1.547 vagues arreu d’Espanya i que van incrementar-se per sobre de 2.000 el 1974. Les vagues van arribar a 2.807 el 1975 i, marcant clarament l’inici de la transició, van pujar fins a 3.662 el 1976. Aquell any van sortir al carrer més de 2,5 milions de treballadors en vaga. Obrers en conflicte i hores de vaga comptabilitzades oficialment que, el 1976, i només a Catalunya, van superar les dades de tot el conjunt de l’estat per qualsevol any anterior.
Aquesta força de mobilització permet afirmar que la democràcia no va néixer amb la Constitució de 1978. Ni amb les eleccions del 1977 o 1979 o l’Estatut de 1980. La democràcia va néixer sobretot als centres de treball, amb Franco encara viu, i això es va reflectir a les eleccions sindicals del juny de 1975. Convé fer-ne memòria: les Candidatures Unitàries i Democràtiques impulsades per les clandestines CCOO es van imposar de forma aclaparadora (i perfectament infiltrada) dins de la Organización Sindical Española (OSE), el Sindicat Vertical creat el 1940 a imatge de la Itàlia feixista i l’Alemanya nazi.
La OSE feia periòdicament eleccions a representants sindicals. Molt corporatives, poc participades i gens democràtiques, és clar. Però quan el 1954 va deixar de ser obligatori tenir el carnet de Falange per participar-hi, l’interès per les eleccions sindicals va augmentar. En plena dictadura, aquestes pseudoeleccions van ser una escletxa per reclamar i negociar drets socials i manifestar el descontentament sociopolític.
Així van néixer les Comissions Obreres, que es van anar infiltrant al Sindicat Vertical jugant entre la clandestinitat i l’alegalitat. Fins que, el 1966, CCOO van ser formalment il·legalitzades en ser considerades un instrument del PCE (i el PSUC a Catalunya). D’aquí que la dictadura intensifiqués la repressió contra el moviment obrer. La detenció, el 1972, de pràcticament tota la cúpula de CCOO i la seva imputació en el conegut Procés 1001 és l’exemple més emblemàtic. I l’assassinat a trets de la policia de l’obrer Manuel Fernández Márquez a la Tèrmica del Besòs, el 1973, n’és un dels més dramàtics.
Sobreposant-se a la repressió, i entre el crescendo de mobilitzacions que van de l’ocupació de la SEAT, el 1971, a les vagues general del Baix Llobregat, el 1974, CCOO es va preparar per assaltar definitivament el Sindicat Vertical a les eleccions previstes per la primavera de 1975. Les del 1971 havien estat marcades per la forta repressió i les divisions estratègiques entre les esquerres sobre la conveniència o no de participar en unes eleccions franquistes.
La primavera de 1975, la convocatòria oficial no va agafar per sorpresa CCOO. La decisió d’aprofitar aquella oportunitat ja s’havia pres abans, consensuada amb el PSUC. I amb el concurs còmplice de molts advocats laboralistes s’havia analitzat la normativa electoral i la legislació sindical franquista per trobar-hi totes les escletxes i possibilitats jurídiques. També s’havien elaborat guies per a les principals empreses i sectors. Per això, aquest cop, la reiterada crida al boicot electoral de grupuscles d’extrema esquerra i d’una UGT sense presència real entre la classe treballadora no van afectar l’estratègia d’infiltració de CCOO.
Sota la fórmula de les Candidatures Unitàries i Democràtiques, CCOO va derrotar àmpliament les llistes electorals oficials dels jerarques del Sindicat Vertical. A la província de Barcelona, l’elecció de 63.000 enllaços sindicals va congregar una participació de més del 85% del cens. I les candidatures auspiciades per CCOO van imposar-se a les principals empreses. A SEAT, de 150 enllaços, en van guanyar 119 (un 79%). A la Pirelli de Cornellà, 25 dels 28 escollits van ser per a la candidatura democràtica. I a Olivetti i Riviere van guanyar-los tots: el 100%.
El cas és que la tardor de 1975, abans de morir Franco, no només el Sindicat Vertical havia quedat sentenciat per la massiva infiltració del sindicalisme de classe i democràtic; era la mateixa dictadura la que no tenia cap futur. Perquè les mobilitzacions obreres van seguir creixent als carrers i a les fàbriques, a les grans ciutats i a les no tan grans. I la mobilització i experiència electoral als centres de treball també va ser clau. D’entrada, perquè els partits d’esquerra, nodrits de militants que molts també eren sindicalistes, afrontessin amb força la campanya de les eleccions del 15 de juny de 1977. Però també perquè s’entengués que la democràcia és més que els partits polítics i no es pot quedar a les portes de les empreses.
Il·lustracions de Bea Simón @bety_luciernaga