Estàtues i monuments, símbols d’una cultura viva

Mabel Llevat

Des de l’estàtua a Joan Güell i Ferrer a Gran Via, l’escultura a Joan Prim a la Ciutadella i la recentment retirada figura d’Antonio López, la memòria monumental de Barcelona commemora moltes vegades els relats d’individus que, en la recerca d’or i fortuna, van participar en empreses colonials, militars i esclavistes. A través de la seva commemoració, la ciutat no els deixa morir, els condemna a la immortalitat de la seva maleïda circumstància, com diria el poeta Virgili, carregant amb el seu delicte transformat en “llegat” per tota l’eternitat.

D’aquesta manera es van erigir monuments urbans que transmeten històries sobre l’expansió dels imperis, la colonització, el desmantellament de comunitats i la violenta transformació de la natura per fer-la funcional a les economies a través de la imatge idíl·lica del corn de fruites, la font d’or i la representació del cos nu de la dona com a contrapunt d’una empresa de plantació colonial i d’explotació dominada per homes.

Per això, un exercici de vital importància és aturar-nos a qüestionar quins valors representen els monuments que s’aixequen al nostre voltant. Ens fan sentir orgull? Felicitat? O, en canvi, ens generen contradiccions. Aquests monuments solen transcendrir la imatge romàntica, inofensiva i sense conflictes que habitualment projecten, essent en canvi, símbols d’una cultura viva que integra passat i present, un camp de batalla de poders i de lògiques de dominació simbòlica. Per això és important generar certa reflexió sobre la celebració de figures a l’espai públic i fer-ho pensant en clau de futur i en quins relats transmetrem a les generacions que ens succeeixin.

A partir d’aquí ens sorgeixen diverses preguntes que poden vertebrar-se en cada ruta o procés de descolonització de la memòria patrimonial. Com es fonamenten els diferents eixos que memorialitzen la ciutat? Amb quina intenció? Quins relats, quines comunitats i quines històries de resistència es teixeixen al marge de les narratives hegemòniques i com han estat progressivament esborrades de la construcció de la memòria col·lectiva? Com la ciutadania ha reinterpretat i interactuat amb aquesta memòria? Com es reinterpretar la ciutat avui en dia davant el model de turistificació que esterilitza els monuments oblidant que són el vestigi d’un entramat de lluites i explotació?

L’objectiu és observar i qüestionar la història de la ciutat des de la perspectiva de comunitats que han estat marginades, i dels moviments de resistència i de lluita, com ho demostren fets com el paper protagonista de la comunitat gitana en la revolta de la Jamància, l’enderroc d’estàtues com a acte simbòlic durant successos com la Guerra Civil Espanyola, o la retirada d’estàtues de l’espai públic davant la pressió dels moviments antiracistes triant-los com a espais de resistència. No podem oblidar que darrere de la retirada d’estàtues, les pintades o la descolonització hi ha, com recorda Walter Mignolo, una energia del descontent entre subjectes subalternitzats que han patit una llarga història de dominació.

Crec que el focus, doncs, ha d’estar en com construir una memòria col·lectiva que no sigui la memòria d’unes poques persones, sinó de totes aquelles que conformen la ciutadania. Hem de mirar aquesta història amb perspectiva de gènere, de classe i antiracista, en la qual la maduresa d’un poble i de la seva ciutadania es demostri per la capacitat que es tingui de tractar temes de la seva cultura patrimonial i tradicional des de la complexitat i no des de la glorificació i la solemnitat.

Quan les persones encarregades d’elaborar polítiques de memorialització públiques o aquelles que ocupen càrrecs a la direcció dels museus que conserven els béns patrimonials tenen consciència del passat colonial que alberguen els seus carrers i institucions, gairebé sempre ens plantegen la mateixa pregunta: I què fem ara? Enderroquem les estàtues? Destruïm els retrats d’esclavistes dels museus? Com gestionem un passat que porta tanta càrrega de violència i mort?

És curiós com el pensament colonial occidental corre de seguida a témer per la destrucció de la materialitat de l’objecte quan, en la meva opinió, tota la discussió i el debat ja són signe d’un canvi. Temen que desaparegui l’estàtua, la peça de la col·lecció o el monument, ja que segueixen una mentalitat en què l’objecte és aquell tòtem de perfecció que es correspon amb un valor real des del punt de vista patrimonial o de mercat, quan ja el pensament decolonial ens diu que de res serveix l’objecte desconnectat dels seus rituals col·lectius, dels seus valors i de la seva comunitat. Sigui que es tracti d’una decisió institucional o d’un acte de protesta col·lectiva, hem de recordar que l’única estàtua d’un esclavista retirada de l’espai públic a Espanya és la d’Antonio López, marquès de Comillas, la qual no es va destruir, només es va guardar als magatzems de l’Ajuntament.

Quan les activistes i investigadores decolonials parlen de restitució i de reparació també estan qüestionant la mirada eurocèntrica amb què s’ha construït el món i les polítiques de memorialització. El pensament decolonial qüestiona la mirada i com s’ha construït el saber. Qüestiona les lògiques que hi ha darrere de col·leccionar, d’erigir monuments i de salvaguardar-los. És per això que quan ens referim a la descolonització recalquem que no es tracta de complir amb un protocol o fer un canvi merament estètic, sinó d’aconseguir un canvi polític avalat per una energia del descontent dels subjectes subalternitzats que es lleven del letarg després d’una llarga història de dominació.

Continuar celebrant els homes que van actuar en l’expansió dels imperis i en les empreses de violència i esclavització ens fa perpetuar un llegat que, al contrari, cal desafiar. Denunciar l’exhibició d’objectes i estàtues com a trofeus o propaganda colonial porta moltes vegades que la primera resposta instintiva sigui la d’articular arguments defensius propis d’un sistema dissenyat per parlar des de l’eurocentrisme i la mirada occidental. Aquest “defensivisme” es deu al fet que totes passem per un sistema d’educació eurocèntric que enalteix els suposats “èxits” de la civilització occidental i no espera crítiques negatives a tot aquest procés. D’aquí que instintivament moltes persones intentin trobar arguments de defensa insistint que es tracta d’alguna cosa “del passat”, que se’ns acusi de presentisme històric (això era normal en tal època), es parli de la suposada universalitat de la història o d’altres moments del devenir de “la humanitat” on culpar altres cultures/imperis/identitats d’un comportament similar.

Crec que aquesta actitud defensiva no ajuda en res, com tampoc el remordiment i la culpa. El que sí es pot fer és desafiar un llegat de desigualtat capaç de subvertir o desmuntar el sistema de privilegis creat.