La petjada del PSUC, el partit de l’antifranquisme i la democràcia

Joan Busquet

Parlar del franquisme i la transició a Catalunya és parlar del PSUC. El partit va néixer el juliol del 1936, dies després del cop d’Estat dels militars facciosos, que va accelerar el procés de convergència formal de la Unió Socialista de Catalunya, el Partit Comunista Català, el Partit Català Proletari i la Federació Catalana del PSOE. La nova força política segellava la unitat d’acció de bona part de l’esquerra socialista, comunista i catalanista en defensa de la República. Aquest esperit d’unitat republicana, inscrit en el seu ADN, facilitaria que el PSUC sobrevisqués, els primers anys del franquisme, a la duríssima repressió del règim, que condemnaria les altres organitzacions polítiques i socials democràtiques al silenci o a la desaparició a l’interior del país. Ni els assassinats indiscriminats i els afusellaments de centenars de militants sotmesos a consells de guerra sumaríssims, ni l’exili i la reclusió en camps de concentració de milers d’afiliats, els anys 40, ni, posteriorment, les condemnes a mort i execucions de desenes de dirigents fins ben avançada la dècada del 50, van impedir que el partit resistís, primer, el procés de violència física, econòmica, política i cultural de la dictadura i aconseguís més tard esdevenir la força de referència en la lluita per la democràcia: el partit de l’antifranquisme.

Fidel a l’esperit unitari que n’havia determinat el naixement, ja el 1956 el PSUC va renunciar a la resistència i les accions civils armades i va abraçar, com el PCE, la política de reconciliació que posava l’accent en la necessitat de la lluita pacífica i de masses i en les aliances amb totes les forces partidàries de la llibertat. Pocs anys després, la organització, que havia assumit incondicionalment les orientacions dels dirigents soviètics, primer amb entusiasme i després, successivament, amb discreció i en silenci, se’n va començar a desmarcar. I l’any 1968, quan l’URSS va envair Txecoslovàquia, la matriu comunista, que fins aquell moment havia estat un actiu, es va convertir en un llast i el partit va començar a assumir la necessitat de trencar políticament i emocionalment amb el cordó umbilicat simbòlic que l’unia al comunisme doctrinari. Va ser el preludi de la seva adscripció sense reserves, deu anys després, al projecte eurocomunista, que propugnava la conquesta d’una societat justa i igualitària per vies exclusivament democràtiques, amb espais d’entesa que garantissin no només el suport, sinó també la participació activa de les majories socials.

Amb el mateix esperit el PSUC va impulsar els incipients moviments obrer i estudiantil, i les accions col·lectives en defensa d’unes condicions de vida dignes a barris, pobles i ciutats, i va esdevenir la força central de les classes populars. Paral·lelament, va ser determinant en la creació d’organismes unitaris de l’oposició al franquisme, como la Coordinadora de Forces Polítiques (1969) i, sobretot, l’Assemblea de Catalunya (1971), l’organisme que va aplegar partits i moviments socials sota el lema Llibertat, amnistia, Estatut d’autonomia, que reunia l’exigència de democràcia i l’aplicació del principi d’autodeterminació i que va esdevenir un clam que va dur centenars de milers de persones als carrers. 

Els valors de la democràcia, del republicanisme i de la llibertat dels pobles va fer del PSUC la força més ferma en l’aposta per un Estat federal plurinacional, ben lluny de l’univers quimèric dels partidaris d’un projecte nacional excloent que consideraven —i consideren encara avui—  que el que determina els marcs nacionals, els espais de pertinença, són els territoris mítics i immutables, no la gent que els habita, com si el futur fos el passat i l’origen fos el fi. De fet, una de les grans aportacions del partit, ja ben avançada la democràcia, en coherència amb la seva trajectòria des de la seva fundació, va ser la formulació i la pràctica quotidiana del catalanisme popular. Avui ja és gairebé un axioma que Catalunya és un sol poble, siguin quins siguin els orígens i les llengües emprades per les persones que hi viuen.

El PSUC tocava de peus a terra. Entre la xerrameca gemegosa i els silencis sorollosos d’altres forces polítiques, se centrava en les necessitats de les persones, en la vida i les cures necessàries per sostenir-la: els serveis públics, la sanitat, l’educació, l’habitatge i l’accés universal al coneixement i la cultura, i un sistema fiscal i de pensions just. És a dir, protecció social, feina, formació i futur. I també, encara que més modestament, en dues qüestions que en el futur acabarien sent centrals per a l’esquerra transformadora. D’una banda, l’exigència d’una política econòmica respectuosa amb el medi ambient que no es limités a pintar de verd l’edifici gris del capitalisme i, de l’altra, la denúncia de les discriminacions que patien les dones i les formes patriarcal de poder. 

Els dirigents del PSUC eren conscients que els partits polítics no poden tenir respostes per a tot, que no poden comportar-se com a dipositaris de preteses veritats immutables, que han de renunciar a la puresa autocomplaent i a la virginitat estèril dels que mai s’embruten les mans en nom dels ideals. Sabien que les respostes a moltes de les grans qüestions estan en mans de la societat, no de les formacions polítiques; que la principal funció des partits és sustentar unes idees i fomentar i canalitzar les aspiracions dels diferents sectors per les vies institucionals, i que per evitar la dispersió i la descomposició socials calen organitzacions i moviments sòlids que ofereixin seguretat i protecció als diferents col·lectius. Procuraven no perdre mai de vista la correlació de forces i actuaven pensant que els canvis reals exigeixen paciència, optimisme i confiança, i que liderar vol dir incloure, competir cooperant, i que és preferible col·laborar amb aliats difícils que combatre enemics fàcils.

El PSUC, que ja havia impulsat el 1940 programes en català a Radio España Independiente i no ignorava la transcendència de la comunicació, no va deixar mai de difondre, des de 1943, el seu òrgan central, la revista Treball, i altres publicacions com Lluita, Nous Horitzons i Universitat. I a la fi de la dictadura tenia 40.000 militants actius, homes i dones arrelats a les empreses, dirigents sindicals, estudiantils i veïnals, pagesos, intel·lectuals i creadors culturals que feien efectiva l’aliança de les forces del treball i la cultura que el partit propugnava. Els militants havien après que calia superar la identitat pròpia per crear espais socials més amplis, tant per defensar-se de l’opressió com per anar conquerint espais de llibertat i noves parcel·les d’influència política, cultural i social. I feien el que calia per conèixer les necessitats dels diferents col·lectius perquè les propostes que formulaven els arribessin al cor i els vinculessin emocionalment, conscients que els vincles emocionals són imprescindibles per assegurar els vincles polítics. 

I tanmateix —diguem-ho clar—, quan les coses ja anaven mal dades, els dirigents i els militants també van descobrir amb incredulitat la fragilitat amb què s’esberlen les estructures més sòlides si les bombolles sectàries i autocomplaents i les pulsions caïnites acaben travessant els debats interns.

El present canvia sovint els colors d’un passat que voldríem fet a mida. Per això quant parlem del PSUC correm el risc de mirar-lo amb els ulls d’avui dia i, el que és pitjor, amb l’arrogància moral i el silenci obstinat dels qui han decidit ignorar-ne les petjades.