L’esperança feminista abans i després del franquisme

Mar Trallero Cordero, Amical de Ravensbrück i el grup d’investigació GEXEL

Aquest text assenyala els avenços dels drets de les dones durant la Segona República, la seva brutal interrupció per la dictadura franquista i el procés de reconstrucció feminista durant la transició.

El 1936 les dones espanyoles estaven encara lluny d’assolir la igualtat social, però tenien esperança. El 1939 la igualtat s’havia allunyat encara més, però el més desalentador era que l’esperança havia desaparegut completament. El dret de vot el 1931, el divorci el 1932 i l’avortament —a Catalunya— el 1937 eren conquestes que no només significaven la possibilitat real d’exercir-los, sinó que encoratjaven les dones, i tota la ciutadania històricament sotmesa a la injustícia, a reivindicar altres drets i a marcar el rumb de progrés per al país.

Durant la Segona República hi havia una transformació en marxa que fou especialment significativa per a les dones. La incidència intel·lectual en l’àmbit polític era important i les dones adquirien rellevància en aquests camps malgrat la enorme bretxa de partida i l’arrelament profund del patriarcat en la cultura i la societat espanyola. Això es pot observar en una institució com el Lyceum Club i en les trajectòries de les dones que el van conformar. Va ser una agrupació fundada el 1926, a Madrid, per i per a dones, que perseguia la formació i l’exercici artístic i cultural de les seves sòcies, alhora que reivindicava el ple reconeixement de les dones en l’àmbit intel·lectual. Tenir un espai propi de formació i empoderament va donar lloc a la incorporació de les dones a l’esfera pública.

Altres organitzacions van ser igualment fonamentals per a l’exercici d’un feminisme que facilités el desenvolupament de les dones. En l’àmbit del treball, el reconeixement de drets també va suposar una major afiliació a agrupacions que els reivindicaven. Així va néixer Mujeres Libres, una organització que perseguia l’alliberament de la dona a través de la lluita obrera i en el si de la Confederació Nacional del Treball (CNT) com a sindicat.

Tant el Lyceum Club com Mujeres Libres constitueixen dos exemples —amb un component de classe molt diferent entre ells— d’organització i emancipació de les dones. Aquests espais van aconseguir il·lusionar i oferir esperança perquè van tenir èxit en els seus propòsits, tant a nivell individual com col·lectiu.

Tanmateix, aquest impuls transformador va quedar truncat el 1939. Després de la derrota republicana i la imposició d’un règim dictatorial van ser anul·lades totes les possibilitats de reivindicació de la dona, de participació en l’esfera pública i d’autoorganització per a la pròpia alliberació. Franco va reprimir qualsevol intent de lluita a favor dels drets de les dones i va imposar una institució sinistra com el Patronato de Protección de la Mujer per al sotmetiment d’aquelles que volguessin allunyar-se dels rols tradicionals de mare submisa i esposa abnegada. La repressió que va dur a terme el Patronat va suposar substituir aquella il·lusió pel terror i la por.

La llarga nit de la dictadura es va traduir en una transició on el moviment feminista començava de zero en molts aspectes. Les dones referents amb qui identificar-se havien estat aniquilades, ja fos mitjançant l’assassinat, la presó o l’exili. Els exemples de lluita, i sobretot aquells que havien aconseguit els seus objectius, havien estat deliberadament manipulats o silenciats, i la censura actuava sobre tot allò que pogués donar una visió lleugerament sospitosa d’allunyar-se del concepte nacionalcatòlic de dona. De nou, les dones van haver de sortir als carrers a reclamar el dret a l’avortament —incloses les catalanes—, al divorci lliure i a formes de poder conciliar la maternitat amb l’exercici professional, com la demanda d’escoles bressol públiques.

La reivindicació de la igualtat jurídica, laboral i social va anar acompanyada per l’interès de recuperar aquelles dones que les havien precedit, però la urgència del moment venia marcada per la celebració, el 1975, de l’Any Internacional de la Dona, decretat per les Nacions Unides i aprofitat com a marc legítim en què inserir les reivindicacions de les dones espanyoles. Les disposicions més urgents eren les que concernien el dret al propi cos: hi havia milers de dones a les presons per adulteri, per haver tingut una relació fora del matrimoni, s’impedia que les dones poguessin sol·licitar lliurement el divorci, i les dones que volien avortar arriscaven les seves vides en pràctiques clandestines o havien de recórrer a xarxes de solidaritat feministes per poder traslladar-se al sud de França, principalment, i avortar-hi.

Fins els anys vuitanta, i fins i tot ben entrada la dècada, es van mantenir algunes lleis que perpetuaven la discriminació de la dona com, per exemple, la que condemnava l’adulteri de la dona però no el de l’home, i que exonerava del càstig l’home que hagués violat una dona si es casava amb ella. Les primeres lleis de la República, el 1931, ja havien suprimit l’adulteri com a delicte i havien establert la igualtat entre homes i dones davant la comissió d’un delicte. El retrocés que va suposar la dictadura franquista fou brutal, però el 1975 hi havia moltes dones que feia anys que s’organitzaven a la clandestinitat, que observaven què passava a Europa i al món, i que van ser capaces de reclamar novament allò que les seves àvies i mares havien aconseguit. Més tard, amb la recuperació de lluites i conquestes anteriors, es va teixir una antologia de trajectòries violetes que va permetre continuar en l’esperança i albirar nous mons possibles.

Ilustraciones de Bea Simón @bety_luciernaga