Memòria, cultura i democràcia: una mateixa tasca col·lectiva

Ernest Urtasun, ministre de Cultura

Hi ha moments en la història d’un país en què la cultura i la memòria es troben en un mateix gest polític. A Espanya, vivim un d’aquests moments. Des del Ministeri de Cultura estem impulsant una política pública de memòria democràtica que no mira el passat amb nostàlgia, sinó com una exigència de justícia, de coneixement i de futur.

Perquè la memòria democràtica no és una arqueologia del dolor: és una tasca viva, un compromís amb el coneixement i amb la llibertat. És, en definitiva, una política que ens interpel·la com a societat i que ens recorda que una democràcia sense memòria és com una casa sense fonaments.

Reparar i reconèixer: un deute amb la nostra història

L’any 2024 vam publicar per primera vegada l’inventari dels béns incautats durant la Guerra Civil i la dictadura franquista, complint així un deute pendent amb les víctimes. Aquella tasca ja s’ha traduït en fets: hem iniciat les primeres devolucions a famílies legítimes, com la de l’alcalde republicà de Madrid Pedro Rico, i continuem tramitant la restitució de desenes de béns.

Cada devolució és més que una correcció administrativa. És una manera de retornar dignitat, de reconèixer el valor d’aquells que van defensar la llibertat i en van ser desposseïts. És també una lliçó d’història per a les noves generacions: que l’Estat democràtic no oblida els qui el van fer possible.

Amb aquest mateix esperit, avancem cap al tancament de la Fundació Francisco Franco. Perquè les fundacions que exalten una dictadura no poden continuar emparades per un Estat que es reconeix en els valors de l’antifeixisme i dels drets humans.

Arxius vius i memòries plurals

El passat no es clausura: s’estudia, s’entén i es transmet. Per això, dins del Pla de Drets Culturals, hem obert una línia dedicada a construir memòries col·lectives plurals als Arxius Estatals, promovent la recerca, la formació i la divulgació.

Entre aquestes iniciatives destaca la creació de l’Arxiu Històric dels Moviments Socials, un espai destinat a reconèixer el paper dels moviments obrers, feministes, veïnals, ecologistes o estudiantils en la construcció de les nostres llibertats. Una memòria democràtica només pot ser autèntica si inclou totes les veus, també les que van ser invisibilitzades.

Descolonitzar els museus, democratitzar la mirada

La memòria també s’expressa en la manera com expliquem les nostres històries. Al Museu Nacional d’Antropologia i al Museu d’Amèrica hem culminat els informes dels grups d’experts que serviran per renovar-ne la museografia. Volem avançar cap a museus capaços de qüestionar els relats hegemònics i de mostrar les ferides del colonialisme. Museus que no exposin només objectes, sinó també preguntes, consciència i diàleg.

El poder simbòlic de la cultura: el centenari del 27

La memòria democràtica també s’expressa a través de l’art i la literatura. En aquest sentit, hem declarat Bé d’Interès Cultural (BIC) l’edifici de la Residencia de Estudiantes, un dels espais més emblemàtics de la història intel·lectual espanyola. Aquest reconeixement no només preserva un patrimoni material, sinó que simbolitza una voluntat de reparació cap a aquells que van encarnar la modernitat, la creativitat i el pensament lliure: la Generació del 27.

Amb motiu del Centenari del 27, hem creat una Comissió Nacional que reunirà institucions públiques i fundacions privades, universitats, museus, comunitats i ajuntaments. Serà un projecte d’Estat al servei de la cultura, un exercici de memòria viva que ret homenatge a figures com Lorca, Alberti o Cernuda, però també a les dones del 27 —les Sinsombrero—, la contribució de les quals va ser silenciada durant dècades.

Aquest “Camí cap al 27” ja ha començat amb exposicions, publicacions i trobades educatives. I ho fem convençuts que recordar el 27 no és mirar enrere, sinó reivindicar la força transformadora de la cultura davant la foscor.

La memòria com a vincle internacional

Però la memòria democràtica no acaba a les nostres fronteres. En el meu recent viatge a Xile, vaig tenir l’oportunitat de visitar l’Estadi Víctor Jara, el Museu de la Memòria i els Drets Humans i el Museu Violeta Parra, així com de reunir-me amb associacions d’exiliats espanyols. A Xile, milers de compatriotes hi van trobar una llar després del cop d’Estat de 1939.

Allà vam signar un acord amb el govern xilè per reforçar la cooperació cultural en matèria de memòria, compartir arxius, impulsar recerques conjuntes i intercanviar experiències entre museus. És un pas més en la construcció d’una diplomàcia cultural que defensa el dret de les noves generacions a conèixer la veritat. Perquè la memòria democràtica és també una tasca internacional: un llenguatge comú entre els pobles que han conegut la ferida de l’autoritarisme.

Com recordava Víctor Jara al seu poema “Somos cinco mil”, la memòria no pertany només al passat, sinó també al futur.

Memòria, democràcia i futur

La democràcia no es defensa només a les urnes o als parlaments. Es defensa també als arxius, als museus, a les aules i als escenaris. Cada acte de memòria és una forma de resistència davant l’oblit; cada gest cultural, una reafirmació del que som.

Per això, quan parlem de memòria democràtica, parlem també d’esperança. De l’esperança que mai més la cultura sigui perseguida per pensar lliurement. De que les noves generacions coneguin la història sense por, i la transformin amb coratge.

Sense memòria no hi ha democràcia. I sense cultura, no hi ha memòria que perduri.
Però quan totes dues es troben —quan la memòria es fa cultura i la cultura es fa memòria—, aleshores un país aprèn a mirar-se al mirall sense por i a reconèixer-se en la seva veritat més profunda: la d’haver lluitat, sempre, per ser lliure.

Il·lustracions de Bea Simón @bety_luciernaga