Memòria Democràtica: De les víctimes a les resistents
Ramon Arnabat Mata, professor d’història contemporània a la Universitat Rovira i Vrigili
Molt sovint, les polítiques memorialístiques s’han centrat exclusivament en les víctimes, esdevenint molts memorials simples victimaris. Està clar que al nostre país cal reparar les víctimes de la Guerra d’Espanya i de la repressió Franquista. Però, la reparació de les víctimes, que hauria de ser una part de les polítiques i dels projectes de memòria democràtica, han acabat convertint-se en el tot.
Deixem ben clar d’entrada que totes les víctimes de les guerres i les dictadures mereixen «veritat, justícia, reparació i garanties de no repetició». Però, les víctimes no haurien de monopolitzar ni el discurs ni les pràctiques memorialístiques democràtiques perquè no totes les víctimes son iguals i perquè cal rescatar també als i les lluitadores per la democràcia i als i les resistents a la dictadura, fossin o no víctimes.
No totes les víctimes son iguals: hi ha víctimes «accidentals» a causa de la guerra i/o la repressió i hi ha víctimes «directes» de la repressió, és a dir que esdevenen víctimes perquè son objectius específics de la repressió per la seva acció de resistència o lluita. Alhora que hi ha resistents i lluitadores que aconsegueixen escapolir-se de la repressió o que la van patir de manera informal i quotidiana de manera que no ha deixat registres i no per això han de restar fora de la memòria democràtica.
És cert que totes les víctimes de la Guerra d’Espanya mereixen «veritat, justícia i reparació», però, durant molts anys, i en alguns llocs encara avui, les polítiques memorialístiques sobre les víctimes es fonamenten en un discurs d’equiparació dels bàndols enfrontats i això ja no és acceptable. Potser l’exemple més clar és el Memorial de les Camposines que acull de manera indiscriminada restes òssies de combatents dels dos exèrcits confrontats: republicans i franquistes, independentment de la voluntat dels familiars.
Els discurs memorialista que n’acaba sorgint és el de que «tots dos bàndols foren culpables, ergo son equiparables». Però, cal explicar que els dos bàndols enfrontats «no eren iguals», que un va donar un cop d’estat contra el govern legítim republicà i va provocar la guerra i que l’altra es va defensar; que un defensava un règim autoritari i l’altre un règim democràtic. Tot i el respecte de les víctimes, a ningú se li acut equiparar l’exèrcit nazi alemany amb les forces aliades, tot i que ambdós exèrcits cometessin atrocitats com els bombardejos massius sobre les ciutats de les respectives rereguardes.
Vegeu un altre exemple: el dels bombardeigs de l’Aviació Legionària italiana i de la Legió Còndor alemanya sobre les ciutats de la rereguarda republicana durant la Guerra d’Espanya. Sovint, les polítiques de memòria s’han centrat en les víctimes, fins i tot se les ha qualificat de màrtirs. Les víctimes dels bombardeigs feixistes mereixen reconeixement i reparació, però no podem quedar-nos aquí. Una veritable memòria democràtica ha d’explicitar que no sols foren víctimes, sinó que també foren resistents, que foren màrtirs, sinó resistents. Resistents perquè van desplegar tot un sistema defensiu, la defensa activa i la defensa passiva, amb els refugis antiaeris com a símbol, que van permetre salvar milers de vides. Ens interessa conèixer els noms de les víctimes, però també el dels resistents.
El professor de literatura de la Universitat de Bèrgam, Daniele Giglioli, reflexiona sobre el victimisme de les polítiques de memòria, especialment en les impulsades des de la Unió Europea: “¿Cómo podría la víctima ser culpable o responsable de algo? La víctima no ha hecho, le han hecho; no actúa, padece. No somos lo que hacemos, sino lo que hemos padecido, lo que podemos perder, lo que nos han quitado.”
El que interessa per a una memòria democràtica transformadora, una memòria democràtica que ens ajudi a rescabalar-nos del passat, però que ens serveixi en el present per enfortir la democràcia, son les trajectòries de les persones que lluiten, que resisteixen, perquè aquesta és l’opció que han triat. No han triat ser víctimes. Ho son malgrat ells. Per això cal recuperar i posar en valor les seves trajectòries individuals i col·lectives en favor de la llibertat, la democràcia, la igualtat i la fraternitat.
Especialment greu al nostre país és «l’oblit» o «la invisibilitat» de les milers de persones que van lluitar contra el franquisme des del moviment obrer, estudiantil, veïnal, professional, democràtic, feminista, ecologista, pacifista, …, però que no van acabar sent víctimes. Cal recuperar la memòria, els testimonis i la documentació dels lluitadors i de les organitzacions antifranquistes: organitzacions obreres, estudiantils, moviments veïnals, moviments pels drets dels homosexuals, grups pacifistes, ecologistes y feministes, grups de joves, assemblees democràtiques locals i comarcals…
La memòria democràtica ha de posar especial èmfasi en reconèixer i posar en valor a la ciutadania que lluità contra la dictadura franquista, sovint amb anhels transformadors i alternatius que anaven més enllà d’aconseguir un règim polític democràtic. Perquè d’aquesta manera afavorim la consciència de que la democràcia i les avantatges socials i culturals de que gaudim avui son resultat de la lluita i del compromís dels que ens han precedit, que no son una cosa caiguda del cel o resultat del «progrés automàtic i natural» de les societats i que, per tant, cal defensar-les dia a dia.
L’historiador italià Enzo Traverso, ha fet una crítica més fonamentada i mes radical a les polítiques memorialístiques exclusivament centrades en les víctimes i ha plantejat la necessitat d’incorporar les memòries dels i les lluitadores i resistents i les memòries dels vençuts:
El segle XX no es compon exclusivament de les guerres, el genocidi i el totalitarisme. També va ser el segle de les revolucions, la descolonització, la conquesta de la democràcia i de grans lluites col·lectives. Aquesta memòria ha estat deslegitimada avui dia, després d’haver-la ocultat i enterrat. Crec que per trencar la gàbia del «presentisme» –un món tancat en el present sense utopia ni tampoc capacitat de mirar cap al futur– cal donar cabuda a aquestes memòries. El record dels moviments col·lectius adquireix una dimensió inconformista, potser subversiva en una època neoliberal dominada per l’individualisme i la competència.
Il·lustracions de Bea Simón @bety_luciernaga