Migracions i lluites veïnals a les muntanyes de Barcelona

Beatriz Simón i Custodia Moreno

Avui ens trobem dues generacions que compartim alguna cosa més que una ciutat: compartim camí, memòria i lluita. Davant meu hi ha la Custodia Moreno, activista i líder veïnal, una dona imprescindible per entendre la història popular de Barcelona. Una dona que, juntament amb les seves veïnes i veïns, va lluitar durant dècades per dignificar la vida als barris del Carmel i Can Baró.

Històries com la de la Custodia i la de tantes famílies migrants que, després de la Guerra Civil, van buscar refugi davant la pobresa i la repressió.

Les famílies que van arribar als anys quaranta i cinquanta des d’Andalusia, Múrcia, Aragó o Extremadura no van trobar la ciutat promesa, sinó un territori per construir, que seria aixecat per mans migrants expulsades de les seves terres i decidides a començar de nou.

Davant la dictadura i la marginació, les veïnes van organitzar xarxes de suport, assemblees improvisades i resistències quotidianes.

D’aquest esperit van néixer els moviments veïnals dels barris de muntanya. No va ser només una lluita per infraestructures, sinó una revolució comunitària.

Sobre aquesta història de lluita conversem amb la Custodia.

Bety Simón: Custodia, vas arribar a Barcelona el 1947. Com va ser aquell viatge?

Custodia Moreno: Va ser just un dia com avui, 1 de novembre. Vam sortir de Granada tres dies abans en un tren de carbó. Els meus pares, el meu germà i jo veníem fugint de la misèria i de la repressió. El meu pare va ser acomiadat per republicà i no ens va quedar més remei que migrar. Teníem amics aquí, per això vam venir. Quan vam arribar no ens quedava gaire diners… però hi havia esperança.

Bety: I la vostra primera llar?

Custodia: Vam arribar enganyats, amb la promesa d’un pis al barri de Gràcia. Però el que finalment ens oferien era compartir pis amb tres famílies més. Així que no vam voler quedar-nos-hi i uns amics ens van oferir d’anar a casa seva. Els vam dir que sí, però és clar, ens vam trobar amb una barraca a Can Baró. Dotze persones sota un sostre, sense aigua ni bany, amb fred, però amb molta dignitat i generositat. No vam trigar gaire a tenir la nostra pròpia barraca i tirar endavant.

Bety: Des de petita que estudiaves i treballaves…

Custodia: Sí. Des dels onze anys ja treballava. Vaig anar a una escola de monges, perquè no n’hi havia de pública per a nenes. Elles volien que fos oficinista, era el que estava ben vist. Però jo volia ser infermera. Treballava de dia a la Clínica Barraquer i estudiava de nit. Després, el servei social, aquella “mili” per a dones on t’ensenyaven a cosir, cuinar i obeir el marit… així de “modern” era tot, formava part de la carrera com una assignatura més de la universitat.

I no vaig defallir, vaig seguir. I em vaig fer infermera, tot i que a les monges els semblava que no era professió per a una dona; deien que tenia mala fama per les relacions amb els metges i la promiscuïtat.

I mentrestant, lluitàvem al barri.

Bety: Com era el dia a dia al barri?

Custodia: Dur. Sense aigua, sense bany, sense escola pública, sense transport. Anàvem a buscar aigua a la font pública més propera. I les latrines, a dalt de la muntanya. Us podeu imaginar els anys que vam viure així, del 1947 al 1974. A més, si enderrocaven una barraca, la tornàvem a aixecar, a vegades de nit, perquè a l’alba semblés “de tota la vida” i no vinguessin els dels pics. Has vist la pel·lícula El 47? Doncs era tal qual. Ara sona a “fantasia”, però era la nostra realitat.

Com a contrapartida, hi havia una solidaritat increïble. Això no s’oblida.

Aquell any, 1974, vam aconseguir que finalment arribessin l’aigua corrent i el clavegueram a Can Baró. Va ser una gran alegria, el resultat de molts anys d’esforç i d’una autèntica lluita veïnal.

Bety: Custodia, la veritat és que, per a molta gent jove, aquesta Barcelona de barraques sembla irreal.

Custodia: Doncs va existir. I no érem pobrets: érem lluitadors. Volíem viure amb dignitat. Tot el que veus avui —escoles, CAPs, transport, places— ve d’aquella lluita. Per això la memòria importa: perquè si oblidem, perdem. La ciutat no la fa el poder: la fa el poble.
 

Bety: Entre tants reconeixements a la teva trajectòria, recentment (2021) vas rebre la Creu de Sant Jordi. Què ha significat per a tu aquest premi?

Custodia: Va ser molt emocionant, no m’ho esperava. Tot i que una no lluita pensant en premis, s’agraeix. De totes maneres, jo sola no vaig fer res: ho vam fer tot juntes. La veritable medalla és que la gent continuï creient en la força de la comunitat. Que les coses es poden aconseguir quan es lluita de manera col·lectiva. Som més fortes si ens unim. Aquesta lliçó ens l’hem d’aplicar d’una vegada per totes les esquerres.

Bety: Què els diries a les noves generacions?

Custodia: Que no es deixin dividir. Que s’organitzin. Que no donin res per fet. Aquesta ciutat la vam fer entre totes, i es continua construint cada dia amb solidaritat i comunitat.

Avui caminem per barris amb escoles, centres cívics i transport públic, fruit d’aquelles lluites veïnals. Però els reptes continuen: la lluita política continua sent necessària contra l’especulació, la gentrificació, el turisme massiu, la precarietat i les noves migracions.

Les eines canvien, però l’essència roman: la comunitat continua essent la nostra força. Així com ahir es va portar aigua i dignitat als barris, avui hem de continuar construint justícia social, habitatge i vida comunitària.
Aquest és el llegat de qui va arribar amb una maleta petita, una esperança immensa i un somni compartit: cal fer barri per fer ciutat.

Il·lustracions de Bea Simón @bety_luciernaga