«Per mi, la presó va ser com una escola de vida.»

Èlia Gran parla amb Carlota Falgueras i Marsal, historiadora, activista i coautora del llibre, Trinitat. La presó de dones ignorada (1963-1983).

Què ha significat per tu escriure aquest llibre? 

La publicació del meu llibre ha estat, en definitiva, un exercici de reflexió sobre una etapa fonamental de la meva vida: la època de lluita antifranquista. 

Vaig estar detinguda dues vegades: la primera, el 1969, quan em van empresonar a la presó de la Trinitat durant un mes i mig i la segona, a finals del 1974, quan el TOP (Tribunal de l’Ordre Públic) em va condemnar a un any de presó que no vaig arribar a complir. Era una època molt dura, pocs mesos abans de la mort de Franco, el 1975, quan van ser executats els cinc últims condemnats a mort. En aquell moment vaig decidir que no tornaria a la presó i em vaig declarar en rebeldia; es van dictar una ordre de cerca i captura. Jo militava al PSUC i ho vaig explicar all;, ho van entendre i van considerar que no era el moment que entrés a la presó. Em van donar un passaport fals i vaig anar a l’exili a Itàlia. Jo era molt jove i tenia ganes de viure, no volia que em traguessin un any més. 

Quin és el missatge que volies transmetre amb la publicació?

Volia evitar que la presó de la Trinitat caigués en l’oblit, especialment ara que existeix la intenció de derruir-la per construir una nova urbanització. Per una banda em sembla bé perquè el barri necessita vivenda social, però no a costa de fer desaparèixer  la memòria. Vaig pensar que això no podia succeir. Volia donar llum a una cosa que ha havia estat oculta durant molt de temps:  tant la presó de la Trinitat -que durant vint anys va ser presó de dones amb unes guardianes molt repressives que eren religioses de l’Institut Secular de les Croades Evangèliques- com les vides de les dones que van estar empresonades.

Sobre la presó de la Model hi ha llibres publicats, inclús també sobre la de les Corts, però sobre la Trinitat no n’hi havia cap. A la Model, per exemple, hi vaig amb els estudiants per ensenyar què era i què és ara: un espai cultural i de memòria. 

D’aquí va néixer la idea de fer un llibre. Vaig tenir la sort de connectar amb César Lorenzo, un historiador jove extraodinari que estava especialitzat presons i havia escrit sobre la Model i el moviment COPEL. Li vaig propusar que hi hagués, per una banda, un estudi històric sobre la formació i funcionament de la presò i, per l’altre, una part important d’entrevistar a persones que hi haguessin estat empresonades: unes 40 entrevistes.

Vaig agafar el model de feina de la Tomasa Cuevas, una dona extraordinària que va estar presa a diferents presons per tota Espanya i que va decidir recopilar els testimonis de les seves companyes. Va fer una tasca impressionant sense ajuda de ningú, recorrent el país, gravant entrevistes i reunint-les en tres volums que després es van publicar com un de sol.

Què va suposar per a tu anar a la presó?

Per mi estar a la presó va ser com una escola de vida. Em van detenir a primer de carrera amb divuit anys, recent sortida del col·legi de monges: Imagina’t! No vinc d’una família republicana ni molt menys, eren de dretes, sobretot el pare. La meva mare no tant: era una catòlica progressista que més tard es va identificar amb el grup de Cristians pel socialisme, per tant antifranquista. 

El meu primer contacte polític va ser a la universitat. Suposo que ja tenia molt arrelat un sentit de la justícia, perquè tenia molt clar què era just i allò que no, especialment davant les desigualtats socials.

Em van detenir en una manifestació de la manera més absurda. Era l’1 de maig i havíem anat a casa d’un company, Pere Maragall –germà de Pasqual– per fer banderes. Jo portava una bandera vermella a la primera línia de la manifestació contra la pujada del transport públic. Anàvem amb el bloc d’estudiants i obrers, sense pertànyer a cap partit. Vaig guardar la bandera a la bossa mentre ens dirigíem a una segona convocatòria, i un guàrdia civil de paisà em va detenir.

Durant el mes i mig que vaig estar presa vaig parlar molt amb les companyes. Estaven més formades políticament i més informades que jo. Vaig aprendre més que si hagués estat a la universitat,  i quan vaig sortir vaig tenir clar que continuaria a la lluita.

Els meus pares van venir a buscar-me. El meu pare estava molt emprenyat i em va dir, “Jura’m que no hi tornaràs mai més a la presó.” Jo li vaig dir que no ho podia jurar. Això va marcar la mala relació amb el meu pare per sempre. Jo considerava que el que havia fet que era molt just i estava convençuda que continuaria fent-ho.

Quins aprenentatges en podem extreure de tot això?

Les llibertats no han estat regalades: s’han lluitat. I cal continuar lluitant per conservar-les.

Els joves ja no són els del 15M; ara tenen altres lluites, com ara Palestina o la defensa dels seus barris. Cal explicar-los què va passar i què significa viure en una dictadura. La memòria històrica és essencial. Mentre seguim vius els qui la vam viure, l’hem de transmetre.

Han d’aprendre a organitzar-se. Les lluites mai no són individuals. Cal acordar objectius comuns i mantenir l’esperit de lluita. La por existia; la policia et podia aturar en qualsevol moment. Però si tenies clars els teus valors –justícia, llibertat, igualtat– això et donava força. I no estar sola, formar part de partits o moviments socials era fonamental.

Sóc membre de l’Associació Catalana de Persones Expresses Polítiques del Franquisme, on treballem especialment per mantenir la memòria i explicar les nostres experiències.

Mirant cap al futur..

He après que ningú no et regala res, i menys els grans poders i oligarquies. Només el poble pot aconseguir els canvis, organitzant-se i sent solidari. El valor de la solidaritat és fonamental.

Una altra qüestió essencial és la lluita contra la corrupció. No es pot construir una societat millor si la corrupció és present. Desmoralitza profundament veure caure-hi persones en qui confiaves.

També és terrible la fragmentació de l’esquerra. La de la dreta, allà ells; però les divisions dins de l’esquerra desanimen.

Una reflexió al voltant dels 50 anys de la mort de Franco.

La política és molt complicada, és molt punyetera, però és la que ha de fer canviar les coses

Jo penso que encara es pot canviar el món i que un altre món és possible. L’única manera de fer-ho és a través de la política i que precisament el que fa moure la política és la gent, els moviments socials. També tenir clar que una cosa és guanyar unes eleccions i l’altra és guanyar el poder. Per guanyar el poder sí que hem de fer una revolució per transformar a la societat. Transformar la societat és l’objectiu per sobre de tot. Acabar transformant la societat per tornar a transformar-la. 

Il·lustracions de Bea Simón @bety_luciernaga