Quan la joventut va fer caure la por

Marc Calvo

En els anys més grisos del franquisme, quan la por era una presència habitual a les llars i als carrers, un conjunt de joves i treballadors catalans va decidir desafiar el silenci imposat per la dictadura. Ho van fer sense grans mitjans, sense altaveus ni permisos, però amb una convicció profunda: que la democràcia no era una idea abstracta, sinó una manera concreta de viure i de relacionar-se. A les fàbriques, als barris, a les escoles i a les universitats, van començar a organitzar-se per defensar els drets laborals, la llibertat d’expressió i la dignitat col·lectiva. En aquell context d’ombra i repressió, cada reunió clandestina, cada pamflet i cada assemblea eren actes de resistència. Aquella generació va aprendre que la llibertat s’exercia molt abans de ser reconeguda per les lleis.

El moviment juvenil i obrer que va emergir en aquells anys va transformar la por en força. Davant d’un règim que volia uniformitat i submissió, van oposar-hi la cultura, la cooperació i l’organització. En les associacions de veïns, als centres culturals i als ateneus, van fer de la vida quotidiana un espai de lluita i d’aprenentatge. Les festes populars, el teatre i la música es van convertir en instruments de consciència; la solidaritat, en l’idioma comú d’una generació que volia un país més just i lliure. Entre aquell entramat d’iniciatives, la JCC va ser un actor central en la configuració d’un catalanisme polític que, durant el franquisme i la Transició, es va identificar de manera indestriable amb la lluita antifranquista i amb els ideals de democratització i justícia social. Lluny de ser un simple apèndix juvenil del PSUC, l’organització  va desenvolupar una cultura política pròpia, capaç d’articular les inquietuds de les noves generacions urbanes i obreres i de convertir-les en força política. 

Aquesta combinació entre catalanisme, comunisme i mobilització juvenil va tenir un paper determinant en la construcció de l’oposició de masses al règim i en l’articulació d’un projecte nacional i democràtic per a Catalunya, des d’una manera de fer política que era una manera de viure: “Fèiem política sense saber-ho, simplement intentant viure amb dignitat”, forjant una democràcia artesanal, feta amb les mans i amb el cor, molt abans que existissin institucions democràtiques.

El món obrer, i concretament Comissions Obreres, hi va jugar, també un paper central. Les vagues, les reivindicacions laborals i la lluita sindical no només buscaven millores econòmiques: eren també una escola de civisme i de coratge. En aquells tallers i fàbriques, on cada assemblea podia acabar amb detencions, es va aprendre a parlar, a escoltar i a decidir col·lectivament. La classe treballadora va ser el motor d’una transformació profunda que no només volia derrocar una dictadura, sinó també construir una nova manera de concebre el país —una societat basada en la igualtat i la fraternitat. D’aquella experiència en va néixer la idea d’un catalanisme popular i integrador, capaç de fer dels fills de la immigració una part essencial del projecte col·lectiu.  L’un sol poble no era un eslògan: era la constatació que la identitat es podia construir des de la convivència i la solidaritat, no des de l’exclusió.

Amb el temps, aquells moviments van anar teixint xarxes d’autoorganització que van preparar el terreny per al canvi polític. Molts dels qui havien crescut a la clandestinitat formaven part de la generació coneguda com a TOP, perseguida pel Tribunal d’Ordre Públic. Tot i la repressió i les condemnes, aquesta generació no es va trencar: va aprendre a resistir, a organitzar-se i a convertir la por en consciència. Quan el franquisme s’ensorrava, ja tenien una experiència acumulada de lluita i d’organització que els permetria participar activament en la reconstrucció democràtica. De les assemblees il·legals a les primeres institucions locals, molts van fer el pas de la resistència al servei públic amb naturalitat, portant-hi la mateixa voluntat transformadora.

Tanmateix, la transició democràtica no va complir totes les seves promeses. L’amnistia va arribar acompanyada d’una amnèsia col·lectiva que va silenciar moltes històries de compromís i sacrifici. La institucionalització de la política va desplaçar l’energia popular dels carrers i les assemblees, i una part d’aquella generació va veure com la democràcia que havia ajudat a construir es convertía en patrimoni de les estructures de poder. Tot i això, la seva empremta va persistir: en la cultura cívica, en els moviments veïnals, en l’educació popular i en la manera de fer política des de la base.

Aquell moviment juvenil i obrer va saber connectar la lluita antifranquista amb les preocupacions reals de la gent. No era una militància allunyada de la vida, sinó inserida plenament en ella. La seva capacitat d’adaptar-se, d’integrar la diversitat i de fer del treball cultural i social una eina de transformació explica per què la seva influència va anar més enllà del seu temps. A les dècades següents, la seva herència va nodrir l’associacionisme, el sindicalisme democràtic i les noves formes de participació ciutadana que continuen sostenint bona part del teixit social català. 

Avui, en temps d’individualisme accelerat i d’una certa desafecció envers la política, recuperar aquella memòria és més que un exercici de record: és una necessitat democràtica. La memòria no és només un arxiu del passat, sinó una brúixola per al futur. Ens recorda que la llibertat no es decreta, es construeix; que la democràcia no és un estat, sinó una pràctica col·lectiva; que els drets no s’atorguen, sinó que es conquereixen cada dia. Aquella generació va demostrar que fins i tot en els temps més foscos es pot crear llum des de baix, i que la força del poble organitzat és la millor garantia contra el retorn de la por.

Mantenir viva la memòria d’aquella experiència, dels militants de la Joventut Comunista de Catalunya, és, doncs, un acte de justícia, però també de compromís amb el present. Perquè només reconeixent la seva valentia podem entendre que la democràcia no és un llegat garantit, sinó una conquesta permanent. Ells van obrir el camí i ens van deixar una lliçó senzilla però essencial: que els canvis més grans neixen als llocs més humils, i que la llibertat, com la solidaritat, només existeix quan és compartida.