Contra la corrupció, més democràcia

En els darrers mesos, les notícies sobre l’actualitat espanyola s’han omplert una vegada més d’escàndols de corrupció, és a dir, de l’ús indegut de les nostres institucions i recursos públics per al benefici privat. L’ingrés a presó dels qui van ser alts càrrecs del partit socialista és d’una gravetat alarmant i ratifica que una democràcia sòlida ha de ser sempre implacable contra la corrupció. Amb corrupció no hi ha igualtat ni drets que puguin estar garantits. Un país només és veritablement democràtic si pot assegurar que les seves institucions públiques es dediquen a l’interès comú, sense espai per a cap tipus de desviació privada. El finançament il·legal de partits polítics, el cobrament o pagament de suborns en l’assignació de contractes públics o la manipulació del destí d’ajudes públiques són, tots ells, alteracions del funcionament de les institucions i de l’ús dels recursos públics davant les quals no hi ha excusa ni gradació.

Els efectes negatius de la corrupció solen explicar-se posant en primer lloc els impactes econòmics. Nombrosos estudis mostren que provoca una assignació ineficient de recursos públics, distorsiona la lliure competència, expulsa actors honestos del mercat i crea inseguretat jurídica. Aquest entorn desincentiva la inversió i l’activitat empresarial, raó per la qual la lluita anticorrupció apareix amb força en molts programes polítics, especialment liberals. Tanmateix, limitar la justificació de les polítiques d’integritat pública a allò econòmic és insuficient, ja que la corrupció genera danys igual o més greus en el pla social i polític.

Des del punt de vista de la qualitat democràtica, la corrupció minva les bases mateixes del nostre sistema. Un cas de corrupció implica que les institucions deixen d’orientar-se als fins decidits col·lectivament i passen a respondre a interessos particulars. La sortida a la llum d’aquests casos erosiona la confiança ciutadana, alimenta la desafecció i obre pas al cercle viciós descrit per alguns autors. Quan la població percep alts nivells de corrupció, tendeix a desconfiar de les institucions (“tots els polítics són iguals”), de manera que aquest desencís porta a ser menys exigents en termes d’integritat i pot fins i tot normalitzar conductes corruptes. Així, el deteriorament de la confiança redueix el control social de la nostra democràcia i facilita que la corrupció es reprodueixi. Al contrari, una democràcia sòlida necessita institucions percebudes com a íntegres, indissociables d’una ciutadania implicada a vigilar, exigir transparència i mantenir estàndards ètics també en la vida quotidiana. La integritat institucional pot crear un cercle virtuós en què la confiança ciutadana reforci la rendició de comptes i la implicació en el funcionament íntegre de la democràcia i de les seves institucions.

A més, la corrupció afecta de manera directa la igualtat social, una qüestió que sovint és passada per alt. En una administració corrupta, els recursos deixen d’assignar-se segons criteris de justícia material o igualtat davant la llei i passen a dependre de qui pot pagar un suborn, aconseguir determinats contactes o influir indegudament en les decisions polítiques. Això afavoreix la captura d’institucions per grups dominants, trenca la igualtat legal entre ciutadans i debilita els principis de l’Estat del benestar, ampliant les desigualtats en l’accés als serveis públics i la cobertura de drets.

Per tot això, les polítiques anticorrupció es justifiquen no només per raons econòmiques, sinó també pel seu paper essencial en la defensa de la democràcia i la igualtat social.

Espanya és un país que ha estat tradicionalment percebut com més corrupte que els països del seu entorn, amb dades semblants a altres democràcies del sud d’Europa. En els darrers anys, el cas de corrupció més greu que ha sortit a la llum va ocórrer quan el Tribunal Suprem va condemnar el Partit Popular com a partícip a títol lucratiu en el cas Gürtel per haver-se beneficiat dels resultats dels delictes de corrupció reconeguts en aquesta sentència. No s’ha d’oblidar que el tribunal no va poder discutir si hi havia responsabilitat penal del PP, ja que en el moment dels fets la legislació espanyola encara no permetia condemnar penalment les persones jurídiques, com ara un partit polític.

En els set anys que han passat des de la ignomínia que implica per a una societat que el seu partit governant rebi tal condemna, la situació no ha millorat i la ciutadania ha de suportar com periòdicament es destapen trames de corrupció política de primer nivell que desvien els recursos de tots nosaltres en benefici d’uns pocs, amb la implicació impune de grans empreses espanyoles que apareixen reiteradament vinculades a la manipulació de contractacions públiques i al pagament de suborns.

Aquest panorama de grans casos de corrupció que es repeteixen podria fer pensar que Espanya és un país irreformable que mai es lliurarà del pesat jou que representa per a la seva democràcia aquesta corrupció sistèmica. No obstant això, dades com el baix percentatge de persones que declaren haver pagat un suborn, si bé s’han d’interpretar amb prudència, apuntarien que el nostre país té nivells d’integritat en l’administració homologables als del centre i nord d’Europa. No passa el mateix en l’àmbit polític i les trames esmentades que impliquen grans empreses.

Amb tot, hem de deixar de sentir-nos acomplexats per un sistema polític construït des d’incentius perversos i cultures clientelars impropis d’una democràcia avançada com la nostra. Espanya ha demostrat ser un estat social i de dret capdavanter, essent dels primers països europeus a reconèixer l’Estat palestí o a posar fre a l’extrema dreta amb una ampliació de drets socials i laborals que ens situa a l’avantguarda europea.

A les primeres dècades del segle passat, alguns dels primers acadèmics que estudiaven la corrupció descrivien comunitats del sud d’Itàlia com a societats incapaces d’alçar-se contra una corrupció que les perjudicava. Tanmateix, avui s’aposta per una lectura institucional de la corrupció que requereix un abordatge interdisciplinari, també cultural, però en cap cas basat en la permanència de valors i normes socials insuperables.

Per això hem de ser capaços de traduir la indignació i el desapego que generen les notícies constants sobre corrupció en un impuls transformador que mostri que el conjunt de la ciutadania espanyola no és el que aquestes notícies semblen mostrar. La corrupció és una ofensa als dos milions i mig de persones del nostre país que cada dia van a treballar cobrant el salari mínim o a tantes altres que no poden pagar el lloguer davant d’una especulació immobiliària desorbitada.

Espanya és un país de persones compromeses i treballadores que mereixen exigir els màxims nivells d’integritat a les seves institucions i representants. No és un país d’aprofitats i vividors, sinó una societat que ha d’acabar amb uns nivells inacceptables de corrupció política per afrontar degudament els grans reptes socials i climàtics actuals.

És urgent impulsar una reforma institucional integral que entengui el foment de la integritat pública i de la qualitat de govern com a pilars de l’Estat social, democràtic i de dret. Una reforma àmplia que enforteixi el finançament local i acabi amb els incentius perversos que continuen existint en la regulació urbanística, que reforci les capacitats dels ens de control mitjançant l’augment dels seus recursos i el foment de noves eines digitals i d’anàlisi massiva de dades, i que limiti les portes giratòries i la influència de les grans empreses en els processos públics.

Una reforma que exigeixi una integritat impecable en l’exercici dels càrrecs públics, com no pot ser d’altra manera en una democràcia avançada com la nostra, i que, alhora, promogui mesures per garantir que no només aquells que s’ho poden permetre puguin arribar a ser representants electes. Un conjunt de mesures per fer real una democràcia de pesos i contrapesos on la ciutadania sigui garant de la integritat pública i compti amb mitjans efectius de rendició de comptes.

Cal reclamar que la lluita contra la corrupció no sigui només un eslògan de campanya, ni un argument de la dreta liberal per reduir la intervenció de l’Estat. La integritat pública és, per contra, un requisit indispensable per al respecte de la democràcia social i dels serveis públics. La lluita contra la corrupció és indispensable per a l’igualtat, per garantir el dret de tots els ciutadans i ciutadanes a gaudir de polítiques i institucions que tinguin sempre com a únic objectiu la millora del benestar comú.

Júlia Miralles és Doctora en Ciència Política, professora en la Universitat Pompeu Fabra i investigadora sobre integritat pública i prevenció de la corrupció. És també responsable d’Estratègia, Prospectiva i Internacional i membre de l’Executiva Nacional de Comuns.

Il·lustració: Sergio Espin