Contra la internacional reaccionària. Cultura Feminista!

Aquest text és un antídot —o potser només una tireta— davant la “internacional reaccionària” i la caspa local.
És una crida urgent a aferrar-nos al fil conductor de l’escena contracultural feminista i queer de Barcelona com paparres, i no deixar-lo mai. És també un homenatge a qui continua posant-hi el cos, la paraula, la copla, els mems feministes i el que calgui per mantenir viva l’ànima pluriversa de la ciutat.

Imaginem Barcelona.
Sense Ocaña passejant per les Rambles.
Sense Meyer i les cupletistes del Paral·lel.
Sense la Carmen Amaya del Somorrostro.
Sense l’escena post-porno.
Sense les Putas Indignadas.
Sense la sauna de Bolleres al Vapor.
Sense la Prole oberta.
Sense Virginie Despentes a La Raposa.
Sense la programació de Periferia Cimarronas.
Sense aquesta genealogia, Barcelona seria una altra.

La força de la contracultura feminista i queer de Barcelona no sorgeix del no-res ni és només producte del present. És la continuïtat d’una història de rebel·lia que comença a prendre forma durant la Transició espanyola, quan, després de dècades de repressió, grups feministes, lesbianes i dissidents sexuals van començar a organitzar-se i a construir espais al marge de les institucions oficials i de l’Estat. En aquells anys, llocs com Ca la Dona —fundat el 1988— van marcar un abans i un després com a espais de trobada, activisme i cultura autònoma, claus per a l’articulació d’estratègies feministes i queer que trencaven amb les normes heteropatriarcals hegemòniques. Paral·lelament, els centres socials okupats, els col·lectius culturals i les ràdios lliures es van convertir en espais de lluita, generant xarxes de solidaritat que encara perduren.

La dècada dels 90 i els primers dos mil van veure la proliferació d’expressions artístiques i polítiques cada vegada més radicals i diverses, que han arribat fins avui a través de la poesia, el teatre, la música i els activismes. Aquesta genealogia sosté i enriqueix l’escena contemporània, que hereta els seus valors fundacionals: l’autonomia, la dissidència i la producció constant d’alternatives culturals i polítiques, imprescindibles per resistir l’homogeneïtzació i la violència simbòlica de l’auge reaccionari.

Fa uns mesos, a la Plaça del Sortidor, Elena Fraj, a l’acte Contra l’odi. Cultura feminista, reflexionava sobre la deriva defensiva a què s’ha vist abocat el feminisme. Comparant el títol de l’esdeveniment amb el lema de la vaga de cures del 8M de fa només vuit anys —Ens aturem per canviar-ho tot— assenyalava com el masclisme, el classisme i el racisme de sempre, en un gir de guió que encara costa d’assimilar, es presenten ara com a antisistemes. En aquest oxímoron històric disputen el sentit de conceptes tan fonamentals com “llibertat d’expressió”, buidant-los de contingut i convertint-los en armes reaccionàries que ens desplacen a la trinxera.

No és casualitat que l’extrema dreta hagi après a camuflar-se amb els codis de la dissidència, adaptant estratègies culturals i simbòliques per presentar-se com a antisistema i adoptar una postura victimista. Tampoc és casual que hagi penetrat tan profundament a Internet, propagant la doctrina de victimització masculina com una identitat seductora que ha derivat en veritables laboratoris de discursos d’odi, misogínia i racisme.
Aquest fenomen està profundament lligat a una masculinitat reaccionària que se sent amenaçada pels avenços en igualtat de gènere i diversitat sexual i que utilitza la xarxa per construir una identitat de víctima heroica davant d’un suposat feminisme opressor. Així, el discurs s’adreça a una població masculina que es troba atrapada entre inseguretats econòmiques, identitàries i socials, i que veu en aquestes narratives una manera de reafirmar un poder i un propòsit.

El cas de La Manada, quan esclata el 2016, és paradigmàtic d’aquest impuls i d’aquesta reacció: d’una banda, evidencia la força i visibilitat del moviment feminista de les darreres dècades; de l’altra, posa de relleu la penetració i el perill dels discursos d’odi i misògins a les xarxes. Mentre milers de persones sortíem als carrers per impugnar la justícia patriarcal, denunciar la violència sexual i exigir canvis profunds en el tractament legal i social de les agressions contra les dones, en diversos fòrums d’internet, com ForoCoches, es van difondre massivament l’adreça i les dades personals de la denunciant, exposant-la a un assetjament coordinat que va multiplicar el seu patiment i va evidenciar la violència digital com a extensió de la violència masclista a l’espai públic.

La “internacional reaccionària” no és un fenomen aïllat ni un grup dispers, sinó la cara renovada i transnacional d’una dreta reaccionària de sempre, que articula des de poderoses institucions discursos antifeministes, racistes i ultraconservadors per erosionar drets i frenar avenços cap a societats més justes. Aquesta capa se suma i es barreja amb les forces extractives i neoliberals que fa anys que modelen Barcelona. Ja en coneixem els efectes: intents de censura cultural, assetjament mediàtic a col·lectius feministes i queer, desallotjament d’espais autònoms i polítiques de gentrificació que expulsen veïnes i projectes de vida comunitària. Davant d’això, la força de la contracultura feminista i queer, amb la seva història de resistència i rebel·lia, és el fil vital que sosté la diversitat i la llibertat a la nostra ciutat.

La batalla simbòlica es juga a cada cantonada, a cada escena cultural, a cada vers i ball. S’hi juga el dret a existir i a continuar transformant la realitat des de baix. S’hi juga la possibilitat de futurs possibles i solidaris en un moment en què aquells que aixequen murs intenten esborrar els ponts de la diversitat i de la humanitat.

Aquella tarda a la Plaça del Sortidor hi havia una bona representació de la millor tradició dissident i desvergonyida d’aquesta ciutat: Gloria Ribera, que recupera la tradició cupletista i els escenaris nocturns de Barcelona com a espai de sàtira política avui; Carla Rovira, que porta les maternitats no normatives i la violència simbòlica contra les dones al teatre documental; Fàtima Saheb, la poesia de la qual travessa l’experiència migrant i la pertinença dels marges urbans a l’ànima de la ciutat; o Quinny Martínez Hernández, defensora d’una cultura afrofeminista i decolonial en vincle amb les xarxes dissidents llatinoamericanes.

Noves formes d’autodefensa col·lectiva, autonomia i dissidència cultural que enllacen i continuen escrivint la història viva de Barcelona: una continuïtat vibrant i diversa, depositària de l’esperit irreverent i de les múltiples genealogies que han salvat aquesta ciutat de la seva homogeneïtzació, i que es manifesta en cada actuació, en cada obra, en cada poema i en cada acció disruptiva. Aquesta cultura interpel·la les estructures patriarcals, racistes i neoliberals des de la dimensió simbòlica i existencial. És un acte d’autodefensa vital que crida a altres maneres de ser, de prendre l’espai públic i de gaudir juntes. Per això la “internacional reaccionària” s’esforça a robar paraules, apropiar-se de discursos i inundar les xarxes amb mentides.

L’exigència de fer “més cultura feminista” no és un lema: és un imperatiu polític. La resposta no pot ser només resistència. Revitalitzar espais culturals alternatius, defensar barris populars, incloure veus diverses i confrontar onades reaccionàries a tots els fronts són apostes ineludibles. Però també ho és crear noves institucions des de baix, sostenir economies feministes i comunitàries, i connectar les nostres lluites locals amb d’altres d’internacionals, perquè les ofensives reaccionàries són globals i també ho és la nostra força.

Aprendre del Sud Global és fonamental: les experiències de resistència, autoedició, autoproducció i les lluites de dones racialitzades ens ensenyen estratègies, creativitat i resiliència que inspiren i enforteixen altres pràctiques. El Sud té moltíssim a ensenyar-nos, i reconèixer aquestes connexions ens permet construir una cultura feminista que no només resisteixi, sinó que es reinventi i s’expandeixi col·lectivament.

Barcelona no pot perdre aquella part de si mateixa que tantes vegades ha estat silenciada, marginada o instrumentalitzada. Aquest text és una crida oberta a cuidar i enfortir aquesta cultura viva, des de la memòria i des de la creació. Perquè la lluita contra l’odi i la reacció es juga també amb la creativitat als escenaris, als versos, a les places i a les xarxes que teixim dia a dia. No perdem aquest fil conductor.
Barcelona és molt més que una ciutat bonica: és la suma de les nostres genealogies, de les que hi van ser i de les que vindran. Una ciutat que no es conforma amb sobreviure, sinó que insisteix a reinventar-se des de l’alegria, la rebel·lia i la solidaritat.

Si hi ha cultura feminista, hi ha esperança.