Cristina Monge: «El descontent no pot paralitzar-nos, ha de ser motor de canvi»

Cristina Monge és politòloga i analista especialitzada en governança, transició ecològica i cultura democràtica, amb una trajectòria vinculada al pensament progressista ia l’anàlisi dels reptes contemporanis. Al seu darrer llibre ‘Contra el descontento’ posa el focus en com les societats afronten la incertesa, els malestars socials i la crisi d’expectatives, defensant la necessitat de reconstruir horitzons col·lectius des del diàleg, l’empatia i la participació. A través de les investigacions i publicacions, proposa transformar el descontentament en una eina política capaç de generar aliances i obrir camins cap a futurs més justos i sostenibles.

En aquesta conversa, reflexionem sobre habitatge, joventut, transició ecològica o Palestina, i defensa la necessitat de reconstruir horitzons compartits des de la complexitat i el diàleg.

El teu últim llibre gira al voltant del descontentament. Per què situar-lo al centre del debat polític?

Perquè el descontentament no pot portar-nos a la paràlisi ni a abraçar propostes autoritàries o nostàlgiques. El que plantejo és que aquest descontentament s’ha de convertir en una aliança per construir futurs desitjables. És una invitació a obrir una gran conversa pública que ens permeti imaginar cap a on volem anar. El descontentament ha de ser motor de canvi, no un bloqueig.

Aquest descontentament es manifesta avui en qüestions molt concretes, com l’habitatge. Què està fallant?

L’habitatge és un exemple clar del que al llibre anomeno “malestars”: problemes materials concrets que fa anys que no es resolen. Ja era central després del 15M i, quinze anys després, continua sent una de les principals preocupacions. Fins i tot més greu.

Però, a més, hi ha descontentaments més difusos, més difícils de definir, vinculats a la manca d’horitzó. L’habitatge forma part dels dos plans: és un problema concret que alimenta un malestar més ampli sobre el present i el futur.

Com es pot fer front a l’auge de la dreta en aquest context?

La millor manera és entendre bé aquests descontentaments i articular respostes. I aquestes respostes no les té ningú per si sol: s’han de construir col·lectivament, a través d’una gran conversa pública.

També és important no negar els problemes. De vegades, des de posicions progressistes, per por d’afrontar contradiccions, tendim a esquivar-los. Però cal entrar-hi, comprendre’ls i treballar des d’aquí.

Creus que l’esquerra continua ancorada en referents com el 15M?

Hi ha una certa nostàlgia, sí, però el problema és més profund. Des d’aleshores han passat moltes coses, i l’esquerra ha estat protagonista d’una part d’aquest temps institucional. Cal assumir la complexitat dels reptes actuals: habitatge, canvi climàtic, revolució digital, feminisme, migracions…

Són problemes nous, d’una enorme complexitat, i estem aprenent a abordar-los. Això exigeix humilitat: assumir que ens equivocarem, però també generar mecanismes d’avaluació per corregir ràpid.

Parles també de manca d’empatia en el debat públic. On es veu més clar?

En molts àmbits. Per exemple, en la transició ecològica. No podem plantejar polítiques ambientals d’esquena al món agrari. Cal seure a parlar i buscar solucions de “guanyar-guanyar”.

El mateix passa amb les renovables: no n’hi ha prou amb instal·lar-les, cal preguntar-se com es fa i qui se’n beneficia. El debat interessant no és si renovables sí o no —això ja està clar—, sinó amb quin model: si reproduïm l’oligopoli energètic o avancem cap a models més democràtics.

En aquest context, s’ha debilitat l’agenda ecològica?

Més que desaparèixer, s’ha transformat el conflicte. Fins i tot sectors econòmics estan apostant per les renovables, sovint per interès financer. El debat polític es desplaça: ja no és tant si fer la transició, sinó com fer-la i qui hi guanya.

Un dels temes inevitables avui és Palestina. Quin impacte té en l’ordre internacional?

És un punt d’inflexió. El que estem veient posa en qüestió el que quedava del dret internacional i del multilateralisme. Aquest sistema ja estava debilitat, però el genocidi el porta al límit.

Ara hi ha una disputa clara: o tornem a un món de blocs i zones d’influència, o reconstruïm un multilateralisme amb legitimitat democràtica real. El problema és que les institucions actuals arriben molt debilitades a aquest moment.

Estem entrant en una nova lògica geopolítica?

Sí, amb més actors i més complexitat. Cal relacionar-se amb potències com la Xina, però sense renunciar a una mirada crítica. Cada cop és més difícil tenir posicions simples: necessitem matisos.

Has mencionat els joves com a termòmetre del moment actual. Què està passant?

Estem veient una reacció als avenços socials de les darreres dècades. És un patró històric: cada progrés genera resistències. I els joves sovint les canalitzen.

Però també hi ha problemes reals. Per exemple, en el cas dels homes joves, l’avenç del feminisme ha deixat un buit de referents sobre la masculinitat. Hi ha una crisi d’identitat que no s’ha acompanyat prou.

Cal empatia per entendre-ho i construir respostes col·lectives.

Vivim un moment de pèrdua d’esperança?

Sí, i és molt preocupant. Les democràcies necessiten esperança. Si no, per a què et lleves cada matí?

Hem construït un relat de futur gairebé apocalíptic, especialment entre els joves. I això acaba reforçant posicions reaccionàries. Necessitem recuperar horitzons de possibilitat.

Què t’agradaria que s’endugués una persona lectora del teu llibre?

Que el futur no està escrit. Que no estem davant d’una condemna inevitable, sinó davant de reptes que depenen del que fem col·lectivament.

El descontentament que sentim no ha de paralitzar-nos, sinó impulsar-nos a construir aquest futur. No el tenim definit del tot, però l’hem de construir entre totes i tots.

El llibre respon també a una necessitat personal?

Sí, totalment. És una manera d’ordenar idees, de combatre l’escepticisme i de donar un petit impuls. Perquè també escrivim des de necessitats vitals.

Il·lustració: Sergio Espin