Daniel Pardo: «El conflicte no és entre turistes i veïns, sinó entre la ciutat i una indústria que busca el màxim benefici.»

Barcelona és una de les ciutats més turistificades d’Europa. La pressió sobre l’habitatge, la precarització laboral, la transformació del comerç i la saturació de l’espai públic han alimentat un debat cada vegada més intens sobre els límits del model turístic. Parlem amb Daniel Pardo, activista veïnal, referent de les lluites contra la turistificació i pel dret a la ciutat a Barcelona i membre de l’Assemblea de Barris pel Decreixement Turístic (ABDT), sobre l’origen d’aquestes lluites, els seus impactes i la necessitat de reduir la dependència de la ciutat respecte del turisme.

Quan sorgeix l’Assemblea de Barris per un Turisme Sostenible? Quin context explica el seu naixement?

Nosaltres vam néixer el 2015. L’Assemblea de Barris sorgeix com un espai de coordinació de col·lectius i entitats de diferents barris que, d’una manera o altra, treballaven sobre algun aspecte del turisme als seus barris.

Normalment eren lluites molt locals: una reforma urbanística relacionada amb un hotel, un problema amb els pisos turístics… Aquests diferents col·lectius ens vam anar coneixent.

En realitat, podria haver passat dos o tres anys abans, però finalment va succeir el 2015. L’estiu anterior ja hi havia hagut tot un procés de lluita contra els pisos turístics a la Barceloneta i es van ajuntar diversos factors entre l’estiu del 2014 i el 2015 que van acabar donant lloc al naixement de l’Assemblea.

¿Qué es la “turismofobia”?

No és un conflicte entre turistes i locals. El conflicte és entre una ciutat i una indústria que s’hi instal·la per obtenir el màxim benefici possible sense importar-li els impactes que això tingui.

Constantment s’intenta desviar el focus cap a un suposat conflicte entre veïns i turistes. Més enllà d’algunes anècdotes puntuals, aquest conflicte no existeix. El que passa és que els turistes són la part més visible i, gairebé diria, omnipresent de l’activitat turística a la ciutat.

Podem entendre que la gent que viu en barris altament turistificats pugui sentir certa ràbia o rebuig cap als turistes, perquè són la part visible d’una activitat que està deteriorant la seva vida quotidiana. Però això hauria de ser només el primer pas per prendre consciència. Després cal girar el focus i preguntar-nos qui hi ha darrere de tot això.

Per nosaltres, al darrere hi ha la indústria turística i, malauradament, també l’administració pública, que històricament a Barcelona i a Catalunya ha governat de la mà d’aquesta mateixa indústria.

Aleshores, quin paper hauria de tenir l’administració pública? Com es pot intervenir sobre un model mogut per interessos privats?

L’administració pública hauria d’estar contenint, regulant i reduint l’activitat turística a la ciutat.

L’anomenada col·laboració publicoprivada en l’àmbit del turisme s’ha manifestat molt en la promoció turística. Nosaltres creiem que l’administració no hauria de fer promoció turística. El que hauria de fer, per contra, és reduir l’activitat turística a la ciutat i, sobretot, reduir la dependència de la ciutat, de la seva economia i de la seva població respecte del turisme.

Cal fomentar altres sectors que permetin reduir el pes de l’activitat turística. I això no passa perquè sigui una mania nostra, sinó perquè el turisme té uns impactes enormes i perquè convertir-lo en un monocultiu genera una gran vulnerabilitat.

Com veus que la dependència del turisme fa més vulnerable Barcelona?

L’activitat turística necessita una calma absoluta per poder desenvolupar-se. Qualsevol crisi sobrevinguda fa que una part important de l’economia de la ciutat i, per tant, de la població, quedi exposada a un risc enorme.

L’exemple més clar és la pandèmia de la COVID, però també podem pensar en l’atemptat de la Rambla del 2017, en el procés independentista poc temps després o fins i tot en l’erupció del volcà islandès. Cada vegada que passa alguna d’aquestes coses i el turisme s’enfonsa, tothom es porta les mans al cap.

Però això passa de manera recurrent. I tornarà a passar.

Quan parlem de creixement turístic, nosaltres diem que hi ha dues opcions: o fem un procés de creixement turístic de manera ordenada, consensuada i planificada, o tornarem a empassar-nos una altra crisi d’aquí a poc.

A escala global, pot ser una crisi climàtica, una guerra, una crisi de materials o de combustibles. Totes aquestes qüestions afecten l’activitat turística. I una nova crisi tornaria a tenir un impacte especialment fort sobre les persones que treballen en el turisme. Una vegada més, qui acabaria pagant els plats trencats seria la gent de més avall.

Quins són els principals impactes del turisme que detecteu als barris? Quins problemes arriben a l’Assemblea?

Clarament, l’impacte social que més emprenya i indigna la gent és el de l’habitatge.

Evidentment, no és un impacte exclusiu de l’activitat turística. L’habitatge és avui un problema global que té a veure amb l’especulació immobiliària, els fons d’inversió i molts altres factors. Però el que també s’ha demostrat és que, a les ciutats altament turistificades, com Barcelona, aquesta situació encara és més greu.

Després hi ha el mercat laboral. La indústria turística defensa molt la necessitat de mantenir l’activitat turística pels llocs de treball. Nosaltres diem precisament el contrari: que cal reduir-la perquè la indústria turística especialitza el mercat laboral en un sector molt precaritzat, molt mal pagat i amb unes condicions de treball entre les pitjors de la ciutat.

Quan mires els salaris mitjans a Barcelona, veus que l’especialització turística és, avui dia, essencialment un procés de precarització. Com més part del treball es concentra en el sector turístic, pitjors salaris mitjans i pitjors condicions laborals tindrem.Clarament, l’impacte social que més emprenya i indigna la gent és el de l’habitatge.

Quins altres impactes té la turistificació sobre la vida quotidiana dels barris?

Un altre problema molt denunciat és la desaparició del comerç d’ús quotidià. Evidentment, tampoc es deu exclusivament a la turistificació, però hi ha diferències força evidents si comparem, per exemple, Sant Andreu amb el Gòtic.

Més enllà del futur que pugui tenir el petit comerç per altres motius, el que està clar és que als barris del centre costa cada vegada més trobar determinats establiments i serveis quotidians perquè els locals es destinen a serveis turístics, botigues orientades als turistes, etc.

També hi ha la saturació de l’espai públic i del transport públic.

I després hi ha els impactes ambientals: la contaminació de l’aire, principalment vinculada a la proliferació de vols, i l’impacte climàtic. Cal recordar que l’activitat turística a escala global representa prop del 9% de les emissions globals, una xifra enorme.

Parlem de solucions. Existeix un model de turisme diferent?

Quan s’ha gastat el terme «turisme sostenible», han passat a parlar de «turisme regeneratiu». Jo fins i tot he arribat a escoltar «turisme empàtic», que m’encanta, però que en realitat no vol dir res.

El turisme podria ser sostenible si fos radicalment diferent del que és ara. I això no té a veure amb l’experiència turística individual, sinó amb l’experiència turística conjunta.

No té sentit vendre’t una experiència de turisme sostenible a Barcelona perquè això no depèn de tu. Depèn dels trenta i escaig milions de turistes que arriben cada any i depèn de la dependència que té la ciutat respecte del turisme.

Per això nosaltres parlem de sectors econòmics compatibles amb la vida de la ciutat. I el sector turístic, tal com està plantejat avui, no ho és.

Què hauria de canviar, doncs, perquè el turisme fos compatible amb la vida de la ciutat?

Per començar, necessitem un decreixement turístic, una reducció considerable de l’activitat turística de la ciutat i trencar amb aquesta dependència.

Sovint es diu que el turisme no és un monocultiu perquè representa al voltant del 14% del PIB. Però la qüestió és molt més difícil de delimitar.

Jo sempre poso l’exemple de la copisteria del meu barri. És un negoci que funciona molt bé i que, en part, viu d’imprimir fotografies per a turistes. No em sembla malament, però si la mires des de fora gairebé sembla una oficina de turisme de Barcelona.

És un negoci turístic? No. És aliè al turisme? Tampoc.

És evident que ha fet una reorientació perquè cada vegada viu menys gent al barri i també vol aprofitar l’oportunitat turística. Per això és molt difícil delimitar exactament què és activitat turística i què no ho és.

Hi ha activitats que ho són de manera evident i d’altres que no. I després hi ha una zona grisa enorme.

Un altre exemple és el mercat de Santa Caterina. Evidentment, no és un negoci turístic. Però també està canviant i cada vegada hi apareixen més parades orientades a productes per a turistes, com determinades preparacions de menjar o fruita tallada.

Nosaltres no sabem exactament quan s’ha de reduir l’activitat turística. Però sí que estem convençuts d’una cosa: s’ha de reduir.