De la memòria a la terra: Cuba en un moment crític

«Ordre», caos i vida

El 1 de gener de 1959 va triomfar la Revolució Cubana: una força tel·lúrica des del món dels «altres». Una revolució, amb l’agreujant de ser molt radical —potser així ho escriuria Roque Dalton—, que es va donar en aquell espai geopolític i cultural que en temps de bipolaritat es va anomenar «Tercer Món» i que hem hagut de resignificar. Una revolució que el relat dominant necessita negar perquè, com la d’Haití, va ocórrer a l’«Occident geogràfic» per sacsejar l’hegemonia d’aquest «Occident cultural narrat» pels dispositius de poder global.[1]

Vuit dies després, l’entrada dels guerrillers a l’Havana va ser, al mateix temps, desenllaç i pròleg. El Moncada, la presó, l’exili, el Granma, la Sierra, la clandestinitat, tot barrejat en el caos aparent que implica un canvi estructural i profund per la via armada per posar al seu lloc, al lloc dels pobles, l’ordre caòtic que van imposar més de 450 anys de colonialisme i sobirania escapçada, i la dictadura batistiana. En aquesta barreja, entre trets i crits, entre combats i tortures, les paraules d’Abel i el crit d’Ernesto als seus assassins per la vida dels altres.

Quan les vides importen

A la seva arribada al poder, els revolucionaris cubans van enfrontar un nou problema: tenien davant seu la responsabilitat d’«administrar» un país quan el procés que els va empoderar és, de manera intrínseca, «no administrable». Les revolucions, si són autòctones, es resisteixen a l’ordre. Per a això es van succeir les mesures populars que, per ser-ho amb efectivitat, havien de conjurar el control del país per part de les empreses nord-americanes i les oligarquies criolles.

Aquesta va ser la condició per al canvi i, alhora, la pedra de toc per a la ràpida escalada de l’agressivitat dels successius governs dels Estats Units envers el projecte polític i social que va emergir com a resultat de la victòria de gener de 1959.

És cert, com es defensa a les escoles cubanes, que «l’apetit imperial» cap a les nostres terres d’Amèrica Llatina i el Carib té una llarga data; però no cal fugir de les certeses: en el nostre cas, l’apetit va mutar en odi visceral perquè l’aposta per la vida dels més humils d’aquest país passava per expropiar, nacionalitzar i optar per la sobirania.

Un més un és, de vegades, tres

Han transcorregut més de seixanta-cinc anys des de gener de 1959. La població cubana ha viscut la major part d’aquest temps sota els efectes del bloqueig imposat per les elits nord-americanes. Han estat escassos i relativament breus els períodes de distensió, aquells que en l’àmbit acadèmic i assagístic s’han descrit com a «intents de normalització de les relacions».

L’efecte d’un setge és sempre desgastant, especialment quan el poder econòmic, militar, comunicacional i geopolític de qui assetja és el més gran del planeta. Per moure’s en condicions d’un setge tan prolongat cal assumir-lo com una variable permanent; això comporta tres riscos: el primer, naturalitzar l’asfíxia i conviure de manera passiva amb una pragmàtica que busca convertir l’agredit en agressor; el segon, atribuir al setge totes les dificultats i errors propis, cosa que tendeix a reforçar no només la naturalització de l’asfíxia sinó la seva negació; el tercer, desatendre el pes desigual dels acumulats de les diferents generacions polítiques que coexisteixen a Cuba.

Quan parlem dels «acumulats» fem referència a l’escenari de crisi prolongada que ha viscut l’economia cubana des de principis dels anys noranta del segle passat, als efectes socioculturals de les polítiques implementades per afrontar-la, als processos de reforma més recents i al seu impacte en la subjectivitat de les generacions nascudes a partir dels anys vuitanta.

Quan es parla de «crisi prolongada» és important evitar enfocaments monolítics del que ha passat en els darrers trenta-cinc anys. Per qüestions d’espai, em limito a mencionar alguns moments pendulars:

L’obertura d’un espai de concertació política i econòmica amb Veneçuela a partir del triomf d’Hugo Chávez i la Revolució Bolivariana (1999), la incorporació de governs d’esquerra o progressistes a la regió i la creació d’organismes d’integració com l’ALBA-TCP i la CELAC.
La política de rectificació coneguda com a «Batalla d’Idees» impulsada per Fidel Castro a partir de finals de 1999, amb la crítica de fenòmens socials emergents i la posada en marxa de programes socials.
L’ascens de governs de dreta i ultradreta a la regió i el tancament del primer cicle progressista.
L’inici d’una nova etapa de reformes econòmiques i socials a Cuba a partir de 2010-2011.
El període d’acostament i «normalització» de relacions entre Obama i Raúl Castro (2014-2016).

Un pas endavant, dos enrere

El 20 de gener de 2017, el republicà Donald Trump va assumir com a 45è president dels Estats Units. A finals d’aquell any, l’investigador cubà Esteban Morales revisava els «punts de partida contra Cuba» de la nova administració.

Des d’aleshores es van imposar noves mesures coercitives per reforçar el bloqueig econòmic. Aquesta pràctica es va mantenir fins i tot amb l’administració demòcrata de Joe Biden (2021-2025), durant la qual, en plena pandèmia de la Covid-19, es van mantenir limitacions d’accés a tecnologies i subministraments mèdics essencials.

Desangrar la gent

Així arribem a gener de 2025: de nou Trump. Aquesta vegada, feixisme sense maquillatge: la consolidació d’un sistema autoritari corporatiu als Estats Units que es manifesta amb pràctiques de càstig i disciplinament.

El guió per a Cuba es resumeix en dues línies: política d’asfíxia extrema contra tot un poble i amenaça permanent d’acció militar. El moment és especialment perillós, en un context internacional marcat per altres conflictes i tensions.

La situació de l’illa és molt delicada, com reconeixen les autoritats i es pot percebre als carrers. L’endureixement del bloqueig, en forma d’asfíxia energètica, impacta en tots els aspectes de la vida quotidiana.

Els rius profunds

En un context tan crític, l’esperança només pot venir de la rebel·lia, que circula pels rius profunds d’una Pàtria caribenya i que es manifesta en múltiples llenguatges: la memòria, el cinema, el caos, la vida, la diversitat, els errors i la voluntat.

Un sociòleg cubà deia que a Cuba tothom és opositor quan fa cua pel pa. Una part d’aquests «opositors» van formar una llarga fila sota la pluja per retre homenatge als combatents cubans caiguts durant una agressió militar contra Veneçuela.

[1] Ver Fernando Luis Rojas: «La Casa de las Américas: narrar nuestra propia historia (o Para dinamitar la gruta de Caliban», La Tizza, 28 de junio de 2024. Disponible en <https://medium.com/la-tiza/la-casa-de-las-am%C3%A9ricas-narrar-nuestra-propia-historia-b7e6b477d753>.

[2] Esteban Morales: «Trump y sus puntos de partida contra Cuba», La Tizza, 24 de octubre de 2017. Disponible en <https://medium.com/la-tiza/trump-y-sus-puntos-de-partida-contra-cuba-62c0b452711a>.

[3]Ver U. S. Department of State: «Hoja informativa: El presidente Donald J. Trump se pronuncia respecto a las amenazas a Estados Unidos por parte del Gobierno de Cuba», 29 de enero de 2026. Disponible en: <https://www.state.gov/translations/spanish/hoja-informativa-el-presidente-donald-j-trump-se-pronuncia-respecto-a-las-amenazas-a-estados-unidos-por-parte-del-gobierno-de-cuba>.

Fernando Luis Rojas, pensador cubà i director de la Casa de las Américas a Cuba.