El bolet de la fi del món

Al seu llibre La seta del fin del mundo, Anna Tsing ens proposa un viatge per l’ecologia d’un fong per tal de comprendre millor el nostre món. Es tracta del matsutake, un bolet silvestre que viu en boscos alterats per l’acció humana i que és capaç de resistir a alguns desastres mediambientals. A través d’una recerca realitzada entre el 2004 i el 2011 durant les temporades de creixement del matsutake als Estats Units, el Japó, el Canadà, la Xina i Finlàndia, aquesta antropòloga nord-americana recorre la vida social i econòmica d’un bolet per enfrontar-nos a la veritable condició del nostre temps: la precarietat.

Amb l’objectiu de fer dialogar algunes idees que apareixen a La seta del fin del mundo amb la resta de contribucions de La Pública, n’incloem un fragment. Es tracta d’un fragment introductori de la primera part del llibre que, alhora, vol ser una invitació a la lectura completa de l’obra. Agraïm a l’editorial Capitán Swing l’enorme generositat de facilitar-nos-en l’edició en castellà.

Aroma de tardor

«Cresta de Takamato, atapeïda de barretets en expansió, saturant, proliferant,
la meravella de l’aroma de tardor.»

De la col·lecció de poesia japonesa del segle viii Man-nyo Shu [1].

Què fas quan el teu món se’n comença a anar en orris? Jo surto a passejar i, si tinc molta sort, trobo algun bolet. Els bolets em tornen els ànims; no només —com les flors— pels colors i les olors aclaparadors, sinó perquè, a més, broten de manera inesperada i em recorden la meva bona fortuna per ser allà just en aquell moment. Llavors, soc conscient que encara hi ha plaers enmig dels terrors de la indeterminació.

Els terrors són evidents, i no només per a mi. El clima del planeta s’està descontrolant i el progrés industrial ha demostrat que és molt més mortífer per a la vida a la Terra del que hauria imaginat ningú fa un segle. L’economia ja no és una font de creixement ni d’optimisme, qualsevol dels nostres llocs de feina podria desaparèixer amb la pròxima crisi econòmica. I no és tan sols que jo pugui témer una onada de nous desastres: tampoc no puc recolzar-me en històries que expliquin cap a on va el món i per què. Temps enrere, la precarietat semblava el destí dels menys afortunats; avui, sembla que totes les nostres vides són precàries, fins i tot quan —almenys, de moment— tenim les butxaques plenes. A diferència del que passava a mitjan segle xx, quan els poetes i filòsofs del Nord Global se sentien engabiats per una estabilitat excessiva, avui molts de nosaltres, al Nord i al Sud, afrontem una situació de problemes sense fi.

Aquest llibre parla dels meus viatges en companyia de bolets per explorar la indeterminació i les condicions de la precarietat, és a dir, de la vida sense la promesa de l’estabilitat. He llegit que, quan es va desintegrar la Unió Soviètica el 1991, milers de siberians, que de sobte es van trobar privats de les garanties que els donava l’estat, van córrer als boscos a collir bolets [2]. No es tracta dels mateixos bolets que investigo jo, però il·lustren el meu argument: les vides incontrolades dels bolets són un regal —i una guia— quan ens falla el món controlat que ens pensàvem que teníem.

Tot i que no puc oferir bolets al lector, espero que em segueixi en aquest passeig per assaborir l’«aroma de tardor» elogiat al poema que encapçala aquest pròleg. Es refereix a l’olor del matsutake, un grup de bolets silvestres aromàtics especialment apreciats al Japó. El matsutake es valora, a més, com un senyal que indica l’arribada de la tardor. La seva olor evoca la tristesa per la pèrdua de les riqueses regalades de l’estiu, però també evoca la forta intensitat i les sensibilitats accentuades de la tardor. Aquestes sensibilitats ens caldran per encarar el final del regalat estiu del progrés global: l’aroma de tardor em transporta a una vida comuna sense garanties. Aquest llibre no és una crítica als somnis de modernització i progrés que al segle xx oferien un panorama d’estabilitat: molts analistes ja els han disseccionat abans que jo. En comptes d’això, em limito a abordar el repte imaginatiu de viure sense els passamans que temps enrere ens van fer creure que sabíem, col·lectivament, on anàvem. Si ens obrim al seu atractiu fúngic, el matsutake ens pot catapultar cap a la curiositat, que em sembla que constitueix el primer requisit per a la supervivència col·laborativa en temps precaris.

Un pamflet radical expressava el repte així:

L’espectre que molts intenten no veure és fàcil de captar: el món no se «salvarà» [...] Si no creiem en un futur revolucionari global, hem de viure (com sempre hem hagut de fer) en el present [3].

Es diu que quan, el 1945, la bomba atòmica va destruir Hiroshima, el primer ésser viu que va ressorgir dins del paisatge devastat va ser un bolet matsutake [4].

Dominar l’àtom va representar la culminació del somni humà de controlar la natura; però també va marcar el principi de la fi d’aquest somni. La bomba d’Hiroshima va canviar les coses. De sobte, vam ser conscients que nosaltres, els humans, podíem destruir l’habitabilitat del planeta, fos intencionalment o no. I aquesta consciència no ha fet més que augmentar a mesura que hem anat sabent més coses sobre la contaminació, l’extinció massiva i el canvi climàtic. La meitat de la precarietat actual té a veure amb el destí de la Terra: amb quina mena de pertorbacions humanes podem viure? Malgrat tota la xerrameca sobre la sostenibilitat, quantes possibilitats tenim realment de llegar un entorn habitable als nostres descendents multiespecífics?

La bomba d’Hiroshima també va obrir la porta a l’altra meitat de la precarietat actual: les sorprenents contradiccions del desenvolupament de postguerra. Després de la guerra, les promeses de modernització, amb el suport de les bombes dels Estats Units, semblaven enlluernadores: tothom en sortiria beneficiat. La direcció del futur era ben coneguda. Però, ara ho és? D’una banda, cap lloc del món ha quedat al marge d’aquesta economia política global construïda a partir de l’aparell de desenvolupament de la postguerra; de l’altra, malgrat que les promeses de desenvolupament ens continuen atraient, sembla que hem perdut els mitjans per assolir-lo. Se suposava que la modernització inundaria el món —tant comunista com capitalista— de llocs de treball, i no de llocs de treball qualssevol, sinó de «feines estàndard» amb salaris i prestacions regulars. Els llocs de treball així avui són força rars i la majoria de gent depèn de mitjans de subsistència molt més irregulars. La ironia de la nostra època, doncs, és que tothom depèn del capitalisme, però gairebé ningú no té allò que se’n deia una «feina estable».

Viure amb precarietat implica més que dir fàstics dels qui ens han dut fins aquí (tot i que, pel que sembla, també resulta útil i, per descomptat, no hi estic en contra). Podríem mirar al nostre voltant per observar aquest estrany món nou i podríem forçar la nostra imaginació per arribar a copsar-ne els contorns. Aquí és quan els bolets venen a auxiliar-nos. La predisposició del matsutake a brotar en paisatges devastats ens permet explorar la runa en què s’ha convertit la nostra llar col·lectiva.

Els matsutakes són bolets silvestres que viuen en boscos alterats per l’home. Com les rates, els ossos rentadors i les paneroles, estan disposats a resistir a alguns dels desastres mediambientals que han creat els humans. En aquest cas, però, no es tracta d’una plaga, ans el contrari: representen un plaer gastronòmic molt apreciat, almenys al Japó, on de vegades, els preus elevats fan del matsutake el bolet més valuós del món. Gràcies als nutrients que proporciona als arbres, el matsutake ajuda els boscos a desenvolupar-se en llocs d’aspecte esgarrifós. Prendre el matsutake com a guia ens revela possibilitats de coexistència en el marc de la pertorbació mediambiental. Òbviament, això no és una excusa per causar més danys, però el matsutake ens mostra un cert tipus de supervivència col·laborativa.

Així mateix, el matsutake destaca les esquerdes presents en l’economia política mundial. En els darrers trenta anys, aquest bolet ha esdevingut un producte global, que es recol·lecta a boscos de tot l’hemisferi nord i s’envia fresc al Japó. Molts dels recol·lectors pertanyen a minories desplaçades i culturalment marginades. Al Pacífic nord-oest dels Estats Units, per exemple, la majoria de recol·lectors de matsutake per a usos comercials són refugiats de Laos i Cambodja. Gràcies al seu preu elevat, el matsutake fa una contribució important a la subsistència allà on es cull i, fins i tot, anima la revitalització cultural.

El comerç d’aquest bolet, tanmateix, amb prou feines condueix als somnis de desenvolupament del segle xx. La majoria de recol·lectors de bolets amb qui he parlat expliquen històries terribles de desplaçament i pèrdua. La recol·lecció amb finalitats comercials constitueix una forma de sobreviure per damunt de la mitjana per a aquells que no tenen cap altra manera de guanyar-se la vida. Ara bé, en qualsevol cas, quina mena d’economia és aquesta? Els recol·lectors treballen sols, no els contracta cap empresa. No hi ha salaris ni prestacions: simplement, es limiten a vendre els bolets que troben. Alguns anys no n’hi ha, llavors tenen pèrdues. La recol·lecció de bolets salvatges amb finalitats comercials és un exemple de subsistència precària, sense cap seguretat.

Aquest llibre aborda el tema dels mitjans de subsistència precaris i els entorns precaris fent un seguiment del comerç i l’ecologia del matsutake. En tots els casos que exposo, em trobo en un entorn fragmentari, és a dir, en un mosaic de conjunts oberts de formes de vida interrelacionades, cadascuna de les quals s’obre, al seu torn, a un mosaic de ritmes temporals i arcs espacials. Sostinc que només la consciència de la precarietat actual com un fenomen global ens permet observar això: la situació del nostre món. En tant que una anàlisi autoritzada requereix partir de supòsits de creixement, els experts no poden veure l’heterogeneïtat de l’espai i el temps, per més que aquesta heterogeneïtat resulti evident tant per a les persones afectades com per als observadors normals i corrents. Tanmateix, les teories de l’heterogeneïtat es troben encara a les beceroles. Per apreciar la imprevisibilitat fragmentària associada a la nostra situació actual, necessitem reobrir la imaginació. L’objectiu del present volum és contribuir-hi… amb l’aportació dels bolets.

Pel que fa al comerç, diguem que el comerç contemporani funciona dintre de les limitacions i possibilitats del capitalisme. Això no obstant, seguint els passos de Marx, els estudiosos del capitalisme al segle xx van interioritzar el progrés per veure només un corrent potent alhora, ignorant la resta. Aquest llibre mostra que és possible estudiar el capitalisme sense partir necessàriament d’aquest supòsit asfixiant; combinant una atenció estreta al món, en tota la seva precarietat, amb les qüestions relatives a com s’acumula la riquesa. Quin aspecte tindria el capitalisme si no es partís del supòsit del progrés? Podria tenir l’aspecte fragmentari característic d’un mosaic: la concentració de la riquesa és possible perquè el capital s’apropia del valor produït en parcel·les no planificades.

Respecte a l’ecologia, cal precisar que per als humanistes, els supòsits relacionats amb la progressiva dominació humana han fomentat una visió de la natura com un espai romàntic d’antimodernitat [5]. Ara bé, per als científics del segle xx el progrés també va emmarcar inconscientment l’estudi dels paisatges. Els supòsits relatius a l’expansió es van esmunyir en la formulació de la biologia de poblacions. Els nous avanços en ecologia permeten pensar de manera molt diferent, perquè introdueixen els relats d’interaccions i pertorbacions entre espècies. En aquesta època nostra d’expectatives reduïdes, busco ecologies basades en la pertorbació en què, de vegades, nombroses espècies viuen juntes sense que hi hagi ni harmonia ni conquesta.

Tot i que em nego a reduir l’economia a l’ecologia o a l’inrevés, sí que hi ha una connexió entre economia i medi ambient, que sembla que és important introduir des del principi: la història de la concentració humana de la riquesa, que provoca que tant els humans com els no humans esdevinguin mers recursos d’inversió. Aquesta història ha inspirat els inversors a infondre l’alienació a les persones i les coses, és a dir, la capacitat d’estranyar-se, d’aïllar-se, com si les interrelacions d’allò viu no importessin [6]. A través de l’alienació, les persones i les coses es converteixen en actius mòbils: se les pot apartar dels seus mons vitals en mitjans de transport que desafien la distància per intercanviar-les per altres actius d’altres mons vitals d’altres llocs [7]. És un fenomen completament diferent del mer fet d’utilitzar els altres com a part d’un món vital, per exemple, en el cas d’organismes que es mengen els uns als altres. En aquest cas, els espais vitals multiespecífics romanen al seu lloc. L’alienació obvia la interrelació pròpia de l’espai vital. El somni de l’alienació inspira una modificació del paisatge en què només importa un actiu aïllat, mentre que tota la resta esdevé malesa o deixalles. Aquí, atendre les interrelacions de l’espai vital sembla ineficient i, potser, fins i tot arcaic. Quan ja no es pot produir l’actiu únic, es pot abandonar el lloc: s’ha tallat tota la fusta, s’ha esgotat tot el petroli, el sòl de la plantació ja no suporta nous conreus. Llavors es reprèn la recerca d’actius a altres bandes. Així doncs, la simplificació que comporta l’alienació genera runes, espais abandonats per a la producció d’actius.

Avui els paisatges globals estan infestats d’aquesta mena de runes. Tanmateix, malgrat la proclamació de la seva mort, aquests llocs poden bullir de vida, els camps d’actius abandonats de vegades produeixen una nova vida multiespecífica i multicultural. En un estat de precarietat global no ens queda més remei que buscar la vida en aquestes runes.

El nostre primer pas és recuperar la curiositat. Sense l’obstacle de les simplificacions associades als relats de progrés, l’entramat i els ritmes del mosaic estan a l’abast de la nostra exploració. I el matsutake és un bon punt de partida: per més que en sàpiga, sempre m’agafa per sorpresa.

Referències

[1] Miyako Inoue va tenir l’amabilitat de treballar amb mi en aquesta traducció; buscàvem una versió que resultés alhora literal i evocadora. Se’n pot veure una versió alternativa a Associació de Recerca sobre el Matsutake (ed.), Matsutake [en japonès], Kyoto: Matsutake Research Association, 1964, text preliminar: «L’aroma dels bolets de pi. Formant línies i anelles, els barretets [de bolets de pi], amb el seu ràpid creixement, acaben de bloquejar el camí al com del Takamatsu, a l’aldea del Pi Alt. Desprenen una atractiva aroma de tardor, que em resulta d’allò més refrescant…».

[2] Sveta Yamin-Pasternak, How the devils went deaf: Ethnomycology, cuisine, and perception of landscape in the Russian far north, tesi doctoral, Universitat d’Alaska, Fairbanks, 2007, p. 21.

[3] Desert, Stac an Armin Press, Saint Kilda (Regne Unit), 2011, p. 6 i 78.

[4] Van ser comerciants de matsutake xinesos els qui em van explicar primer aquesta història, que jo vaig considerar una llegenda urbana. Tanmateix, a la dècada de 1990 un científic format al Japó va confirmar la veracitat del relat a la premsa japonesa. Personalment, encara no he pogut verificar-la. Tot i això, el moment en què es va tirar la bomba, l’agost, hauria correspost al començament de la temporada de fructificació del matsutake. Fins a quin punt devien ser radioactius aquells bolets és un misteri que encara no s’ha resolt. Un científic japonès em va dir que s’havia proposat investigar la radioactivitat del matsutake d’Hiroshima, però les autoritats li havien aconsellat que es mantingués apartat del tema. La bomba dels Estats Units va explotar a més de cinc-cents metres d’altitud per damunt de la ciutat. La versió oficial sosté que la radioactivitat va ser arrossegada pels corrents eòlics mundials, sense que a penes es produís contaminació local.

[5] Al present volum, el terme «humanista» inclou els estudiosos formats tant en humanitats com en ciències socials. En emprar el terme en oposició al de «naturalista», pretenc evocar allò que C. P. Snow denominava «les dues cultures»: Charles Percy Snow, The Two Cultures, Cambridge University Press, Londres, 2001 (1959) [trad. cat.: Les dues cultures, Ático de los Libros, Barcelona, 2018]. Al grup dels humanistes també hi incloc aquells que es qualifiquen a si mateixos de «posthumanistes».

[6] Marx utilitzava especialment el terme «alienació» per al·ludir a la desconnexió del treballador respecte als processos i productes de la producció, així com a la resta de treballadors. Karl Marx, Economic and philosophical manuscripts of 1844, Dover Books, Mineola (Nova York), 2007 [trad. cat.: Manuscrits econòmico-filosòfics, Edicions 62, Barcelona, 1991]. En aquesta obra amplio l’ús del terme per incloure-hi també la desconnexió tant dels no humans com dels humans respecte als seus processos de subsistència.

[7] L’alienació també va ser un element intrínsec del socialisme industrial estatalitzat del segle xx; tanmateix, atès que aquesta versió resulta cada cop més obsoleta, no l’abordarem aquí.