El territori en moviment

Memòria, Lluita i Resistència som un col·lectiu autogestionat de base militant que fa 10 anys que ens dediquem a la divulgació i creació de material didàctic entorn la gentrificació. En tot aquests temps una de les preguntes que més ens han fet, lògicament, és «què és la gentrificació?».

A maig de 2026 podríem descriure-la com una tecnologia molt sofisticada de mobilització pròpia del sistema capitalista. Mobilització de cossos, de mercaderies, de cossos com a mercaderia, de capital, d’imatges i desig, entre moltes altres coses.

D’aquí ens cal entendre que la gentrificació no és pas res desconnectat del sistema econòmic que habitem, ben al contrari, són les pròpies dinàmiques del model capitalista traduïdes en l’espai físic, en el territori.

I si el capitalisme es basa en la mobilitat (ritme i volum) de capital, la gentrificació es centra en que aquesta mobilitat sigui el més eficient i sofisticada en el seu pas pel territori. Tot i la seva evident traducció física en l’espai, cal insistir en que la mobilitat també afecta els afectes, els imaginaris, els codis socials, les aspiracions vitals, etc. La gentrificació aconsegueix mobilitzar el territori en un sentit material però també, i de manera cada cop més essencial, en un sentit simbòlic: fluxos de desig que es desplacen i capturen al servei del lucre privat i la devastació planetària.

Sovint, però, es presenta la gentrificació com un problema exclusivament de preus, d’habitatge o de substitució veïnal. Però la seva lògica és més profunda. La podem entendre com una manera d’organitzar l’espai i els cossos que l’habitem (humans i no-humans), la podem entendre com la capacitat organitzativa de decidir qui es mou, què circula i quins territoris s’obren a noves oportunitats de negoci. I no governa només mitjançant edificis o carrers, governa també moviments: de cossos, capitals, mercaderies, idees i formes de vida. I, com tota política del moviment, inclou també la immobilitat: retenir, bloquejar, endeutar, segrestar, segregar i clausurar.

Hi han molts moments passats que ens demostren que la història del poder pot llegir-se des d’aquesta òptica: com una història de la gestió del moviment. El colonialisme va reorganitzar continents sencers per extreure recursos, va moure poblacions senceres convertides directament en mercaderia (esclavisme) i va obrir rutes comercials globals, afectant a la concentració/dispersió de cossos i béns arreu del món. La industrialització europea va necessitar una altra gran mobilització: la de camperoles i productores locals convertides en mà d’obra assalariada.

Aquí el tancament de terres comunals hi té un paper decisiu. Quan, entre els segles XVII i XIX, s’erigeix la burgesia es viu un procés lent però incansable de privatització de boscos, aigües, pastures i terres compartides, de les quals no només canvia la propietat, sinó que també se’n destrueixen les formes de vida arrelades, comunitàries i autogestionades, i s’obliga àmplies capes populars a desplaçar-se cap a colònies industrials i territoris-ciutat. Així, es passa de productores vinculades al territori a treballadores dependents del salari i del mercat. L’èxode rural i la massificació urbana, doncs, no són accidents històrics: són una operació política de mobilització social al servei d’un nou règim econòmic, el capitalisme.

Amb la pèrdua d’aquest accés als recursos de sosteniment de la vida es perden, alhora, els mecanismes de gestió comunitària del territori que comportaven. La burgesia desmunta les assemblees populars locals i erigeix consells tancats d’organització, com el Consell de Cent, essencialment masculinitzats i orientats als interessos capitalistes, que són l’herència de les institucions urbanístiques d’avui en dia: eines d’organització del sòl al servei de la circulació de capital mitjançant la mobilitat de persones i capital.

Tant el colonialisme com la industralització van necessitar aquesta reorganització, concentració i dispersió de cossos (humans i no humans) per a finalitats productivistes. Avui en dia veiem que la gentrificació, si bé opera sota lògiques molt semblants pel que fa la mobilitat, els seus objectius no tenen tant a veure amb la productivitat com amb la rendibilitat del sòl i el volum d’extracció/despossessió que se’ns pot exercir. Així, un ésser sota les lògiques de la gentrificació serà “segrestat”, fixat en un entorn, sempre que sigui rendible i se li pugui extreure valor, i serà mobilitzat, expulsat i, fins i tot, exterminat, quan no compleixi aquesta expectativa d’extracció.

Des d’aquest punt de vista la gentrificació atrau, emplaça, clausura i torna a mobilitzar tot de persones en funció de les lògiques de rendibilitat. Persones que ens trobem a mercè del seu mecanisme i la seva voluntat especulativa. Això provoca unes conseqüències evidents de

Destrucció de territoris al servei del consum i la tematització
Desmantellament de les comunitats locals, tant físicament amb l’expulsió de veïnes com simbòlicament amb la destrucció de la memòria local (memoricidi), i uns
impactes psicoidentitaris terribles, evidentment visibles en els índex de depressió, ansietat, i també en la pèrdua de seguretat residencial (donada per la situació de mobilitat permanent i mudança constant, que és la realitat vital de tota una nova generació).

Al mateix temps, nous fluxos humans redefineixen els espais urbans: turisme massiu, residència temporal de rendes altes, nòmades digitals, expats o treballadores desplaçades per cadenes globals de serveis… Uns cossos són incentivats a arribar; d’altres, pressionats a marxar. El territori esdevé un filtre diferencial de mobilitats. I cal tenir clar que aquests processos no són només propi de les metròpolis. A tota la costa mediterrània, al Pirineu i en nombrosos entorns naturals i rurals, territoris sencers es reorganitzen al servei del turisme de temporada, els centres de dades, els monocultius de producció energètica, la construcció d’infraestructures de mobilitat, la contaminació de terres o la desforestació i els incendis. També aquí hi ha mobilització: de capitals, de sòls, de poblacions humanes i no humanes, fins i tot de cursos d’aigua i morfologies naturals.

La gentrificació, doncs, és una tècnica d’obertura d’espais d’oportunitat especulativa mitjançant la reorganització constant del moviment. Per això els seus impactes principals poden resumir-se en aquestes tres dimensions que hem abordat: el cos mobilitzat, la comunitat desmantellada i el territori devastat. Davant d’això, moltes experiències populars han arribat a conclusions semblants. Per sostenir la vida calen (1) altres formes de propietat del sòl: col·lectiu, cooperatiu, comunal, públic, okupat, en definitiva: desmercantilitzat; (2) reforçar comunitats arrelades amb projectes compartits entorn la seguretat -entesa com a la construcció i cuidat de totes aquelles infraestructures que ens permetin reproduir la vida ja no només de manera digna sinó de manera plena i plaent-; i (3) democratitzar les eines de gestió territorial perquè les decisions sobre l’espai deixin de ser un monopoli tècnic i financer i puguem cuidar, de manera comunitària, l’esdevenir dels nostres entorns i els ecosistemes que els habiten.

D’aquesta manera podem identificar que sòl, comunitat i capacitats polítiques sobre el territori, són les tres claus per a poder cultivar el que l’antropòloga aragonesa Irene Sabaté Muriel defineix com a sobirania residencial: la capacitat de decidir on es vol viure i, sobretot, sota quines condicions. Recuperant la capacitat de control popular dels fluxos de mobilitat que el capitalisme ha privatitzat i que ha sofisticat mitjançant la gentrificació.

Si bé la pregunta inicial era rellevant i seguim en investigació, últimament la qüestió que ens acompanya és «què podem fer contra la gentrificació?». I és des d’aquest repte que hem publicat el llibre “Gentrifi-què?! Imaginar, organitzar i habitar les alternatives a l’urbanisme capitalista” de la mà de Descontrol Editorial. L’hem articulat a partir de dues claus: l’ecologia i la sobirania; tres eixos que ens ajuden a situar la despossessió, la seva organització espacial i els agent que la reprodueixen; i sis preguntes que parteixen de casos aplicats. Aquests giren entorn la reapropiació del sòl (tant en termes materials com simbòlics), el sosteniment de la comunitat (tant en organització com en possibilitats de reproducció de la vida) i en la capacitat d’agència territorial (tant pel que fa l’autodefensa popular com per la capacitat imaginativa de proposar futurs emancipadors).

En aquest sentit, el llibre no és només una eina d’anàlisi, sinó una invitació a disputar el present per donar forma a futurs esperançadors, possibles i plaents que confrontin els relats del capitalisme en general i la gentrificació en particular, aquests relats que només prometen devastació, aïllament i malestar.