Èlia Gran
Emilio Santiago Muiño: “La transició ecològica no és un sacrifici, és una oportunitat de prosperitat”
La crisi climàtica ja no és una amenaça futura sinó una realitat. Però davant del discurs del col·lapse, l’antropòleg i referent de l’ecosocialisme Emilio Santiago Muiño proposa una altra mirada: estem en una situació crítica, sí, però també en un moment d’oportunitat històrica. En aquesta conversa, aborda els límits de l’ecologisme actual, la desorientació de l’esquerra i la necessitat de construir un nou horitzó polític basat en la “prosperitat ecològica”.
En el teu llibre ¿Qué hacer en caso de incendio? plantejaves un escenari d’urgència. Ja estem en aquest incendi?
Sí, estem en l’incendi des de fa temps. Si un mira els informes científics, la conclusió és clara: arribem tard. Moltes de les mesures que avui comencen a desplegar-se les hauríem d’haver pres als anys noranta. El marge per evitar certs impactes ja és molt limitat.
Ara bé, això no vol dir que tot estigui perdut, és fonamental dir-ho. La situació és extremadament greu, però continua sent una disputa política oberta: podem evitar el pitjor i fins i tot construir un horitzó de prosperitat ecològica.
Des de l’esquerra a vegades es percep l’ecologia des d’un cert fatalisme. És un error?
És comprensible, però sí, és un error. El col·lapsisme falla en tres nivells: científic, teòric i polític. Davant d’un incendi no pots ni entrar en pànic ni actuar amb indolència; necessites un punt intermedi que et permeti actuar amb eficàcia.
A més, hi ha una novetat històrica important: avui tenim millors condicions tecnològiques que fa una dècada per abordar la transició ecològica. Les renovables, per exemple, ja són competitives. Això canvia el terreny de joc.
El desenvolupament de les renovables és, en gran mesura, fruit de dècades de lluita ecologista. I, tanmateix, quan arriben, una part de l’esquerra les rebutja perquè no són automàticament anticapitalistes: és un error estratègic.
S’estan comprant marcs molt problemàtics: una crítica indiscriminada a les renovables, una visió antimodernitzadora de l’ecologisme o una lectura del decreixement que no és políticament operativa. Això ens situa, paradoxalment, en posicions més endarrerides.
Tanmateix, part de l’ecologisme continua sent molt crític amb la tecnologia.
Sí, i aquí hi ha un problema. Hi ha una mena de relació fetitxista amb la tecnologia, tant per excés com per defecte. Els tecnosolucionistes creuen que la tecnologia ho resoldrà tot; una part de l’ecologisme la veu gairebé com un pecat.
Però la tecnologia no és neutra ni autònoma, sinó que forma part de les relacions socials. No resoldrà per si sola un problema que és fonamentalment polític, però tampoc podem ignorar que condiciona les possibilitats històriques.
Té a veure això amb el debat sobre el decreixement?
Totalment. Crec que és un debat mal plantejat. El creixement no és una decisió política directa, sinó una lògica estructural del capitalisme que no pots “apagar” en deu anys.
A més, necessitem una cosa més complexa: decréixer en sectors contaminants i créixer en d’altres de fonamentals, com les energies renovables, les infraestructures públiques o l’agricultura sostenible. És el que podríem anomenar un “creixement selectiu”.
Per això crec que ens hauríem de moure cap al marc del postcreixement: menys debat abstracte i més polítiques concretes que redueixin impactes i mantinguin o millorin el benestar.
També parles d’una certa desorientació política de l’esquerra davant la crisi climàtica.
Hem d’assumir una cosa: la crisi climàtica reorganitza les prioritats. No és una lluita més, és una condició de possibilitat de totes les altres.
I, a més, cal ser clars: si la transició no és ràpida, tampoc serà justa. I si no és justa, tampoc serà ràpida. Ambdues dimensions han d’anar juntes.
Quin paper està jugant la dreta en tot això?
D’una banda, l’extrema dreta ha declarat una guerra cultural a l’ecologisme. Però al mateix temps hi ha sectors de la dreta que veuen l’oportunitat de negoci en el capitalisme verd.
El curiós és que, en un país com Espanya, sense recursos fòssils, el lògic seria que hi hagués una dreta més pro-renovables en termes de sobirania. I això probablement anirà passant.
Però també hi ha un xoc de valors profund: l’ecologisme amplia la idea d’igualtat més enllà del que és humà, i això és incompatible amb visions jeràrquiques i autoritàries.
Quina connexió veus entre ecologia i habitatge, dos dels grans debats actuals?
És una connexió clau. Primer, perquè l’habitatge és el principal problema social a Espanya. Segon, perquè el parc d’habitatges és un gran emissor de CO₂ i genera pobresa energètica.
Aquí hi ha una oportunitat enorme: polítiques de rehabilitació energètica que redueixin emissions i millorin la vida de la gent.
I hi ha una tercera dimensió: la transició ecològica pot oferir alternatives al model econòmic basat en el totxo, que ha generat un país de rendistes en lloc d’un teixit productiu més sa.
Proposes substituir la idea de “transició” per la de “prosperitat ecològica”. Per què?
Perquè “transició” sona a alguna cosa provisional i sacrificial, i això és un problema polític.
Hem de trencar amb la idea que la sostenibilitat implica renúncia. No és així. La transició ecològica pot significar energia més barata, aliments més sans, més benestar material i més igualtat.
Per això parlem de prosperitat ecològica: no com un sacrifici moral, sinó com un horitzó desitjable.
És possible una transició ecològica sense justícia social?
Possible, sí; desitjable, no. De fet, hi ha escenaris que plantegen una descarbonització amb nivells brutals de desigualtat.
Però seria pitjor moralment i també menys eficaç. Una transició injusta genera conflicte social i s’alenteix.
Per això cal dir-ho clarament: si vols que sigui ràpida, ha de ser justa. I si vols que sigui justa, ha de ser ràpida.
Per acabar: què està realment en joc en aquesta dècada?
Estem davant d’un procés amb efectes potencialment irreversibles. A diferència d’altres lluites polítiques, aquí no hi ha marxa enrere en escales humanes.
Això imposa una responsabilitat històrica enorme. I, tot i que pot ser aclaparador, també obre una possibilitat: reorganitzar les nostres societats sobre bases més justes, sostenibles i democràtiques.
La qüestió és si estarem a l’altura.