Hi ha moviment en els moviments?

Hi va haver un temps —i no fa tant— en què Espanya batia rècords de participació ciutadana sense necessitat de festa ni alcohol. Gent que mai no havia trepitjat una assemblea debatia de matinada sobre democràcia real, rescats bancaris i futur comú. El 15M va ser moltes coses, però, sobretot, un mirall on la societat es va reconèixer. No era un programa consensuat, sinó una suma de crits resumits en una pancarta: «estem fartes, però estem juntes». En un país acostumat a bàndols fixes, aquella barreja transversal i il·lusionant va moure les fitxes del tauler. No va tombar el sistema, però va donar als nostres dies un bany d’utopia possible que va activar fins i tot aquells que fins aleshores no s’aixecaven del sofà. Durant quatre o cinc anys, Espanya va ser un experiment inèdit. La gent va deixar de mirar a terra a la cua de l’atur i va començar a mirar-se entre si. Reconèixer-se en els altres pot ser l’inici de qualsevol revolució.

Avui, el panorama és menys èpic. La il·lusió de «ho canviarem tot» s’ha convertit en «a veure què podem salvar». Els moviments ciutadans continuen vius i, tot i que semblen més desperts que mai, fa la sensació que no els deixen aixecar-se del llit. És una versió del que Marina Garcés va anomenar analfabetisme il·lustrat, una condició en què es posseeix el coneixement, però s’està impedit per a l’acció. Es detecten injustícies, s’analitzen dades, informes, gràfics i comparatives, però quan toca trencar el sostre, ningú no agafa el martell. La protesta s’ha normalitzat, però la seva capacitat de transformar s’ha debilitat perquè el sistema ha après a frenar, a dividir, a castigar i a desmoralitzar. Benvingudes a la paràlisi.

Aquesta paràlisi té diverses causes. Una d’elles és la desafecció institucional. Creix com una planta carnívora, alimentada per les promeses incomplertes, les expectatives insatisfetes i, sobretot, per la impunitat i la burla constant. Ens diuen que la democràcia és robusta i que funciona; però el que veiem són defraudadors passejant per catifes vermelles, mentiders premiats amb sentències judicials favorables, polítiques corruptes reelegides una vegada i una altra, debats polítics al Congrés més semblants a discussions de Sálvame que a la deliberació pública, i governants cínics i agressius escalant poder. Què en conclou la gent? Que la democràcia serveix per a força menys del que s’havia promès. Cada estafador convertit en celebritat, cada bulo utilitzat com a munició electoral o cada mentida recompensada judicialment converteixen la corrupció en rutina mentre la ciutadania, en sentir que tot és un truc, opta per la sortida discreta de la inacció. L’abstenció, a més d’apatia i deixadesa, és, en ocasions, una retirada sanitària. El perill és que els carrers i les urnes no queden del tot buits; els ocupa qui, mogut per l’odi, crida més fort.

Una altra causa, igualment devastadora, és la guerra cognitiva. Internet, que un dia es va presentar com l’àgora global, ha acabat convertida en un ring on qualsevol pot colpejar sense assumir conseqüències. Espais pensats per al debat matisat s’han transformat en màquines d’indignació immediata on la desinformació circula a una velocitat absurda i el dubte es menysprea com una nosa. En aquest terreny fèrtil, els poders financers —i els seus executors d’ultradreta— han trobat una oportunitat per canalitzar la frustració social cap a objectius vulnerables. Assenyalen migrants, dones feministes, persones LGTBI, mentre els veritables responsables —fons d’inversió, oligopolis energètics, asseguradores— especulen sense pressa, sense pancarta i amb sicaris digitals fent la feina bruta. El neoliberalisme no necessita programes ni llibres; en té prou amb soroll, saturació emocional i missatges que fereixen més del que informen. Cada meme funciona com una bala; cada tuit, com un tret; cada vídeo, com una puntada directa a l’estómac. L’objectiu no és convèncer, sinó impedir que pensem per nosaltres mateixos. Quan ens pensen els altres, mirem on ens diuen, oblidant els qui privatitzen la sanitat, encareixen l’habitatge o precaritzen els salaris, i culpant el veí acabat d’arribar o la veïna acabada d’empoderar. Mentre assenyalen el del pis de sota, ningú no mira l’àtic.

A tot això s’hi afegeix que aquell «nosaltres» enorme, ingenu i emocionant del 15M —capaç d’asseure generacions oposades en un mateix cercle— s’ha desfet en un mapa de causes específiques. Avui, a Espanya, es lluita per l’habitatge a Barcelona, per la salut pública a Andalusia, contra la turistificació a les Canàries, pels treballadors del metall a Cadis, pel respecte al territori a Navarra… Totes són lluites necessàries i valentes, però, de vegades, aïllades i puntuals. Espanya és ara una constel·lació de microlluites que rarament es reconeixen com a part de la mateixa galàxia. Falta columna vertebral, relat comú, un «nosaltres» que no exigeixi unanimitat, només connexió.

I per ampliar el llistat de causes de la paràlisi, aquí continua la Llei Mordassa —deu anys després de prometre’n la derogació— intacta, com una alarma silenciosa que avisa que participar surt car. No cal llegir-se la llei; n’hi ha prou amb veure el degoteig de casos. Sis sindicalistes empresonades per defensar una treballadora embarassada. Set estudiants denunciades per un delicte d’odi per oposar-se, pacíficament, a l’agressivitat de Vox a la seva universitat. Titellaires empresonats i acusats d’enaltiment del terrorisme per una sàtira. Rapers empresonats per cantar. Cada sanció coercitiva funciona com un escarment. Una democràcia on expressar-se esdevé un risc personal té un problema seriós. Quan el més segur és quedar-se a casa, el sistema no s’està defensant del caos: està atacant qui el sosté i qui el qüestiona.

Tanmateix, si escoltem amb atenció, alguna cosa respira. El Sindicat de Llogateres ha aconseguit que l’habitatge torni a discutir-se com un dret i no com una mercaderia; els moviments climàtics obliguen ciutats senceres a repensar la mobilitat i l’energia; el feminisme continua sent una estructura social sòlida capaç de resistir assetjaments als tribunals, a les tertúlies i als governs regionals; i la causa palestina ha retornat als carrers una dignitat col·lectiva que feia anys que no es veia. Quan un poble és bombardejat i les institucions balbucegen, la indignació social troba el camí de l’organització. Tot plegat confirma que la societat continua vibrant. Transformar aquesta vibració en un projecte compartit continua sent el gran repte.

Mirem Barcelona. Ciutat caríssima, tensionada pel turisme i travessada per les seves pròpies pulsions, però encara capaç de demostrar que conserva pols democràtic. Els seus barris, malgrat tot, continuen bategant. Si s’anuncia un macroprojecte de casinos, sorgeix una resposta; quan es planteja ampliar un aeroport, apareix una resistència; quan la ciutat s’ofereix com a parc temàtic, emergeix una plataforma per recordar al poder que, abans que aparador, és llar. De vegades guanyen i de vegades no, però actuen. I en temps de paràlisi, actuar ja és una victòria política.

No falta, doncs, energia social. Falta arquitectura comuna, falten ponts que connectin habitatge amb Palestina, sanitat amb clima, feina amb drets humans. Les societats canvien quan la protesta esdevé projecte. La paràlisi s’esvaeix quan la gent es mira i es reconeix. La democràcia és un múscul que, en exercitar-lo, transforma societats. Aquí hi ha Bilbao —i la seva recent mobilització antifeixista— recordant-nos que no tot està perdut quan una ciutadania adverteix que té memòria i que està disposada a defensar-se si l’agredeixen.

Il·lustració: Sergio Espin