Intel·ligència artificial: Experimentació i conflicte

A finals del segle XX, els moviments socials van haver d’enfrontar-se a Internet. Què fer amb aquella nova tecnologia? Rebutjar-ne l’ús per considerar-la un instrument capitalista per perpetuar les relacions de poder o apropiar-se’n i aliar-s’hi?
Juntament amb moltes altres persones, vaig optar per la segona. Aquest posicionament ens va portar a abraçar els nous reptes tecnosocials i a ficar-nos a la xarxa per experimentar fins al fons, per portar al límit les possibilitats de construir espais d’autonomia. Calia experimentar com les dinàmiques en xarxa, sense una posició central de comandament, podrien redistribuir el poder. I calia fer-ho generant conflictes, desafiant. Calia experimentar com poblar Internet de zones alliberades, d’espais socials lliures de les estructures de control i de poder. Calia experimentar com fer aliances alliberadores amb les tecnologies.

A primer cop d’ull pot semblar que aquesta proposta va fracassar estrepitosament, però això no és cap argument en contra seva perquè, si s’estira la línia del temps, tots els moviments, en un moment o altre, fracassen. La qüestió és si va valer la pena. Des del meu punt de vista, sens dubte.

No es pot comprendre un moviment social jutjant-lo des de fora només pel que aconsegueix. Els possibles que obre es veuen des de dins. Però, a més, implicar-se en la construcció d’Internet va aconseguir coses, moltes coses. Encara que ara costi de veure, es van aixecar molts obstacles per impedir que els poderosos fessin de les seves. Es van sabotejar plans corporatius i es va condicionar la fulla de ruta de grans corporacions. Es va generar conflicte perquè la Internet oberta, lliure i neutra no fos una quimera, sinó una realitat tangible (és clar, no ideal) per la construcció autònoma de la qual cal continuar lluitant. I això es va fer en aliances entre màquines, codi, hackers i moviments socials.

Per què calia fer-ho? La hipòtesi era que entorns digitals cenyirien o expandirien la vida (igual com l’urbanisme ho fa a les ciutats) i que això plantejava noves ambigüitats, altres formes de plaer i de redistribució de poder, altres llenguatges, altres patiments amb què calia experimentar. Calia implicar-se fins al coll. Calia dislocar la lògica de les xarxes fins al límit. Això sí, amb una línia vermella: el programari ha de ser lliure perquè és l’únic que es desenvolupa sota una lògica comunal, de bé comú, de propietat i governança col·lectiva. És el que trenca les lògiques de la propietat privada.

Ara, davant de la intel·ligència artificial, s’obre un nou dilema. És clar que les intel·ligències artificials en mans dels estats i de les grans corporacions són una amenaça molt seriosa contra la justícia i l’equitat, i que obren dinàmiques de control i escenaris d’exclusió social molt agressius. Però, això vol dir que no hi ha espai ni possibilitat per aliar-se amb les IA de maneres autònomes, actives, creatives, desafiants, apassionades que, alhora que plantegen resistències i generen conflictes, mantinguin obertes possibilitats de reapropiació del coneixement i d’experimentació? Vol dir que no hi ha una manera hacker de relacionar-se amb tot això? Des del meu punt de vista, és prematur donar una resposta si abans no hi ha hagut experimentació. I crec que encara no n’hi ha hagut prou.

El problema és que amb les IA no només arriben les tecnologies, sinó que a més s’estenen unes idees, generades pels poderosos, que colonitzen la pròpia imaginació i bloquegen el desig d’experimentació.
I la idea principal és considerar la IA com un monòlit, com un bloc de format únic el model del qual seria ChatGPT. Si identifiquem IA amb ChatGPT, és obvi que les possibilitats d’experimentació, però també de conflicte, són nul·les. Davant d’un bloc monolític no es poden veure o imaginar les dissidències, les ruptures, les apropiacions… Aquesta totalització és despotenciadora i engreixa el poder. Més aviat es tracta de deconstruir el bloc. No reduir la complexitat, sinó augmentar-la. Augmentar la complexitat per poder imaginar i desitjar.

Per augmentar la complexitat, per fer esclatar les possibilitats, cal hacking, creació. El que hi ha no és l’únic possible. Calen espais d’experimentació. Cal activar dinàmiques de taller, perquè el trasteig i la compartició de coneixements continuen essent necessaris i joiosos. No es pot comprendre allò que no es coneix. Per veure per dins, cal ficar-s’hi dins. Cal trastejar amb les tecnologies, equivocar-se i aprendre de l’error. Cal generar coneixement autònom i socialitzar-lo. Cal imaginar i assajar.

Flota la idea que per entrenar xarxes neuronals profundes calen molts recursos de maquinari. Cert, però matisable. Els models megalòmans tipus ChatGPT, que aspiren a resoldre-ho tot i que porten a les entranyes la matriu d’un monopoli totalitzador, no són els únics possibles.

Avui dia és relativament senzill instal·lar xatbots en ordinadors personals. GPT4All, per exemple, serveix per a això. Proporciona privadesa total, atès que les dades no surten de l’ordinador. Funciona sense connexió a Internet, així que no tira de servidors en centres de dades funcionant les vint-i-quatre hores del dia. És programari lliure i el seu codi és a GitHub. Es desenvolupa segons un model de comunitat. I permet usar diversos models de llenguatge, amb diferents mides, especialitzacions, requisits i llicències.

Per entrenar models calen recursos, però els recursos existeixen. El supercomputador Marenostrum, al Barcelona Supercomputing Center, és una infraestructura pública que és al top dels tres millors ordinadors europeus. Ha generat models de llenguatge en totes les llengües cooficials de l’Estat: els models públics del projecte ALIA.

No hi ha res, a priori, que ens impedeixi disposar de models de llenguatge públics funcionant amb programari lliure als nostres ordinadors personals i adaptats al que vulguem fer. La tasca és socialitzar el coneixement, defensar allò públic i reinventar allò lliure.

La discussió sobre què significa programari lliure (que no gratuït) continua sent molt rellevant. Dir que una cosa és programari lliure és donar-li un significat molt precís que ha estat meticulosament definit al llarg de dècades per les comunitats hacker i que es concreta en els quatre drets sobre el codi: dret a usar, a estudiar, a millorar i a compartir. Però la pressió d’allò privatiu es disfressa amb moltes cares.
Després d’anys i anys de lluites pel dret a usar, estudiar, millorar i compartir el codi, ara «programari lliure» és un terme de prestigi que les corporacions usen per obtenir el suport de les comunitats de programadores. Cal estar al cas. Les empreses no poden etiquetar un programari com a lliure quan no ho és, perquè això és enganyar les usuàries i és fragmentar les comunitats. La defensa del programari lliure continua sent necessària. També per a la IA, perquè és possible i, a més, ja tenim IA lliures. I a això cal afegir, ara, la necessitat de reinventar què és allò lliure pel que fa a les dades d’entrenament.

Allò hacker no és mort. Hi ha molt hacking operant arreu del món. Potser no tots els projectes hacker són exactament congruents entre si. Lògic. Però hi ha moltes comunitats de desenvolupadores que han contribuït a inventar la intel·ligència artificial i que estan per la labor de socialitzar els sistemes, que hi hagi models públics, dades transparents i formes de governança comunitàries, equitatives i segures.

El coneixement es construeix socialment. En el desenvolupament de la intel·ligència artificial la indústria no és l’únic agent. La quantitat de contribucions hacker és de calat: llenguatges com Phython, llibreries com TensorFlow, models com Mistral o Stable Diffusion, grups de recerca com EleutherAI… Hi ha molts espais de cooperació i moltes idees circulant.

I tot això per a què? Per generar conflictes contra el poder que siguin compatibles amb la creació i l’experimentació. Per no cedir unes tecnologies que ens pertanyen perquè són coneixement col·lectiu. I per expandir les aliances tecnosocials.

La lluita contra la discriminació algorítmica involucra acadèmiques, periodistes i activistes pels drets humans. La lluita contra la tecnoprecarietat, grups de treballadores, sindicalistes i advocades laboralistes. La lluita per la transparència i el dret a auditar, organitzacions que puguin sostenir llargues litigacions estratègiques. La denúncia de les formes de violència algorítmica, les feministes i els col·lectius concernits. La defensa mediambiental, ecologistes. El plantejament de les preguntes existencials, filòsofes.

Darrere del contrapoder capaç d’influir en les regulacions, de defensar allò públic i de construir modes humans de conviure amb el codi i amb les màquines, hi ha molts grups, moltes activistes, moltes resistències que no són assimilables a l’estereotip hacker, però sense les quals allò hacker no té res a fer. I, al mateix temps, hi ha moltes hackers de la línia d’ordres desitjant experimentar amb unes tecnologies que, en realitat, s’han construït socialment i són fruit de la cooperació social.

Allò hacker s’ha escampat però continua tenint el seu paper específic. Denuncia, des del vessant tecnològic, que les meres solucions tècniques a problemes socials són cortines de fum que oculten les asimetries de poder. Lluita per la redistribució del poder, i no pas per la seva concentració. I lluita en col·laboració amb les màquines, a cop de la potència i de la bellesa del codi. El conjunt de tecnologies que mediàticament s’anomenen IA, i que amplifiquen les formes d’injustícia estructurals, han de ser criticades, denunciades, deconstruïdes i tornades a ensamblar en trames d’aliances socials. I qui, si no els moviments i les minories transformadores, ho podrà fer?

Margarita Padilla amplia aquestes idees al llibre «Intel·ligència Artificial: Jugar o trencar la baralla», de propera publicació a Traficantes de Sueños.