Jodi Dean: «L’alegria de l’esquerra sorgeix de les petites victòries i de la possibilitat d’una transformació social.”

Jodi Dean és una reconeguda teòrica política nord-americanai referent acadèmica , professora del departament de ciències polítiques a Hobart and William Smith Colleges (Nova York). És autora d’obres claus com Camarada (Verso, 2025) i Multitudes y partido (Katakrak, 2017).

Durant la seva participació a l’escola de la UPEC 2025 vaig poder aprofitar per parlar amb ella sobre l’esquerra, comunisme, municipalisme, feminisme i els reptes globals de la política contemporània.

Jodi, parles molt de la idea de l’alegria a l’esquerra, ens pots parlar més sobre això.

Als Estats Units hi ha molta gent religiosa que parla de l’alegria, i també influencers a les xarxes socials que, per algun motiu, hi parlen constantment. No jutjaré si la seva alegria és real o falsa. Però crec que existeix un tipus específic d’alegria que prové de les esquerres, basada en construir força cap a un futur millor. És la que sorgeix de les petites victòries i de la possibilitat d’una transformació social.

També fas referència a un ‘xoc general’ als Estats Units. En aquest xoc hi ha espai per l’alegria de les esquerres?

Hi ha un xoc general, què no és gens alegre, respecte de com les institucions liberals de la societat civil han capitulat davant les amenaces de Trump contra universitats, bufets d’advocats i mitjans de comunicació. D’alguna manera és sorprenent, perquè sempre ens han ensenyat a confiar en els contrapoders, en les institucions liberals capaces d’evitar que tot s’ensorri… i, tanmateix, tot s’està ensorrant. Això genera una sensació de pèrdua, que no és alegre, però que subratlla la necessitat de buscar alternatives més fermes.

I quina alternativa proposes?

No podem simplement tenir fe o organitzar-nos sota les mateixes velles aparences liberals d’explotació capitalista i racista. Hem de lluitar per alguna cosa millor, el que jo anomeno ‘Comunisme’. Això significa una societat que no depengui de l’explotació ni de l’expropiació i que no es basi en la privatització dels mitjans de producció. L’esquerra ha estat molt cautelosa en afirmar aquesta posició, probablement per la força amb què hem estat derrotats en les últimes dècades, però crec que el nostre horitzó segueix sent comunista i no hem de sentir-nos avergonyits d’això.

Quines son les teves fonts d’inspiració polítiques?

Les meves camarades. Formo part d’un partit revolucionari marxista-leninista i, tot i que les eleccions no canvien gaire la nostra vida diària, continuem lluitant localment, construint solidaritat nacional i organitzant protestes. La esperança, per mi, està en la lluita col·lectiva.

Com ha afectat la derrota de la Unió Soviètica a la visió socialista contemporània?

La derrota de la Unió Soviètica va ser també una derrota simbòlica del socialisme. Molts partits socialistes i comunistes es van transformar per distanciar-se de qualsevol model soviètic. Això va consolidar la idea que la democràcia depèn del capitalisme subjacient, limitant la capacitat de la classe treballadora per assolir més del que el capitalisme permet. Així, la identitat política de classe esdevé difícil d’assumir i organitzar-se com a classe treballadora és molt més complicat que formar-se al voltant de la raça, el gènere o la religió.

Pot ser una via per organitzarnos sigui a través del municipalisme a Europa?

El municipalisme pot generar victòries locals que ofereixen esperança i alegria, com hem vist amb figures com la de l’Ada Colau. Però hi ha un límit: abordar problemes globals, com el canvi climàtic, només des de l’àmbit municipal pot convertir aquestes victòries en petits castells protegits. Cal pensar en estratègies que puguin escalar més enllà de les ciutats i incloure les zones que queden fora del municipalisme.

I el paper de nous agents polítics?

La multipolaritat mundial mostra el declivi de l’hegemonia dels Estats Units. Això no significa que EE.UU. deixi de ser perillós; només que altres potències com la Xina i els BRICS poden jugar un paper més gran. Però cal ser crítics: encara que la Xina pugui representar una alternativa, segueix actuant segons interessos econòmics propis, sense compartir realment els beneficis amb altres països.

I el feminisme i els drets reproductius on es troben actualment?

El feminisme és clau, especialment davant els atacs de la dreta que utilitza arguments demogràfics per limitar els drets de les dones. La lluita feminista ha de combinar-se amb la defensa dels drets dels immigrants i amb una política radicalment antiracista i inclusiva. Això és fonamental per combatre narratives que justifiquen la restricció dels drets humans i reproductius.

Quina és la teva opinió sobre la situació a Palestina?

La única resposta justa seria un únic estat multiètnic amb dret de retorn per als palestins. No podem confiar en converses agradables o acords liberals, cal una esquerra que lluiti de manera clara i decidida, en diferents contextos i amb estratègies concretes, ja sigui electoral, gramsciana o, on sigui necessari, armada.

Per acabar, quin missatge deixes per al futur?

La esperança està en la lluita. No en parlar per parlar, ni en confiar que els liberals o l’establishment actuaran en benefici nostre. La lluita és col·lectiva, persistent i arrelada en la construcció de solidaritat i poder conjunt. Això és el que ens donarà alegria i possibilitat de canvi real.

Il·lustració: Sergio Espin