Joves i democràcia, una mirada sense distorsions

Si qui llegeix això observa amb certa inquietud com “la joventut” s’ha convertit en un objecte d’escrutini permanent que tothom vol interpretar, però que gairebé ningú s’esforça a entendre; si comparteix el cansament —i, a estones, la frustració— davant les profecies autocomplertes que dicten el que suposadament pensen o voten els joves; si sent que les preguntes importants encara no s’han fet… potser encara som a temps de formular-les.

Pocs semblen assumir que els joves no viuen —vivim— en el buit. Formem part de la societat i no estem exempts de les seves dinàmiques, dels seus climes d’opinió ni dels seus discursos dominants. I, tot i així, continuem tractant la joventut com si fos un univers autònom, aïllat de la resta.

La psicologia política fa dècades que assenyala que la joventut és una etapa especialment determinant en la formació d’identitats, també de les identitats polítiques. Aquest període és conegut com “els anys impressionables”. No pas perquè els joves siguem mal·leables o ingenus —com segurament pensen alguns—, sinó perquè allò polític es viu amb una intensitat distinta quan un està descobrint qui és. El món s’experimenta amb menys cinisme, més desconcert i, sovint, més urgència. Els qui eren joves durant la crisi financera del 2008, o durant la guerra de l’Iraq, o en plena ebullició dels moviments estudiantils dels seixanta, ho saben bé. La política deixa empremtes més profundes en determinats moments vitals, i aquestes empremtes acompanyen durant dècades.

A Espanya, durant bona part dels darrers vint anys, aquestes experiències generacionals van empènyer molts joves cap a posicions progressistes i cap a una sensibilitat més gran respecte de temes com el feminisme, el canvi climàtic, el pacifisme o els drets LGTBI. Era, a més, un comportament molt més marcat que el d’altres grups d’edat els girs conservadors dels quals ningú semblava observar amb el mateix èmfasi ni amb la mateixa preocupació.
Avui, però, alguna cosa s’està movent, però no amb la claredat amb què alguns titulars pretenen resumir-ho. Hi ha una sensació de viratge difús que seria absurd negar; el problema no és que la joventut estigui girant —com un bloc compacte— cap a la dreta, sinó per què preferim simplificar-ho tot abans que comprendre qui, com i per què.

Mirar la joventut sense distorsions

Quan es parla del que “pensen els joves”, sovint caiem en dos errors. El primer: oblidar que “joventut” no és ni una identitat política ni un grup social homogeni, sinó una etapa vital travessada per les mateixes desigualtats que la societat en el seu conjunt. Hi ha joves rics i pobres, racialitzats i no racialitzats, urbans i rurals, progressistes i conservadors. Parlar de “la joventut” sense reconèixer-ne la diversitat és no entendre res.

Quan els titulars afirmen que “els joves es dretanitzen”, en realitat descriuen un fenomen molt més concret: els homes joves, especialment blancs i de classes mitjanes-altes, estan desplaçant la seva autoubicació ideològica cap a posicions més conservadores. No “els joves”. No “tota una generació”. Però, fins i tot deixant enrere aquestes distorsions, la pregunta més rellevant n’és una altra: per què una part creixent de la joventut sent que la democràcia no li parla ni li serveix?

Les diferents formes d’estar —o no estar— en democràcia

Analitzar els joves exigeix mirar no sols com voten, sinó com es relacionen amb la política.

Hi ha un grup petit però important de joves compromesos: militen en partits, sindicats, organitzacions estudiantils o moviments socials més o menys estructurats. Tenen més informació, més opinió i més voluntat d’intervenir, encara que també moltes vegades més capacitat crítica i de càstig. També hi ha joves igualment compromesos, encara que sense militància formal.

A l’altre extrem hi ha els qui voten sense ser necessàriament demòcrates, canalitzant frustracions i inseguretats cap a opcions que erosionen el sistema, des de l’extrema dreta fins a expressions més marginals.

Entre tots dos pols apareix el gran grup intermedi: joves que voten, però sense un interès sostingut per la política. Un grup molt divers i ampli de joves —la majoria— més ocupats en el dia a dia que en els debats institucionals. Són susceptibles de sentir-se oblidats si no se’ls interpel·la directament i, en conseqüència, difícils de mobilitzar. Qui aconsegueixi connectar amb les seves preocupacions concretes tindrà un avantatge important en el futur polític del país.

La democràcia que arriba tard o no arriba

Entre els qui no voten, la diversitat és encara més gran. Molts se senten abandonats; d’altres, simplement desconnectats. Un nombre creixent abraça la idea de la vida com a competició individual: perquè, si cadascú s’ha de salvar sol, què aporta la política? Per a ells, l’Estat no és un garant, sinó un obstacle.

Existeix també un grup petit, però políticament significatiu, de joves hiperpolititzats que no voten precisament per raons ideològiques: aposten legítimament per un model polític radicalment diferent, rebutgen el marc de la democràcia liberal i no se senten representats pels seus límits actuals ni pels qui clamen per reformar el sistema; volen canviar-lo d’arrel.

I hi ha, finalment, els qui estan exclosos estructuralment de la participació política: joves de 16 i 17 anys sense dret a vot i joves sense nacionalitat espanyola. Incloure’ls no només seria l’ampliació de drets democràtics més ambiciosa des de la Transició, sinó que, probablement, també seria el punt més senzill des d’on començar a construir una democràcia que no es limita a parlar de la joventut, sinó que pensa en ells com a ciutadans.

Fer que la democràcia arribi

Fer que la democràcia arribi als joves no és un misteri per resoldre, sinó una responsabilitat política a assumir. Requereix, primer, que les institucions escoltin sense paternalismes i que responguin sense instrumentalitzar. Suposa polítiques que no només gestionin urgències, sinó que ofereixin horitzons de vida sincers i desitjables: habitatge accessible, feines dignes, temps per viure i expectatives

Implica també que la participació no sigui un acte extraordinari, una festa de la democràcia que passa cada quatre anys, sinó quelcom molt més quotidià: multiplicar els espais on opinar i decidir, on la política no es visqui com un tràmit, però tampoc com un espectacle. I, sobretot, significa acceptar que la democràcia només funcionarà per als joves si deixa de parlar-se a si mateixa. No els podem demanar que aprenguin un idioma que mai se’ls ha ensenyat i que no els interessa perquè no els serveix.

La democràcia arribarà als joves quan els torni la seva promesa original. La promesa que viure en comú val la pena, que ningú —ni tan sols un jove— haurà de salvar-se sol.

Carlos Entenza es codirector del think tank, Idees en Guerra

Il·lustració: Sergio Espin