Júlia Nueno: L’espai és testimoni de la violència; comprendre’l és reconstruir la veritat

Hem parlat amb Júlia Nueno, amb qui vam coincidir recentment a la llibreria Finestres en la presentació del seu llibre col·lectiu Genocidios. Ella es enginyera i membre del col·lectiu Forensic Architecture, i en la següent conversa parlem sobre la seva feina investigadora i la relació entre tecnologia, violència i veritat.

Per començar, ens podries explicar que és Forensic Architecture?

Forensic Architecture és una metodologia d’investigació que combina eines del disseny arquitectònic, l’anàlisi espacial i la recopilació d’informació digital, incloent xarxes socials i internet, així com desenvolupaments de software, per investigar actes de violència comesos per estats, corporacions o forces reaccionàries. És una forma d’arquitectura que llegeix l’espai com a testimoni de la violència i reconstrueix esdeveniments per esclarir com s’han dut a terme.

A més, qüestionem què és la veritat i com es construeix. Vivim en un moment de “postveritat”, en què la confiança en institucions com tribunals, mitjans o la ciència s’ha fragmentat. A Gaza, per exemple, circulen centenars de vídeos de diferents fonts; no falta informació, sinó un marc de confiança per validar-la. L’arquitectura forense intervé en la producció d’aquesta veritat, obrint els processos de verificació i mostrant com es construeixen els fets. La pregunta deixa de ser si la veritat existeix i passa a ser com la produïm, qui hi pot accedir i amb quins fins.

Els teus interessos sempre han estat lligats a drets humans i política?

Sí, he centrat la meva trajectòria en com la tecnologia genera relacions socials i com aquestes es poden transformar per investigar o produir altres formes de relació. He estat militant al Sindicat de Llogateres de Barcelona i treballant en energies renovables, combinant enginyeria clàssica amb un interès en la tecnologia com a mitjà d’investigació social.

Pots explicar el concepte d’espai com a testimoni i com es valida la veritat?

L’arquitectura tradicional és projectiva, dissenyem un espai amb una funció específica. L’arquitectura forense fa el contrari, és una pràctica de reconstrucció. Analitzant l’espai, podem entendre què va passar i quina era la voluntat de qui operava en aquell context.

Per exemple, en casos de violència policial, reconstruïm testimonis i atestats per entendre exactament què va passar i qüestionar el relat oficial. A Gaza, utilitzem imatges de xarxes socials, satèl·lit i testimonis per triangular versions dels fets i comprendre com es transforma el territori i es destrueixen condicions de vida. Això ens permet veure patrons com l’atac sistemàtic als hospitals o a zones concretes, que revelen un pla polític darrere la violència.

Quina relació té la tecnologia amb el dret internacional i el genocidi?

La tecnologia és una eina narrativa que pot justificar la destrucció. A Gaza, Israel utilitza intel·ligència artificial per identificar objectius militars basant-se en els principis de distinció i proporcionalitat del dret humanitari internacional. A l’hora d’un conflicte bèl·lic s’ha de diferenciar entre civils i combatents. Mentre la proporcionalitat el que defineix és que per un objectiu del valor militar s’accepta un dany col·lateral. Aquest dany col·lateral no està descrit dins de la llei internacional que és, però s’accepta de manera generalitzada i no només a Gaza, sinó en moltes de les guerres que hem vist haurien mitjà s’accepta que implica una quantitat de morts civils.

Però aquesta IA assigna puntuacions a la població, una puntuació entre 1-100 de quant probable és que siguin part de la resistència armada. No hi ha un valor zero, no hi ha innocents. Això transforma civils en combatents, accelerant la guerra i creant el que anomeno un “principi d’exterminació individualitzada”.

Per exemple, quan Israel emet una ordre d’evacuació a Gaza, aquesta ordre d’evacuació diu que qualsevol persona que no evacui serà considerada membre d’una organització terrorista. Sense considerar que hi han moltes raons per les quals una persona no evacua.

Un cop tenim aquest principi de la distinció subvertit, després és quan entra aquest principi de la proporcionalitat. És la manera en què hem vist, en què nosaltres hem fet tota una reconstrucció de la campanya de bombardeig a Gaza a octubre del 2023, on hem treballat amb milers de vídeos de xarxes socials, imatges satèl·lics, i allà hem pogut determinar que les zones residencials es bombardegen molt més a la nit, quan hi ha més presència civil. Mentre que les zones comercials es bombardegen més de dia, quan hi ha més presència civil. On hi ha més presència civil. Per tant, què fa aquest sistema d’intel·ligència artificial? Utilitza el principi de proporcionalitat per atacar allà on hi ha més persones que poden ser eliminades amb una sola bomba

La Intel·ligència Artificial justifica atrocitats com si fossin racionals i legals, i la nostra feina és desfer aquest marc i mostrar la veritat sobre els fets.

Hi ha sempre un factor humà darrere?

Sí, la IA no elimina la responsabilitat humana. El sistema es dissenya per reproduir-se constantment, generant nous objectius i convertint-se en una màquina discursiva que justifica la continuació de la guerra. Això evidencia com la tecnologia pot amplificar la violència sistemàtica.

Això ho veiem en què a l’octubre del 2023 Israel diu que té 40.000 objectius, militars que ha d’eliminar. I al maig del 2025, després de més de 70.000 persones mortes en aquell moment a Gaza, l’exèrcit d’Israel torna a dir novament que tenim 40.000 nou objectius identificats. Per tant, hem de pensar també com aquesta màquina de generació d’objectius és capaç d’estar en constant moviment, en constant generació i es converteix en una màquina discursiva per justificar la guerra del futur. Per justificar, hem de mantenir l’atac a Gaza.

Com vius aquesta realitat com a investigadora?

És dur. Tothom veu el nivell de violència, però no hi ha una resposta global efectiva. La nostra documentació va més enllà del cas de la Corte Internacional de Justícia; és una manera de canviar la narrativa, de donar justícia epistèmica i històrica, explicant la història des de la perspectiva dels vençuts. Aquesta feina és necessària encara que les forces actuals facin que passi desapercebuda.

Com eviteu que el sofriment es converteixi en dades fredes?

Creem relats que expliquin les condicions de vida i les mecàniques de la violència. Comptar víctimes és important, però cal mostrar com Israel destrueix sistemes vitals, com panaderies, hospitals i infraestructures, i com la població s’organitza per sobreviure. Així es mostra no només la destrucció física, sinó també la destrucció social i política d’un poble.

Durant els primers dos mesos del genocidi Israel va destruir 17 panaderies al nord de Gaza. Això tenia una funció clara que era emputxar la població cap al sud i destruir com la seva capacitat d’autovestir-se. Qui té sobirania sobre la distribució de l’ajuda humanitària en una crisi humanitària a nivell de Gaza és qui té sobirania sobre el territori. Això és amb què Israel està jugant.

Hi ha una manera de documentar aquesta violència que passa per registrar la destrucció de les panaderies i la seva ubicació al territori. Però també és important observar com la població s’organitza per sobreviure: quines tècniques tradicionals utilitzen per fer pa, com metges als hospitals improvisen la seva producció. Aquestes infraestructures col·lectives, precàries i en moviment, mostren la capacitat d’un poble de refer-se i resistir davant la destrucció total. Cal girar la mirada cap a aquesta organització i resiliència.

Un genocidi no és només l’erradicació física, és també l’erradicació de les relacions socials, de les relacions polítiques, de la il·lusió cap a un futur, de moltes coses.

Com es gestiona la saturació d’informació i les falses imatges?

La qüestió no és només si una imatge és veritable, sinó com es construeix la veritat. La censura no funciona per l’absència en el moment en què estem actualment, sinó funciona molt més per l’accés, per la saturació, amb la quantitat de contingut al qual estem exposats. També estem lidiant amb la incapacitat que tenim de saber si una imatge és real o generada, retornem a la idea de què és veritat i què no és veritat.

Cal posar la imatge en relació amb altres proves, com testimonis i imatges satèl·lit. La veritat s’articula a través de la composició, no només d’una declaració visual.

Feu art amb aquestes investigacions?

Sí, és un procés estètic també, to sense and to make sense (formes de sentir i de donar sentit). Intentem donar sentit i fer perceptible el que sentim a través de la investigació, explorant noves maneres de presentar i comprendre els fets.

Com connectes genocidis del passat amb la realitat actual a Gaza?

En el llibre intento destacar dues idees principals: el genocidi no és només l’extermini físic d’un poble, sinó també la destrucció de les condicions que fan possible la seva vida. Això és precisament el que hem documentat a Gaza: hi ha un pla organitzat per part de l’exèrcit i de l’estat d’Israel per desmantellar el sistema mèdic, destruir l’agricultura, els hivernacles i l’accés a l’ajuda humanitària, afectant la sobirania alimentària i, en conseqüència, la sobirania del poble palestí sobre el seu territori.

A més, el llibre estableix un paral·lelisme amb el genocidi a Namíbia a principis del segle XX. Molts processos colonials, vistos sota el marc actual, constitueixen genocidi perquè no només impliquen la destrucció física d’un poble, sinó també la destrucció de les condicions que sostenen la seva vida.

Has tingut sorpreses durant la investigació?

Després de treballar profundament amb diferents genocidis, com els de Namíbia i Gaza, una de les coses que més em sorprèn és el nivell de frialtat i crueltat que es manifesta en detalls quotidians. Per exemple, la destrucció de panaderies, espais on la gent compra el seu únic aliment, o la destrucció de cases bloc a bloc.

També és impactant la tortura i la manera com alguns soldats mostren plaer en destruir aquestes infraestructures. Tot i que podem mapar i documentar sistemàticament aquestes accions, explicar el comportament individual, el gaudi per la violència, és molt més difícil. La violència sistemàtica i l’ideologia que la sustenta —com en el cas del projecte sionista a Gaza— es construeix a través de la destrucció de l’altre, però les manifestacions individuals d’aquesta crueltat són profundament colpidores i difícils d’entendre només amb dades o mapes.

Quins són els projectes futurs de Forensic Architecture?

Estem treballant en violència policial i racialitzada al Regne Unit, en casos d’absolució policial que volem reobrir, i en violència ambiental i ecocidi a Nigèria. També seguim documentant Gaza i investigant com les tecnologies desenvolupades per a l’exèrcit s’exporten al món civil i comercial, transformant principis ètics i socials.

Quina visió tens del futur en relació a la tecnologia i la violència?

Hem de desenvolupar marcs propis per interrogar la tecnologia, més enllà dels monopolis i de les grans corporacions, i comprendre com aquestes eines transformen el valor de la vida. L’important és crear estructures que no depenguin de tecnosolucions, sinó de la comprensió de quin tipus de societat volem construir.

Il·lustració: Sergio Espin