Èlia Gran
Rabab Abdulhadi: La justícia és la capacitat de les persones de poder viure en llibertat, amb dignitat i ser éssers humans plens
Rabab Abdulhadi és acadèmica, activista, educadora i intel·lectual pública nascuda a Palestina. És directora i investigadora sènior dels Estudis d’Ètnies i Diàspores Àrabs i Musulmanes (AMED), així com iniciadora i investigadora principal del projecte Ensenyar Palestina: praxi pedagògica i la indivisibilitat de la justícia a la Universitat Estatal de San Francisco.
La professora Abdulhadi i jo vam conversar fa més d’un mes; donat el canvi en el context polític del genocidi a Palestina, hem reduït l’entrevista però hem mantingut parts clau que considerem importants més enllà de l’estat actual de la situació.
Quina és la narrativa errònia que estan venent els mitjans sobre el que està passant a Palestina?
Els mitjans són una mena de reflex, un mirall de la societat. En aquest cas és un mirall per tapar la matança, en altres paraules, un genocidi. Es tracta d’un genocidi és recolzat tant pels Estats Units com per Israel amb la complicitat dels països de l’Europa Occidental i del Canadà. Això està passant davant dels nostres ulls, en directe, i no s’atura, cosa que és un desastre vergonyós per a la humanitat.
En alguns llocs, la cobertura està completament sotmesa a «shadow banning» i no es parla de cap de les operacions que tenen lloc dins de Palestina. Aquest debat no existeix, per exemple, en el principal diari del món, The New York Times. Sovint, aquest mitjà assumeix la tasca d’encobrir el que està passant a Israel. No parla de la fam intencionada que Israel imposa al poble de Gaza que fins i tot ha estat reconeguda pel mateix govern israelià. No és un secret, és un acte públic de genocidi. En lloc de parlar d’això, The New York Times treu una altra peça que, bàsicament, mostrant una altra cara de la història per suavitzar el que fa Israel i oferir una altra justificació; per exemple, per què els presos palestins són maltractats o per què els presos palestins són combatents il·legítims.
Pel que fa a les veus palestines, de tant en tant aconsegueixen ser escoltades sense que les bloquegi Facebook o Instagram, per exemple. Milers de comptes són tancats i aquesta és una història que ni tan sols es reporta. Totes les històries explicades pels nens i nenes de palestina a Gaza que tenen els comptes de les seves xarxes socials censurats són històries que no s’estan explicant. I fins i tot quan els mitjans parlen de Gaza, no parlen de l’annexió gradual i dolorosa a Cisjordània. No parlen dels colons que diàriament ataquen i maten pagesos palestins, roben les collites, desplacen palestins i creen més colònies. Llamarlos ilegales es problemático, porque todo colonialismo de asentamiento es injusto, independientemente de si ha sido aceptado por el derecho internacional durante un determinado período de dominación de las potencias coloniales.
Podeu veure la cobertura als mitjans palestins, a través de les emissores de ràdio àrabs, els mitjans de suport, per exemple, organitzacions com la Fundació Sentit Comú, etc., i te n’adones que als mitjans dominants fan molt poca menció sobre la Flotilla Sumud. En els mtijans dominants no hi ha cap discussió sobre la marina israeliana, la força aèria israeliana i l’exèrcit israelià que està bloquejant el lliurament d’aliments i medicaments.
No es tracta només de les horribles brutalitats que estan passant; els atacs directes a Gaza, l’atac directe a Cisjordània, el desplaçament de refugiats a Tulkarem, Jenin, Hebron, Nablus, Bethlehem i altres. Els camps de refugiats segueixen sent atacats una vegada i una altra.
Aviat serà el 25è aniversari de la Intifada d’Al-Aqsa, quan Ariel Sharon va entrar a la mesquita d’Al-Aqsa i el 28 i el 30 de setembre va tenir lloc l’assassinat de Mohammed al-Durra, la famosa imatge d’aquest nen amagat darrere del seu pare, que no el pot protegir. Després hi va haver una massacre al camp de Jenin el 2002 i ara el camp de Jenin, juntament amb Tulkarem i altres camps, està sent completament destruït. Llavors hi va haver una massacre i ara torna a passar, i és com si els mitjans de comunicació estiguessin col·laborant amb els responsables polítics, els governs dels Estats Units i Israel, i en menor mesura, alguns dels governs de la Unió Europea, per encobrir el que Israel està fent, i així permetre que continuï. És agressió.
La importància de l’educació i el paper de les universitats a l’hora de fer emergir les veus palestines i les veus del futur.
L’educació sempre ha estat molt important i central per a la identitat i la resistència palestina. Tot i que els palestins han viscut a la seva terra com a pagesos, han creat art, cultura, poesia, edificis, etc. Molts d’aquests han estat destruïts mitjançant l’esborrament sionista. L’esborrament de tots els aspectes de la vida, fins i tot d’edificis antics de 500 a 1.000 anys.
Totes les universitats i escoles de Gaza han estat destruïdes. Ja durant la Intifada d’Al-Aqsa van ser destruide totes les escoles per el sistema militar isrealí i durant cinc anys les criatures no van poder anar a l’escola. Parlem de deixar tota la població completament sense educació, sense coneixements, i en el moviment palestí un dels seus assoliments més importants és, de fet, la lluita contra l’analfabetisme. La gent sap que no pot ni signar el seu nom a tot, i això és el que fa Israel, per exemple a la presó, obligant els presos palestins a signar confessions en hebreu.
Recordo que els meus pares sempre em deien que l’única cosa que pots conservar si la ocupació et deporta és el teu títol universitari. No et pots endur diners ni roba. Recordo que el 1967, quan Israel va ocupar diverses zones, la meva família vivia a Nablus i els meus pares ens van vestir amb diverses capes de roba, i amb les poques joies que tenia la meva mare, perquè pensàvem que ens expulsarien com van fer amb altres palestins sota amenaça d’armes. L’única cosa que teníem era el títol del meu pare. No tenim cap altre capital acadèmic. Així que l’educació es va tornar encara més important arreu de Palestina, perquè era l’única cosa que teníem. I Israel ho sap, i té una política molt estratègica per destruir l’educació palestina.
Limiten el nombre de palestins que poden anar a universitats israelianes, que són les úniques universitats a les quals poden anar. Alguns estudiants solien atendre les universitats de Cisjordània, però després que Israel va instaurar més la llei d’apartheid, la pared d’apartheid, van crear tants punts de control que no podien arribar a la Universitat de Birzeit o a An-Najah els estudiants palestins de 1948 arees. Els punts de control que van crear ho van fer impossible.
Per tal de desviar l’atenció del que està passant, una de les principals àrees d’atac és l’educació. Els grups sionistes dels Estats Units, inclosa la Lliga Antidifamació que afirma que defensa els drets civils i les seves llibertats civils, han començat a anomenar les universitats palestines universitats terroristes. Anomenen els estudiants palestins terroristes en formació. Ho fan per tal de proporcionar una cortina de fum per encobrir els atacs que Israel fa contra l’educació palestina. Arrestant estudiants abans que arribin al campus, assaltant campus universitaris, segrestant estudiants palestins, atacant professors, tancant universitats, etc.
No pots importar llibres a Palestina almenys que no te’ls portis tu mateix. El material en codi obert i la possibilitat d’enviar un PDF, això és un salvavides. Israel també va aprovar una llei contra l’arribada de professors internacionals a ensenyar; abans ja ho feien molt complicat i ara és encara més difícil. Han dificultat encara més poder intercanviar coneixement entre diferents llocs.
A la meva universitat, la San Francisco State University (SFSU), vam poder crear un acord amb l’An-Najah National University, un memoràndum d’entesa. Tot i que Israel vol impedir que ningú pensi en la solidaritat amb els estudiants palestins i amb l’educació palestina. A les universitats palestines les anomenen «universitats terroristes» per bloquejar-nos, però hem pogut fer l’acord igualment. Van organitzar una campanya molt gran exigint que la meva universitat tanqués i cancel·lés l’acord que tenim amb l’An-Najah National University, al·legant que és una universitat terrorista i que el que jo faig és ensenyar terrorisme als estudiants. Diuen que els hi rento el cervell. Qualsevol persona que treballa en educació sap que no pots dir als estudiants què han de fer. Els estudiants fan el que volen fer. Si volen organitzar-se, s’organitzen, malgrat totes les sancions que avui s’imposen als campus, se’ls penalitza, se’ls neguen beques, se’ls expulsa de les universitats, però continuen organitzant-se. Aquest és el moment perquè esdevinguin organitzadors, activistes, que estiguin en moviments socials, que s’impliquin, que esdevinguin qui són com a éssers humans, independentment de com de feixista i desagradable sigui l’administració universitària o els governs. Els estudiants tenen criteri propi.
Ara, amb les acampades estudiantils, es produeix una consciència col·lectiva que es dona en les persones sota ocupació. En un entorn de domini colonial, no pots ni respirar ni caminar i no saps si arribaràs a casa sense ser arrestat o assassinat, això és domini colonial. Així que els estudiants s’aixequen i desafien els límits. Volen ser lliures. Els governs feixistes pensen a veure com poden fer que els estudiants deixin de ser i d’intentar ser lliures per convertir-se en ciutadans dòcils. Això és una funció que s’està donant en tots els espais educatius, no només a Palestina.
Israel està pressionant la Comissió Europea perquè a la vegada pressionin a l’Autoritat Palestina per canviar el currículum que aprenen els palestins a l’escola. El que no tenen en compte és que el que aprenen els infants palestins, ve dels seus mestres qui ho transmeten d’una generació a l’altra, aquesta història oral no és als llibres. Si vas créixer sota domini jordà com jo, o sota el colonialisme israelià, vam aprendre del nostre entorn, dels grans, de la comunitat, d’altres persones. Això passa quan tota la població està implicada a resistir el colonialisme i a pensar en ser lliure.
Tanmateix, la bona notícia és que estem vivint una expansió d’activisme entre els estudiants, fins i tot en universitats privades i d’elit, fins i tot on l’administració universitària forma part del moviment sionista i de les forces hegemòniques al poder, i els estudiants estan posant l’aprenentatge i el coneixement al servei de la consciència, per formar part d’aquest món que canviarà el món sencer. I aquesta és la funció de les universitats.
Durant la Intifada de 1987, Israel va tancar totes les escoles. Així que totes les dones de les associacions de dones van començar a reunir-se i a ensenyar conjuntament als infants. Israel ho va prohibir i els va imposar sancions. Això també és un àmbit molt important de la lluita a tot arreu, perquè es tracta de la supervivència i la resistència de la comunitat i de la capacitat de la comunitat per continuar fins arribar al punt on és ara.
Què és la justícia per a tu en aquest context?
No es tracta només de justícia per a Palestina; també és justícia de gènere, justícia sexual, justícia laboral, justícia per als pobles indígenes, etc. Es tracta de la justícia a qualsevol lloc. No es tracta de prioritzar de quina justícia cal ocupar-se, sinó més aviat de justícia per a tothom.
La segona idea de justícia és la capacitat que les persones refugiades puguin tornar a casa seva i que la gent pugui viure lliurement entre si, respectar els sentiments dels altres, poder tenir sostre, menjar, medicaments i anar a l’escola. I no haver d’estar desperts a la nit amb por de morir o que matin els seus fills, o que hi hagi batudes en plena nit. Poder viatjar del nord de Palestina a Jordània o a Egipte i tornar, i no tenir por.
L’objectiu és posar fi a les injustícies i acabar amb l’opressió per a tothom.
Això és, en gran manera, internacionalisme, i per això està molt connectat amb la justícia social d’altres pobles. Les i els palestins no viuen aïllats al món; formen part del moviment dels pobles per la llibertat, la justícia, la pau, el benestar social, etc., i no té tant a veure amb la independència com amb l’alliberament; la independència va venir després. En un moment donat, l’elit va començar a parlar d’independència. No volen parlar de l’alliberament des del riu fins al mar ni pensar en les persones refugiades; jo no hi dono suport.
La gent parla d’una solució d’un Estat o de dos Estats; tinc un problema amb aquest concepte perquè no és feina dels pobles colonitzats fer-se responsables del que passarà amb els seus colonitzadors. No és responsabilitat seva pensar com resoldre què passarà amb els seus colonitzadors.
Jo crec que tothom pot viure a la terra de Palestina.
Si parlem que les persones visquin juntes amb diferents identitats nacionalistes i ètniques, és important considerar com poden respectar-se mútuament començant per descolonitzar els sionistes i fer caure el sionisme, cosa que no es pot. Per això una solució de dos Estats no funciona, perquè no es pot acceptar el sionisme com un moviment exclusivista que es basa en la supremacia jueva i la colonització de Palestina. Cal que hi hagi algun lloc on tothom pugui estar plegat.
Històricament, Palestina ha estat un lloc on armenis i grecs convivien amb jueus palestins, cristians, musulmans, ateus i tota mena de persones. I, com en qualsevol altra comunitat, vam lluitar i vam viure junts; ara, de sobte, vens i dius que només un grup de persones pot viure aquí. Tant si parles de Palestina com dels Estats Units, no està bé, i cal trobar la manera d’oferir restauració i drets als pobles indígenes i reparacions.
Pel que fa a les reparacions per a les i els palestins, no volen que se’ls pagui per les terres d’on van ser expulsats; volen tornar. No es pot violar el dret al retorn; cal tenir en compte que hi ha persones que no poden anar-hi, famílies que han estat assassinades, i així successivament. No sabem quin és l’actual registre civil a Gaza; s’han esborrat famílies senceres.
En definitiva, la justícia és la capacitat de les persones de poder viure en llibertat, amb dignitat i ser éssers humans plens.
Em pots explicar una mica la importància del feminisme en la lluita i d’on prové la seva resiliència?
Crec que la gent continua somrient perquè posseïm una cosa que s’anomena optimisme revolucionari. Malgrat totes les pèrdues, les massacres i el genocidi, hi ha la convicció que al final aconseguirem l’alliberament.
Tenim moltíssims cementiris i tombes, i ningú oblida les persones difuntes; continuem vivint perquè seguim sent objectiu i intenten eliminar-nos completament. Així que hi ha una convicció molt forta que la nostra causa té a veure amb l’alliberament i la justícia i no permetrem que ningú ens elimini.
Tothom ha de formar part de la resistència col·lectiva. Si no resistim, estem acabats.
El que Israel està fent ara —l’eliminació, el genocidi— és perquè les i els palestins, durant més de 100 anys, s’han negat a cedir, han rebutjat la narrativa de la submissió, la subjugació i la derrota. Es pot resistir i negar-se a acceptar que l’ocupació és l’estat normalitzat. Això és una part molt important de la resistència que desapareix quan la gent només parla de resistència armada. Als colons, als orientalistes i als islamòfobs els interessa continuar presentant-nos com una societat endarrerida.
Diuen que som incivilitzats, que tots els nostres homes són assedegats de sang, terroristes, misògins, excessivament homòfobs, que arruïnen les dones. Diuen que les dones no fan res excepte preparar més fills, caminar al darrere i que es conformen a no ser apallissades. No lluitem contra els homes; lluitem amb els nostres homes. I els homes, també en el moviment democràtic, en el moviment d’alliberament, donen molt suport, perquè si no donen suport als drets de les dones i a tota mena de drets, no són aptes per formar part del moviment.
És molt difícil lluitar contra aquestes paraules, especialment quan es reprodueixen, no només en societats colonials i occidentals, sinó fins i tot en el nostre propi currículum. Sempre presentant les dones palestines com si no tinguéssim cap paper, com si participéssimen el moviment dels homes. Com si la nostra palestinitat quedés a la porta i fóssim només dones i feministes. Això forma part del problema del model de feminisme liberal occidental capitalista, que en realitat tampoc no serveix per a les mateixes dones liberals occidentals capitalistes. Com pots formar part d’una lluita quan només promous un tipus de justícia i és a costa d’un altre? Com pot ni tan sols participar una dona quan està constreta per tantes coses?
Quan les dones es neguen a participar en alguna cosa, és perquè és realment dolenta. No hem de ser presents a tot arreu. Si una cosa és realment corrupta, no hi participarem.
La consciència feminista implica tota mena d’aspectes de defensa de drets, ensenyar a les nostres criatures a comprendre’s mútuament, a respectar-se mútuament, defensar el dret d’anar a l’escola.
Històricament, hi ha hagut un moviment molt fort que s’ha articulat i les dones hi han estat lluitant des del principi. Però als mitjans els agrada iconitzar i no els agrada explicar aquesta història sense afegir-hi una mica d’espècia d’orientalisme, islamofòbia, racisme i així successivament.
Com la guerra ha canviat les dinàmiques d’aquests moviments?
En termes d’alliberament anticolonial, el fet d’haver estat capaç de sacsejar l’establishment militar i religiós israelià i demostrar que un grapat de petits moviments de combatents pot realment sacsejar Israel els ha fet més grans. Malgrat totes les diferències —les diferències geològiques, socials, etc.—, els moviments sempre han estat contra el genocidi i la destrucció de persones. Tot i les diferències, tothom va sortir amb declaracions exigint suport, subministraments i menjar, i condemnant, i demanant que el món sencer fes complir el BDS i aturar l’exèrcit dels EUA. En cert sentit, això en realitat va permetre que la gent parlés, penses i discutís entre si.
Ara les faccions treballen totes plegades, totes formen part del comunicat de la resistència. Això és realment increïble, i totes es defensen entre si, i tenen operacions conjuntes entre elles. Quan es debat què significa tot això, no totes es troben al mateix nivell.
He estat argumentant que si vas donar suport a grups de resistència als anys 70 i 80, que eren marxistes fins i tot si no dones suport al marxisme, per què no dones suport a grups de resistència ara que són islamistes? Fins i tot si no comparteixes un marc islamista. Només cal estar d’acord socialment i políticament per crear una estratègia. Bàsicament, no cal ser fonamentalista secular. Si realment ho fas bàsicament per ideologia, aquest no és el camí a seguir.
Les i els palestins volem tornar als nostres pobles originals, i hi ha moltes més coses que estan sorgint, i discussions que, en realitat, minen tota la conversa sobre si hi ha errors a Cisjordània o a Gaza. La gent diu que vol tornar a les ciutats originals d’abans del 1948 i, que si estan destruides, les reconstruiran.
S’ha obert molt més; hi ha moltíssimes possibilitats. Al principi feia molta por dir qualsevol cosa, però ara la gent està parlant de totes aquestes qüestions, fins i tot no necessàriament estant d’acord amb tots els fets i amb totes les estratègies. Hi ha tota mena d’opinions, però crec que cada vegada que patim una derrota, a la vegada estarem més a prop d’un dia aconseguir l’alliberament.