L’ànima que regalem

Hi ha una derrota que l’esquerra mundial no acaba d’entendre perquè es nega a mirar-la de cara. No és electoral, encara que s’expressi a les urnes. No és econòmica, encara que el discurs econòmic sigui el seu terreny més segur. És una derrota més profunda i més antiga: la derrota en la batalla per l’ànima humana.

No crec en Déu. I tanmateix, fa uns mesos, el meu fill de 8 anys em va arrossegar a missa: des de petit sent fascinació per les litúrgies i els rituals religiosos, i no perd detall de cap.

No va ser la fe el que em va portar-hi. Va ser la curiositat: havia arribat un capellà nou, basc, i corrien rumors que les seves homilies eren diferents, polèmiques. Els més conservadors del poble es queixaven que «estava destrossant la religió». Venint d’ells, em va semblar la millor recomanació. Hi vaig anar. I no he deixat de pensar-hi des d’aleshores.

Aquest home no predica: pensa en veu alta. Llegeix els evangelis amb distància crítica, desmunta interpretacions canòniques amb ironia fina, i fa servir les paràboles com el que sempre van ser: metàfores carregades de dinamita moral. No li interessa el dogma, sinó el missatge. Va parlar de l’últim sopar, no de la transsubstanciació, sinó del gest: Jesús agenollant-se a rentar els peus dels seus deixebles, un acte que a l’època feien els esclaus. El mestre fent-se esclau. «Ningú és més que ningú», va dir, i la frase va ressonar amb una claredat que no he sentit en cap congrés d’esquerres.

Vaig sortir amb una pregunta incòmoda: quan va ser l’última vegada que un discurs d’esquerres em va fer sentir alguna cosa així? Perquè Jesús de Natzaret, despullat del vernís institucional, era un agitador: va expulsar els mercaders del temple, es va asseure amb els paries i els malalts, va desafiar el poder romà i l’elit religiosa, va predicar que els últims serien els primers. Si algú digués això avui en una plaça, l’anomenaríem d’esquerres sense dubtar-ho.

Som animals que fabriquem mites

Ernst Cassirer va definir l’ésser humà no com a animal racional sinó com a animal symbolicum: l’únic ésser viu que no habita el món directament, sinó a través de símbols i relats. Els mites no són ignorància primitiva: fan una cosa que cap argument racional no pot fer sol, donar sentit. Responen a una pregunta que la ciència no pot respondre: per a què?

Joseph Campbell, comparant mitologies sense contacte entre elles, va trobar els mateixos relats arreu del planeta: l’heroi que baixa i torna transformat, el déu que mor i ressuscita, el sacrifici que regenera la comunitat. Osiris, Dionís, Jesús, Quetzalcòatl. No és casualitat: aquestes històries cartografien alguna cosa real en la ment humana. «Els mites són somnis públics; els somnis són mites privats», va escriure Campbell.

Mircea Eliade va anar més lluny: els mites són els models exemplars de tota conducta humana significativa. No descriuen la realitat, la prescriuen. Són el sistema operatiu moral d’una civilització. Prometeu roba el foc als déus: el saber com a potència que els poderosos volen monopolitzar. Antígona desafia la llei de l’estat: hi ha una llei no escrita que cap poder no pot abolir sense tornar-se tirànic. Aquests relats no envelleixen perquè parlen d’estructures permanents de l’experiència humana, i són profundament subversius respecte al poder establert.

L’esquerra els ha abandonat. La dreta els ha recollit.

Bolsonaro va mobilitzar milions d’evangelistes amb llenguatge de croada moral. La dreta cristiana nord-americana va construir durant dècades megaesglésies i xarxes de comunitat que cap partit demòcrata no ha replicat. A Europa, l’ultranacionalisme ha ressuscitat mitologies i símbols de pertinença que l’esquerra havia abandonat per reaccionaris. El BJP de Modi governa apel·lant a una identitat civilitzacional que els seus adversaris a penes saben contestar. El patró es repeteix a Polònia, Hongria, Itàlia, Argentina.

L’extrema dreta global no ha guanyat només amb propostes de política pública. Ha guanyat perquè ha entès una cosa que l’esquerra fa dècades que nega: els éssers humans no votem amb el cap. Votem amb l’ànima.

Com hem deixat que aquest llegat pertanyi a la dreta?

La resposta té nom: supèrbia il·lustrada. Auguste Comte va dissenyar la seva llei dels tres estadis: la humanitat avançaria de l’estadi teològic al positiu-científic; la religió era un estadi superat. L’esquerra científica s’ho va creure. Mentrestant, la gent va continuar sent humana: necessitada de sentit, ritual, pertinença, mites que li diguin qui és.

Émile Durkheim va estudiar la religió com a mecanisme de cohesió social: allò sagrat no és el diví, és el col·lectiu experimentat amb intensitat. Avui la neurociència ho documenta: la sincronia de moviment i so dispara oxitocina i genera l’experiència subjectiva de pertànyer. Les esglésies són màquines extraordinàriament eficaces de produir aquesta experiència.

La solitud és avui l’epidèmia més estesa al món desenvolupat. Robert Putnam va documentar a Bowling Alone el col·lapse del capital social: menys associacions, menys confiança en el proïsme. En aquest desert, les esglésies continuen sent oasis, no per les seves doctrines, sinó per les seves estructures de pertinença i els seus rituals que organitzen el temps col·lectiu. I l’esquerra, davant tot això, ofereix un programa electoral.

Una esquerra plena de continguts, buida d’ànima

La dreta radical global ha construït un imaginari poderós: un nosaltres amenaçat, un enemic que ens roba la identitat, un passat gloriós, màrtirs i herois, cançons i rituals de reconeixement tribal. És, en molts casos, un imaginari tòxic construït sobre mentides. Però funciona perquè apel·la a necessitats humanes reals: pertinença, identitat, sentit, èpica.

Davant d’això, el progressisme ofereix dades, argumentaris i llistes de drets. Tot correcte i necessari. Tot incapaç d’encendre res al pit de ningú que no estigui ja convençut.

No és un problema de comunicació, és de profunditat. L’esquerra té continguts però li manca ànima. Té raons però no mites. Té polítiques però no rituals. I els mites importen perquè són brúixoles morals: no et diuen què votar, et diuen qui ets i què mereix sacrifici. Un poble sense mites propis navega sense brúixola, i acaba orientant-se per la de l’adversari.

Gramsci ho va entendre abans que ningú: l’hegemonia cultural precedeix la política. Abans de guanyar l’estat cal guanyar el sentit comú; abans de guanyar el sentit comú cal guanyar l’imaginari. Hem descuidat gairebé del tot aquest pla més profund: els mites, els rituals, els símbols de pertinença.

Poblar l’imaginari, disputar els símbols

El que necessitem no és inventar mites des de zero, sinó rellegir-los. Fer el que fa el capellà basc amb els evangelis: agafar un text que el poder ha segrestat i deixar que parli amb la seva veu original, gairebé sempre incòmoda per als de dalt.

Recuperar les bruixes —sanadores i transmissores de coneixement herbal abans que la Inquisició criminalitzés la seva independència. Rellegir Prometeu com el primer activista del coneixement lliure. Entendre el rentat de peus com un manifest igualitari més radical que molts textos del segle XX.

No es tracta d’abandonar el laïcisme, sinó d’entendre que la separació entre Església i Estat no obliga a tractar l’espiritualitat com a territori enemic. Hi ha una diferència enorme entre la institució eclesiàstica —amb la seva història de poder i repressió— i la recerca espiritual de milions de persones. La primera mereix crítica permanent; la segona mereix respecte i interlocució.

L’urgent devora l’important

La tàctica devora l’estratègia; el curt termini devora el llarg. Portem dècades responent al joc que proposa l’adversari, sense construir el camp propi.

Això requereix humilitat per reconèixer un error estructural. Requereix aprendre a parlar amb la senyora que va a l’ermita i amb el jove que medita perquè el món exterior li resulta insuportable. Requereix recuperar mites, disputar símbols, construir rituals que generin l’experiència de comunitat que el mercat no pot vendre.

Requereix, sobretot, reconèixer que l’espiritualitat no és l’oposat de la política transformadora, sinó que pot ser el seu combustible més poderós. Martin Luther King no va moure milions amb argumentaris jurídics, sinó amb el llenguatge dels profetes. Gandhi va convertir el dejuni en arma política perquè entenia que els gestos simbòlics mouen muntanyes que els programes no poden moure.

L’esquerra va néixer d’una intuïció moral: que el món pot ser més just, que la solidaritat és més vertadera que la competència. Això no és només un programa: és una espiritualitat. Només que en algun moment vam decidir que era més respectable anomenar-ho d’una altra manera. José Mujica ho sabia: no parlava de polítiques públiques, parlava de per a què vivim. Per això la seva veu travessava fronteres, idiomes i ideologies: era un referent moral, no un gestor.

El repte de l’esquerra global no és trobar millors polítiques. És trobar, de nou, l’ànima.