Les Kellys i la utopia de la jubilació anticipada

Les cambreres de pisos hauríem de cotitzar durant més de quaranta anys per poder accedir a una jubilació anticipada o, més ben dit, a una reducció d’un any per cada deu anys cotitzats. Aquesta és la proposta d’un dels grans sindicats del sector a l’hora de sol·licitar l’aplicació dels coeficients reductors davant la Seguretat Social. Des de la nostra associació ens sembla una mesura insuficient i una proposta de mínims, perquè, a la pràctica, significa que només algunes companyes podran acollir-s’hi.

Els col·lectius i associacions de cambreres de pisos i netejadores del sector turístic de tot el país portem més d’una dècada denunciant la precarietat laboral, la sobrecàrrega de treball, l’abandonament de l’Administració, els abusos i la manca d’empatia de la patronal. Qui hauria de defensar els nostres drets i acompanyar-nos en les nostres reivindicacions —els sindicats i l’Administració— prefereixen assolir acords de mínims per no incomodar la indústria turística, oblidant-se de qui la sostenim.

Durant unes quinze temporades treballant en hoteleria com a cambrera de pisos he passat per més de trenta hotels i he signat contractes amb més de vint empreses. En cap d’elles vaig ser testimoni d’una inspecció de treball ni d’un acompanyament per part de la governanta o del representant sindical davant una situació d’injustícia que afectés una companya; més aviat tot el contrari. És precisament davant d’aquestes situacions d’abús i abandonament, persistents en pràcticament tots els hotels, quan veig més necessari que mai organitzar-nos, unir-nos com a col·lectiu i seguir lluitant.

Les Kellys que treballem als hotels acabem normalitzant pràctiques abusives i il·legals que formen part de l’exercici diari de la nostra feina. Ningú ens explica quines situacions hem d’acceptar i quines no; al contrari, escoltem frases com: «Si no acabes el ràtio, no te’n vas», «Si et queixes molt, no et tornaran a trucar» o simplement «Et queixes massa». El «divideix i venceràs», o generar diferències entre companyes, s’ha convertit en el modus operandi de molts departaments de pisos. Per aquesta raó ens resulta tan difícil obtenir, com a col·lectiu, la força necessària per influir en les taules de negociació, d’on haurien de sorgir les millores que fa anys que reclamem.

L’ofici que exercim, com tants d’altres, està regulat per un conveni sectorial. Legalment «estem bé»; tanmateix, no haurien d’existir les irregularitats quotidianes que vivim: fer hores de més (que no es consideren hores extres), treballar sota un conveni aliè al sector, patir reducció d’hores de la jornada quan hi ha habitacions amb el cartell de «No molestar», rebre advertiments sobre reduccions de sou, amenaces o coaccions. Si el conveni hauria de protegir-nos davant tot això, per què segueixen produint-se tantes injustícies i vulneracions dels drets laborals? La resposta és senzilla: perquè el conveni sectorial no recull la realitat laboral que pateix el nostre col·lectiu. Malgrat haver estat aprovat el gener d’aquest any, el nou conveni no incorpora de forma directa millores ni solucions a les reivindicacions que portem més d’una dècada plantejant.

Ara que els dos grans sindicats del sector, l’Administració i la patronal debaten el reconeixement dels coeficients reductors, encara no tenim cap garantia que aquesta mesura tiri endavant abans que acabi l’any. Hem comprovat que les condicions mínimes que els sindicats plantegen davant la Seguretat Social no són més que una mostra de la distància i la manca de compromís amb els problemes reals que patim les cambreres de pisos. Com a col·lectiu, Las Kellys vam néixer de la necessitat de defensar els nostres drets laborals, denunciar les irregularitats i reivindicar millores per a les treballadores del sector. Sabíem que la nostra realitat era un clam a tot el país: amb prou feines hi havia diferències entre un hotel i un altre, entre una cadena i una altra o entre una comunitat autònoma i una altra. La precarietat és present a tot arreu; és persistent i estructural.

Des de l’associació Kellys Unión Cataluña ens hem proposat crear una comunitat de treballadores que funcioni com una xarxa de suport, un espai de referència on les companyes puguin sentir-se segures, escoltades i compreses. Aquest és un dels molts compromisos que hem assumit amb el col·lectiu durant aquests darrers anys. Aquesta tasca ha estat el resultat d’incomptables converses amb cambreres de pisos, d’escoltar denúncies d’irregularitats, testimonis d’abús i relats sobre l’abandonament per part de l’Administració i dels sindicats.

L’esclat d’aquest moviment que vam iniciar fa més d’una dècada per denunciar públicament la precarietat laboral i reclamar millores per a les cambreres de pisos s’ha convertit avui en una referència de la lluita feminista i antiracista, així com en un moviment social que ha inspirat altres col·lectius i organitzacions. Sense haver-nos-ho proposat, ens hem convertit en el motor i en l’únic altaveu per a moltes dones migrants i empobrides que fins llavors no pertanyien a cap espai associatiu ni comptaven amb una xarxa organitzada.

Som conscients que la nostra feina sosté una de les principals indústries d’aquest país, però continuem sent tractades com a treballadores invisibles. No demanem privilegis ni excepcions; exigim el reconeixement d’una realitat que portem massa anys denunciant. La dignitat laboral no pot continuar depenent de la voluntat de les empreses ni d’acords de mínims. Seguirem organitzant-nos, denunciant i defensant els nostres drets fins que les condicions de treball de les cambreres de pisos deixin de ser sinònim de precarietat, malaltia i abandonament.

En definitiva, las Kellys representem molt més que un col·lectiu professional. Qüestionem un model turístic que genera riqueses mentre distribueix de forma desigual els beneficis, mantenint condicions laborals que moltes treballadores considerem incompatibles amb una vida digna. Les nostres reivindicacions combinen la defensa dels drets laborals amb una crítica al model econòmic basat en la precarització dels treballs feminitzats i racialitzats. Som conscients que la nostra lluita constitueix un exemple de com les demandes per la igualtat de gènere, la justícia social i els drets laborals formen part d’una mateixa reivindicació: perquè demanem construir un model econòmic on el benestar de qui sostenim el turisme tingui la mateixa importància que els beneficis que aquest genera.