Líquens

He trobat el llibre que llegies l’últim dia que parlàvem. L’he buscat perquè així ressegueixo les mateixes línies que tu i és com visitar la teva illa, o com ser amb tu, llegint. Porto el llibre allà on soc perquè tu l’has llegit.

Hi diu això: INTIMACY OF STRANGERS

The problem was that we did not know whom we meant when we said «we».
Adrienne Rich

No és una història d’amor, però parla de relacions molt estretes i en aquest sentit ho és; tracta les relacions entre les algues i els fongs que formen líquens. Líquens, organismes compostos per dues (o més) espècies de regnes diferents. Els líquens confonen el nostre concepte d’identitat i ens forcen a qüestionar on acaba un organisme i on en comença un altre. Petites biosferes que inclouen organismes fotosintètics i no fotosintètics combinant els principals processos metabòlics de la Terra. En cert sentit, són microplanetes. No se sap què és pròpiament el que els uneix: no hi ha una identitat concreta per a cada element que els conforma i allò que els uneix tampoc no és gaire clar. Més que una entitat, el liquen és un vincle. I pel que veig, alguns vincles arriben a ser coses, éssers vius.

Els líquens ens mostren la limitació dels nostres horitzons a l’hora de fer-nos preguntes: el 1869 el botànic suís Simon Schwendener va publicar un article esbossant la «hipòtesi dual dels líquens». Hi avançava que els líquens estaven compostos de dues entitats, un fong (micobyont) i una alga (fotobiont), així s’oferien protecció física i adquirien nutrients per si mateixos i per les cèl·lules de l’alga, que al seu torn proveïa el fong d’energia amb la seva activitat fotosintètica. Als ulls de Schwendener eren paràsits amb dots de certa diplomàcia. Segons el suís, les dues parts del contracte eren esclaves que alhora havien buscat aquest servei i, juntes, havien format un nou cos. En aquesta relació, tots dos companys eren capaços de fer vida en llocs on cap d’ells podria viure sol. Els seus contemporanis van discutir aquesta idea: «Un parasitisme útil i vigoritzant?», alguns ho van comparar a «la unió monstruosa entre una damisel·la alga i un fong tirà» i d’altres ho van definir com un «un romanç sensacional». Fins llavors, la teoria de l’evolució de Darwin a partir de la selecció natural feia que les espècies s’entenguessin com a divergències en els llinatges, de tal manera que els llinatges evolutius es bifurcaven en branques cada vegada més primes. Les espècies eren les fulles en aquest arbre de la vida. La hipòtesi dual feia que aquest ordre es tergiversés i que ramificacions de diferents branques, separades des de cents de milions d’anys, tornessin a convergir. El 1877, el botanista Albert Frank va encunyar la paraula «simbiosi» per descriure la convivència de la parella alga-fong.

Poc després, el biòleg Heinrich Anton de Bary va adoptar aquest terme per parlar de tot l’espectre d’interaccions entre qualssevol tipus d’organisme, des del parasitisme fins a les relacions mútuament beneficioses entre espècies diferents. La història del seu descobriment mostra les conseqüències del naixement d’una paraula, la dificultat de pensar quan els nous conceptes encara no han estat nombrats. La simbiosi no és una cosa, no té una substància ni té una identitat: és una dansa.

Per poder realitzar la fotosíntesi, i així obtenir energia solar, el fong incorpora una alga. Aquesta unió genera una espècie que pot metabolitzar roca o petroli, pot resistir en entorns perillosos, erms o tòxics, com els que hi ha a altres sistemes solars o zones contaminades. Pot generar productes orgànics metabolitzant allò que no ho és.

És per això que ha estat la primera espècie que hem dut a l’espai exterior.

La idea que dona títol al capítol, la de les plantes associades a un fong com una «intimitat de llarga durada entre estrangers» és de Linn Margulis, el llibre que et vaig recomanar jo. Així, els vincles entre tu i jo, ––almenys això era el que a mi m’agradava pensar—, ’s’estenen a les nostres lectures.

Durant els dies, jo llegia coses que també eren d’abans del Col·lapse de la Gran Acceleració, com Matter and Desire. An Erotic Ecology, D’això no te’n vaig dir res. Parla de les relacions que es donen en l’ecosistema terrestre com a model de relacions humanes. Les seves propostes van formar la base de les nostres legislacions primer i després les del Parlament dels Objectes i dels Animals, unificant-se després en l’Holo-Parlament, un cop es van fer les Equivalències i els Pactes de Simetria.

«La biologia és la ciència eròtica per excel·lència, perquè un ésser viu és un procés eròtic: es transforma a través del contacte amb els altres, imaginant noves relacions a partir de cada ésser d’existent, desitjant més vida, buscant implacablement una connexió amb el tot del que és alhora. Concentració i instanciació irrepetible.

Weber va fer una aproximació a les lleis que regirien un ecosistema de relacions afectives. Aquestes van ser les bases del nou sistema de legislació no-binari basat sistemes d’organització de la matèria viva Simetria 1.0. Entenent que, amb la proliferació d’organismes modificats genèticament i objectes híbrids, serien necessàries les actualitzacions.

Cada participant pot produir la seva vitalitat només per si mateix i no pot adquirir-la a través d’un altre.
Per experimentar-nos a nosaltres mateixos com a vius, hem d’atorgar vitalitat als altres. El tu precedeix el jo.
L’ofrena de l’altre és un regal, no una recompensa per un servei.
Tornant aquest regal, l’altre que em veu en la meva realitat, puc convertir-me en allò que soc.
Una relació té èxit quan augmenta la vitalitat de tots.
Una relació funciona quan tots poden revelar les seves necessitats.
Qualsevol relació és imperfecta. La seva sola imperfecció és el que li permet seguir desenvolupant-se.
Una relació és unitat en separació.
Cada soci és amo de la seva pròpia mort o traspàs.
Una relació és un joc.
Una relació transforma constantment dos socis de manera que cada un es percep i es coneix a si mateix a través de l’aspecte de l’altre.
Una relació és un sistema nerviós».

Una relació és un sistema nerviós. Potser creus que n’hi havia cap, de relació, però en tant que hi va haver comunicació sostinguda i diversos encontres físics, es va formar un sistema. Vas deixar llenguatge en mi i resta latent; aquí. Les paraules que han estat apreses per necessitat o afecte no s’obliden. Jo te’n vaig ensenyar una de petita i rodona que no coneixies. Érem al llit.

—Què fas?

—Mimos.

—Què és mimos?

Et vaig tornar a acariciar el cabell castany, ondulat.

—No soc el teu gat. (Esquerp).

—Més? (Vaig riure).

Hi devies donar voltes perquè unes setmanes més tard, em vas recordar l’oferiment.