Mai va ser una distopia

El dilluns passat el Sindicat de Llogateres va convocar una manifestació davant del Palau de Congressos de Catalunya. Allà, davant nostre, s’erigia un saló ple de gent amb tratge i corbata i vestits elegants que sopaven tan tranquil·lament, protegits per un cordó policial que ens retenia. Mentre la majoria ens deixàvem la veu al carrer exigint un dret tan bàsic com tenir un lloc on viure, els dels tratges no semblaven escoltar-nos: menjaven tranquils. Alguns vam començar a parlar sobre allò distòpic de l’escena, sobre allò que s’assemblava a l’argument dels Jocs de la Fam: el Districte 1 matant la gent del 12 mentre contemplen l’espectacle des d’adalt. Totes vam comprovar de forma molt visual com els rics gaudeixen com a espectadors de la misèria dels pobres. Després, tornant cap a casa en metro, vaig entendre que allò que havíem viscut tenia molt més d’utòpic del que ens pensàvem.

I. Distopia

Mark Fisher deia que era més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme. Això és perquè, després de la caiguda del mur de Berlín, ideologies diverses es van veure superades pel capital i el seu desenvolupament tan accelerat com prometedor. Llavors la imaginació col·lectiva va desaparèixer, i a l’esquerra només li va quedar la melancolia de la derrota i la frustració de les causes perdudes. Trenta anys després, quan arribem a casa cansats de treballar tot el dia, ens agrada posar-nos una pel·li sobre un apocalipsi zombi, un «apagón», El hoyo, Black Mirror, El conte de la criada, V de Vendetta… És emocionant contemplar futurs apocalíptics; preferim imaginar la fi del món que pensar que l’endemà hem d’anar a treballar.

Les elits econòmiques mundials porten molt de temps preocupant-se que les distopies estiguin a l’ordre del dia. Aquest estiu, tecnofeudals com Elon Musk, Zuckerberg o Jacob Coxon es van posar d’acord a mostrar molta preocupació pel desenvolupament de la IA. Aquest últim va publicar un comunicat assegurant que la IA ja tenia la capacitat de matar tota la humanitat. Musk, per la seva banda, va retuitar un tuit que havia publicat feia 12 anys, en què deia que la IA era més perillosa que la bomba nuclear, i també va donar suport al comunicat de Coxon. Ens costa creure que aquesta gent tingui la bona fe de preocupar-se per alertar-nos sobre la IA; té més sentit preguntar-nos què aconsegueixen dibuixant-nos futurs distòpics.

La resposta la podem trobar en els seus models de producció. A escala mundial, les principals indústries van substituir gradualment, amb el capitalisme neoliberal, el model de producció fordista, que assegurava un abastiment bàsic a canvi del treball a la fàbrica, per un model de producció flexibilitzat, és a dir, precaritzador per a les persones treballadores.

I és que el capitalisme es va adonar, arran dels moviments socials dels 70, que tenia problemes seriosos per mantenir-se quan una certa part de la població tenia cobertes algunes necessitats materials: podíem pensar i imaginar alternatives. El sistema capitalista necessita escassetat. Com més amenaçat se sent el sistema capitalista neoliberal, més necessita aquesta escassetat: escassetat d’accés a l’habitatge, a l’oci, a una cistella de la compra digna, però sobretot necessita crear una sensació d’escassetat de futur.

El futur no és una realitat donada: es construeix mitjançant les nostres decisions. Però què passa quan et diuen constantment que no hi haurà futur: una IA incontrolable, un canvi climàtic completament irreversible en què ja només ens queda aplicar mesures de resiliència, una invasió extraterrestre, una nova pel·lícula de Netflix sobre una catàstrofe mundial en què només sobreviu una família amb un pare molt llest i valent? Doncs que tothom entén que el futur és un bé escàs, que les coses només poden anar a pitjor.

L’escassetat de futur és la millor arma no només del neoliberalisme, sinó també del seu salvador: l’ultradreta. Si la gent viu en la precarietat i del futur només pot esperar-ne més, és lògic que la immigració ens faci molta por: significaria compartir amb més gent les poques possibilitats de futur que ens queden. Té sentit sentir-se insegur pel demà; per això el discurs de la securitització de l’ultradreta cala tan bé.

Arribem a un punt en què la societat no sent que hi hagi cap alternativa possible al fet que la gent migrada hagi de viure en barracons a les platges de Ceuta, perquè la por al futur és tal que, com assegura la filòsofa Nancy Hartsock, hem arribat a la fi no només de la consciència de classe, sinó de la consciència de grup: el «salves quien pueda» més radical com a nou sistema de valors, com a cultura, com a sentit comú. La fi de la democràcia, entesa com el règim en què la gent que se sent part d’un grup mira mínimament pel benestar del seu veïnatge.

II. Utopia

Si volem donar-li la volta al tauler només tenim una opció: construir allò que ells mai no podran fer, una utopia. I les utopies es construeixen imaginant.

Imaginar és una activitat mental que no ha d’estar pas reservada als nens petits, ni tampoc és una activitat d’irresponsables que encara no s’han assabentat de com va la vida; al contrari, la imaginació és el major acte de responsabilitat que podem posar en pràctica en el context que estem vivint. Davant d’un món que crema, un món on encara es practiquen genocidis, on persones vulnerables són expulsades de les seves llars, prendre consciència i imaginar alternatives per a un futur que som a temps de construir és el més útil que podem fer com a societat.

L’esquerra, per tant, ha d’imaginar alternatives, futurs utòpics, i per fer-ho no només necessitem posar la imaginació al servei del futur, sinó que també necessitem posar un ull al passat, el que Enzo Traverso anomena «nostàlgia de futur». Demanar una existència amb uns drets bàsics garantits i que alhora es pugui gaudir no és pas una cosa nova: pa i roses portem reclamant des de principis del segle XX. Per això hem de ser responsables amb la memòria històrica: no s’ha de convertir en la història d’uns herois caiguts, sinó en la memòria d’una gent que va lluitar i va morir perquè tenia unes idees utòpiques sobre com havia de ser el futur, i això és increïble. La memòria històrica ha de ser transformadora.

Per tant, si entre totes imaginem i prenem consciència de la possibilitat de construir noves utopies de forma lliure, però recordant sempre el passat amb responsabilitat i alegria, el futur deixarà de ser un bé escàs per ser allò que entre totes volem que sigui. Els tecnofeudalistes temen que totes imaginem que la seva tecnologia pot ser democratitzada i supeditada a l’ús social perquè, per exemple, hàgim de treballar menys hores al dia. El capital industrial tem que imaginem que no tot està perdut amb el canvi climàtic i que el decreixement és l’única manera de viure en aquest planeta. Els senyors de la guerra temen que entre totes imaginem que som part de la mateixa classe proletària, que no anirem a cap front i que no gastarem ni un euro en armes.

Quan protestàvem davant del Palau de Congressos de Catalunya, amb la gent de tratge sopant davant nostre, no va ser una distopia, com a algunes ens va semblar, sinó una experiència utòpica, perquè moltes allà vam constatar que no érem tan lluny d’ells, que la solució al problema de l’habitatge era imaginable i plausible, i que la utopia no era tan lluny com pensàvem.