María José Pizarro: «L’antídot contra la por és la comunitat, la cura, l’esperança.»

María José Pizarro, senadora de la República pel Pacto Histórico i cap de debat polític d’Iván Cepeda.

Des de Barcelona conversem sobre aquesta ciutat on va viure i amb la qual continua vinculada vitalment. Parlem de sobirania, democràcia, memòria, art i del paper de les dones i dels pobles en un món travessat per l’amenaça del feixisme i la guerra.

Quin és el motiu principal d’aquest viatge a Barcelona?

Organitzar, juntament amb la diàspora colombiana, la campanya electoral que tenim al davant. Actualment soc copresidenta del Pacto Histórico, la força política més gran de Colòmbia, i cap de campanya d’Iván Cepeda.

Barcelona és un lloc molt important per a mi. Hi vaig viure vuit anys, aquí hi ha les meves arrels, aquí va créixer la meva filla. Catalunya va ser i continua sent la meva terra d’acollida. A més, és un espai clau per enfortir un treball sinèrgic entre forces polítiques progressistes de l’Estat espanyol, d’Europa, d’Amèrica Llatina i de Colòmbia.

Avui les nostres sobiranies estan amenaçades i necessitem construir xarxes internacionals de solidaritat política.

Parles d’un moment històric especialment delicat a escala global. Per què?

Vivim un moment extremadament perillós. Si es revisen els documents d’estratègia de seguretat dels Estats Units, queda clar que no es permetrà que cap nació qüestioni la seva hegemonia. Amèrica Llatina, i especialment el Carib, es troba avui al centre d’aquesta disputa.

Som a les portes del que podria ser un tercer conflicte global, i els pobles tenim la responsabilitat d’evitar-lo. El que passa a Palestina és una alerta brutal. Com va dir el president Gustavo Petro: «Si mor Palestina, mor tota la humanitat». I el més greu és el silenci còmplice d’una gran part del món.

Com expliques l’actitud d’Europa davant l’auge de la dreta i el seu silenci respecte a Palestina?

És una qüestió de subordinació econòmica. Moltes economies europees depenen profundament dels Estats Units, tant en el comerç com en la indústria armamentística. Aquesta dependència condiciona les posicions polítiques.

Qüestionar el que passa a Palestina implica enfrontar-se a una hegemonia econòmica i militar. Israel funciona com un enclavament estratègic dels Estats Units a l’Orient Mitjà. El mateix passa amb Veneçuela: no es castiguen governs, es castiguen resistències a interessos econòmics.

Aquest silenci no és casual, és estructural.

Colòmbia ha adoptat una posició molt clara respecte a Palestina. Quines conseqüències ha tingut?

Colòmbia és un dels països amb més dependència comercial dels Estats Units: més del 70% de les nostres exportacions hi van. Tot i així, el president Petro va ser un dels primers a denunciar el genocidi.

La reacció va ser immediata: una narrativa internacional d’atac, pressions diplomàtiques, amenaces econòmiques, fins i tot la inclusió arbitrària del president en llistes com l’anomenada «llista Clinton». Es tracta de mecanismes de càstig per trencar alineaments geopolítics.

Avui Colòmbia viu sota una amenaça latent a la seva sobirania.

Com afronteu aquesta pressió internacional?

Utilitzem els canals diplomàtics per explicar la posició del govern colombià i defensar la nostra sobirania. Però no n’hi ha prou amb la diplomàcia institucional.

Una part d’aquest viatge és alertar els pobles europeus i les seves organitzacions polítiques. Necessitem construir expressions solidàries, socials i polítiques a escala internacional. L’amenaça no ha desaparegut i no la podem minimitzar.

I la batalla interna a Colòmbia?

La nostra força més gran és el poble colombià. Malgrat la difamació mediàtica i els atacs constants, la gent continua mobilitzant-se.

L’aprovació del president ha augmentat significativament: com més l’ataquen, més solidaritat desperta. La nostra comunicació principal és directa amb la gent, al carrer, als territoris.

De cara a les eleccions, en quin punt es troba el Pacto Histórico?

Hem aconseguit una fita històrica: la unitat de les forces progressistes. Hem abandonat les nostres personeríes jurídiques per constituir-nos en un sol gran partit, avui el més gran del país.

Hem dut a terme una consulta oberta inèdita, amb més de 2,7 milions de vots. Arribem a la contesa amb legitimitat popular, no només amb enquestes. Tenim una candidatura presidencial unificada i lluitarem per ampliar la nostra força parlamentària.

Quin balanç fas del govern de Gustavo Petro fins ara?

En tres anys hem avançat enormement: un augment històric del salari mínim, reforma agrària, reforma tributària progressiva, gratuïtat de l’educació superior, eliminació del servei militar obligatori, transició energètica, enfortiment del camp i del turisme.

Hem demostrat que és possible governar per a la vida.

La teva història personal està marcada per la memòria i la violència política. Quin llegat et va deixar el teu pare?

El meu pare va signar la pau i va ser assassinat quan era candidat presidencial. Com ell, centenars de milers de líders van ser exterminats.

El seu llegat és ètic: la política no es ven, no es negocia. No claudiquem. Hem sobreviscut a la violència i sabem què està en joc si la ultradreta torna al poder. Aquesta contesa és, literalment, de vida o mort.

Vas estudiar joieria a l’Escola Massana, aquí a Barcelona. Quin paper juga l’art en la teva manera d’entendre la política?

La política és un art. L’art toca les emocions, i sense emoció no hi ha transformació. La gent no vol que la convencin, vol que l’enamorin.

La música, el cinema, la paraula, el muralisme… totes les grans transformacions han anat acompanyades d’expressions culturals. Això ho vaig aprendre del meu pare.

Ser dona en política a Colòmbia…

És una professió d’alt risc. Vivim en un país profundament patriarcal. Sovint no podem exercir la maternitat amb llibertat ni garantir la seguretat de les nostres famílies.

Però creiem en una altra manera de fer política, des de la cura i des de la comunitat. Les dones hem estat la reserva ètica del país en els moments més durs del conflicte. Quan parlem d’una Colòmbia que potencia la vida, parlem d’una Colòmbia femenina.

Aquí comença la revolució?

Sí. Comença per la vida.

Quin missatge donaries als joves que es volen implicar en política?

Hem de preguntar-nos quin és l’antídot contra la por. I no exigir-los la resposta a ells, sinó oferir-la nosaltres. Els joves viuen en un món diferent, digital, amb altres estètiques i llenguatges. Si no els escoltem, ens quedarem parlant sols. L’antídot contra la por és la comunitat, la cura, l’esperança.

Hem de crear una nova música que els arribi al cor.

Per acabar, quins són avui els teus referents?

Vinc d’un matriarcat: les meves àvies són el meu gran pilar. Evidentment el meu pare, i referents llatinoamericans com Jaime Bateman, Manuelita Sáenz i Pepe Mujica.

També artistes, músiques i creadores contemporànies. La cultura és el que som. La migració, el mestissatge, l’encreuament de mons ens fan ciutadans universals. Aquest és el llegat més gran que podem defensar avui.

Il·lustració: Sergio Espín