Més enllà de resistir: impulsar un nou cicle d’esperança

En els últims mesos en moltes ocasions he escoltat comentaris similars que es podrien resumir en la següent idea: les esquerres a Espanya no estem tan malament. El motiu de tal afirmació seria que, encara que amb una majoria parlamentària molt fràgil i complexa, Espanya manté un govern de coalició progressista en una Europa dominada per governs de dreta i extrema dreta.

I és cert, no és poca cosa resistir enmig d’una ona reaccionària global. No obstant això, la tesi d’aquest article és que seria un greu error confondre l’estadi de resistència amb el de “estar bé”, o estar fent el correcte. Resistir en aquest cas podria significar tan sols retardar l’arribada d’un govern autoritari, tret que s’estigui treballant en 1) una anàlisi autocrítica de per què les forces progressistes portem anys retrocedint i 2) una tesi de quina seria una proposta renovada que pugui il·lusionar i mobilitzar de nou a la població.

Fa 10 anys, a la calor del 15M, vam ser capaços d’articular propostes polítiques noves que, a diferents nivells i amb diferents sigles, es van materialitzar en victòries electorals que van canviar no sols la composició de parlaments, sinó sobretot els temes de l’agenda institucional. Va ser una cosa històrica, inaudita després de 40 anys de bipartidisme.

Va ser una cosa històrica, inaudita després de 40 anys de bipartidisme.

Avui, per diferents motius, el cicle s’esgota i el món és un altre. Si fa 10 anys veníem de massives mobilitzacions ciutadanes, avui les mobilitzacions són puntuals i limitades. El clima de desesperança creix quan es constata que persisteixen els problemes estructurals que ens vam proposar revertir (com el canvi climàtic o la mercantilització de drets bàsics com l’habitatge), i s’afegeixen noves crisis, entre les quals destaquen l’agonia de la legalitat internacional marcada pel genocidi que Israel comet a Gaza amb la complicitat de la majoria de països occidentals, i en general l’escalada bel·licista. La geopolítica mundial salta per l’aire, i el món es mostra cada dia com un lloc més i més insegur.

Semblés que estiguem ja prop dels futurs distòpics anticipats en els últims anys per pel·lícules i sèries de les principals plataformes d’entreteniment mainstream. Des de Walking Dead fins al joc del Calamar, passant pel Conte de la Serventa o Years & Years, són moltíssims els èxits de ficció que cada dia semblen més versemblants. Constantment som bombardejats per missatges i notícies que porten a la desesperança, la impotència i la depressió.

Enfront d’un context tan advers com l’actual, és lògic que no trobem cap fórmula màgica. No hi ha solució senzilla, sobretot quan no es tenen els recursos financers ni tecnològics que sí que tenen les forces reaccionàries, i quan aquests mateixos actors porten anys coordinant-se a nivell internacional per a dominar els temes de conversa i les narratives que interpretin la realitat, o en les polítiques concretes per a afeblir les democràcies o desmantellar serveis públics.

Soc conscient que diverses de les afirmacions que he fet en la introducció d’aquest article requeririen matisos o un desenvolupament més profund. No obstant això em permetran la llicència de deixar la part de diagnòstic resumida en aquests paràgrafs per a així poder centrar-me en algunes humils idees o intuïcions que voldria compartir per si poden ser útils al debat urgent de com impulsar un nou cicle d’esperança en lloc de limitar-nos a resistir.

La idea principal de partida és que si estem d’acord que un cicle polític ha acabat, no té sentit mantenir-se a les institucions amb la inèrcia del cicle anterior.

La idea principal de partida és que si estem d’acord que un cicle polític ha acabat, no té sentit mantenir-se a les institucions amb la inèrcia del cicle anterior. Cura no se’m malinterpreti: no estic dient que no tingui sentit ser-hi a les institucions. Al contrari, em compto entre les persones pragmàtiques que opinen que cal ocupar tots els espais possibles per a fer el màxim de polítiques útils que millorin la vida de la gent, encara que sigui només en la immediatesa o de manera parcial. El que afirmo és que aquesta gestió pragmàtica no és suficient per a impulsar un nou cicle ni per a aconseguir que les majories socials se sentin interpel·lades.

Així és a Espanya: un govern progressista que manté un escut social, que puja el salari mínim o que reconeix a l’Estat Palestí enmig del genocidi, és millor que un govern de dretes que retalli serveis públics o aplaudeixi al genocida Netanyahu, però no és suficient per a generar confiança en el futur quan el genocidi continua, es manté el comerç d’armes amb Israel, o es continua permetent la impunitat dels grans fons d’inversió que especulen amb l’habitatge.

Encara és més complicat quan recentment el partit majoritari del govern, el PSOE, es veu sacsejat per greus acusacions de corrupció que afecten dirigents de la màxima confiança del president Pedro Sánchez. De nou, l’únic gran argument que s’esgrimeix des del partit socialista i el seu màxim representant per a no fer cap canvi important després de l’escàndol, és el de la resistència: amb la dreta tant la corrupció, com gairebé tot, seria pitjor. Pot servir com a argument d’emergència, però és brou de cultiu de més desafecció política, és pa per a avui i fam per a demà. I això hem de tenir-ho molt present la coalició de partits que participem del govern: si no volem veure’ns assimilats als límits i contradiccions del PSOE, hem d’actuar distint al PSOE.

La correlació de forces és cruel: el partit socialista és la força majoritària del govern i marca gairebé sempre els límits, resultant molt frustrant per als partits minoritaris de la coalició i per als seus votants. D’altra banda, molts consideren que cal romandre en el govern de coalició per a evitar el govern de dretes (tret que un succés greu, com que la corrupció arribés a colpejar al mateix president, forcés una sortida del govern i passar a realitzar suports puntuals externs). Però aquestes dues obvietats no ens han de portar a confondre aquest govern contingent amb la proposta política que necessitem per a tornar a il·lusionar i fer creïble una proposta de futur millor.

Potser un exercici útil per a començar a pensar un nou cicle de transformació i esperança és mirar un moment cap al nostre passat recent, no per a intentar repeticions nostàlgiques, sinó per a identificar quins van ser els punts clau en els moments en els quals, fora o dins de les institucions, vam tenir “poder”, en el sentit que vam ser nosaltres els qui liderem les propostes i els temes de l’agenda pública, així com vam tenir la capacitat de mobilitzar i sumar forces al voltant de determinats objectius.

Si tornem a les dues preguntes inicials, és evident que entre les primeres autocrítiques ha d’estar explícitament la fragmentació, les disputes internes per qüestions menors, els egos que cobren més importància que els programes polítics compartits. O dit en mode constructiu, vam tenir poder quan vam saber posar en valor i aprofitar al màxim la nostra diversitat, articulant noves formes de cooperació sense buscar l’homogeneïtzació ni el domini d’una de les parts sobre les altres.

Amb l’experiència acumulada que tenim, i tenint en compte la dimensió de l’amenaça real que suposa un govern amb presència de l’extrema dreta, els múltiples espais progressistes hauríem de ser capaços d’impulsar ja un Front ampli democràtic que articuli la diversitat des del respecte mutu i la cooperació.

Amb l’experiència acumulada que tenim, i tenint en compte la dimensió de l’amenaça real que suposa un govern amb presència de l’extrema dreta, els múltiples espais progressistes hauríem de ser capaços d’impulsar ja un Front ampli democràtic que articuli la diversitat des del respecte mutu i la cooperació. Ho hem fet en el passat i és sens dubte alguna cosa que ens reclama la ciutadania. Es pot i es deu, sense excuses. I més enllà del deure, practicar la generositat i l’alegria de reunir-nos per a aconseguir grans objectius, és de les coses més belles que es poden fer en política.

Però encara que l’articulació és un mitjà necessari, no és una fi en si mateixa ni una proposta suficient per al nostre objectiu. Afegeixo una altra autocrítica constructiva fruit de l’experiència d’aquests anys: el perill de confondre la gestió institucional amb el projecte.

A diferents nivells, crec que ens ha passat a totes les que hem tingut rol de govern en algun moment i és comprensible: la responsabilitat que se sent sabent el molt que s’esperava de nosaltres, sumat a l’inevitable instint de defensar-se dels constants atacs de les elits econòmic-mediàtiques i de les dretes, moltes vegades ens va portar a dedicar totes les nostres energies a fer tota la política pública possible dins dels marges estrets que dona la institucionalitat i governar en minoria.

Hem fet moltes polítiques valentes al servei dels qui més les necessiten, polítiques socials, climàtiques, econòmiques, feministes, urbanístiques… que ens deien que eren impossibles i que avui són una realitat. No obstant això, els problemes estructurals del sistema neoliberal global persisteixen, i és un error “oblidar” o deixar de prioritzar l’ambició d’un projecte superador de les regles del joc d’aquest món desigual i injust.

La intuïció en aquest cas seria que cal mantenir sempre que es pugui la gestió responsable i possibilista allí on es pugui governar, però els projectes polítics no es poden limitar a aquesta gestió: cal continuar somiant, cal continuar treballant de manera concreta per un horitzó molt més ambiciós, dins i fora de les institucions.

En aquest sentit, les hipòtesis que estem assajant de partits-moviment no haurien de limitar-se a caracteritzar-se perquè la militància pugui participar de les decisions que es prenen respecte a la presència en les institucions, sinó que els partits amb tota la seva militància haurien d’exercir un lideratge real de pensament i acció fora de l’acció institucional i els seus límits, amb autonomia. La gestió responsable institucional ha de ser una part i complement del projecte més ambiciós, no al revés.

Un altre element a revisar: la comunicació. Fa 10 anys (en realitat abans, fa més de 20 anys, des dels moviments socials) vam liderar noves formes de comunicació política, aprofitant de manera inesperada algunes esquerdes que se’ns van oferir en els principals mitjans de comunicació, però sobretot liderant l’ús de la blogosfera i les xarxes socials.

Durant els últims anys els nostres adversaris van aprendre de nosaltres, i tenint molt més diners que nosaltres (per a posar publicitat, per a comprar bots, per a contractar equips…), li van donar la volta a la truita i en els últims temps ens han massacrat a base de campanyes de desprestigi, fakenews i lawfare. Fins i tot alguns propietaris d’aquestes xarxes s’han aliat directament amb l’extrema dreta i usen l’algorisme i el que faci falta contra tot allò que defensem. La veritat és que ens hem quedat enrere i assumint els límits que tenim (mai tindrem la capacitat econòmica ni mediàtica dels nostres adversaris), toca tornar a innovar, ja sigui en el tipus de canals que usem, com en les narratives i llenguatges que proposem.

El tema de la comunicació i les narratives donaria per a un altre article a part, però deixo apuntat aquí algun exemple. Sobre els canals, mentre no tinguem mitjans propis que puguin ser una alternativa real, hi ha estratègies que van funcionar en altres moments. Sempre hem tingut més poder quan hem construït de manera innovadora i replicat les nostres pròpies imatges i missatges, en lloc de reproduir les dels adversaris, per exemple quan recentment milers de persones van reproduir la imatge de Elon Musk fent la salutació nazi al costat de Trump, ho vam fer per a denunciar-ho, però en realitat vam engrandir la seva poder i proclamem la nostra impotència. I en aquells casos en els quals sigui imprescindible denunciar el mal, sempre ens va funcionar millor fer-ho des de l’empatia, o a vegades fins i tot des de l’humor, més que des del victimisme.

vam tenir poder quan el nostre llenguatge va mantenir la literalitat i frescor de les nostres vides

Sobre les narratives, em sembla imprescindible recordar que vam tenir poder quan el nostre llenguatge va mantenir la literalitat i frescor de les nostres vides sense deixar-se atrapar per la inèrcia del llenguatge tecnòcrata que sovint usen partits, institucions i mitjans de comunicació. I en aquesta mateixa línia, vam tenir poder quan vam tenir la capacitat de nomenar el que no es nomena, però existeix (com en el cas de l’estafa bancària i els desnonaments), quan parlem des dels llocs de la realitat i no sols en nom de la realitat, o quan vam estar on no se’ns esperaven. Vam tenir poder quan vam perdre col·lectivament la por i mobilitzem el desig, perquè la por ens activa per a resistir, però és amb el desig amb el qual podem fer estratègies ambicioses de mobilització i transformació.

la por ens activa per a resistir, però és amb el desig amb el qual podem fer estratègies ambicioses de mobilització i transformació.

Vam tenir poder quan vam posar el cos, la pell. Quan vivim en primera persona, i alhora creant comunitat, allò que construïm. El poder de les elits, per a mantenir els seus privilegis i aconseguir que res canviï, ens vol soles, deprimides, impotents. La resposta passa per estratègies que enforteixin comunitats i generin espais de rebel alegria que ens permetin impugnar el relat imperant que no hi ha res a fer, que el món està perdut.

No és fàcil, però cal recordar sempre que per molt de poder que tinguin les elits mundials, nosaltres -la població que viu del seu treball i no d’especular ni explotar- som majoria. Som majoria les que no volem el genocidi contra el poble palestí, les que no volem viure en guerra, les que volem revertir el canvi climàtic, les que volem justícia social i exigim una altra economia que posi la vida i les cures en el centre. Ho hem dit altres vegades: tenim més poder del que ens volen fer creure… però cal exercir-ho.

I perquè tot això i molt més pugui succeir, necessitem recuperar una cosa fonamental, alguna cosa que els partits progressistes tradicionals han perdut en gran manera en les últimes dècades: la capacitat d’imaginar mons nous, la creativitat i la valentia per a impugnar la realitat actual. Durant massa temps hem tingut una socialdemocràcia soft que s’ha limitat a la gestió de l’existent, a redistribuir una mica els enormes beneficis del capital sense tocar les estructures de l’economia neoliberal, i això ja no ens serveix. Només si som capaços d’imaginar la societat i la democràcia que desitgem, serem capaces de transformar-les i millorar-les.

Tinc la sort que acabo aquest article al meu retorn de Budapest, on hem acudit una delegació de Comuns per a participar en la massiva manifestació de l’Orgull que el govern d’extrema dreta presidit per Orbán havia prohibit, violant la legalitat europea i internacional en matèria de drets humans. No sols: mentre prohibia una manifestació pacífica, legalitzava el mateix dia i a la mateixa hora diverses manifestacions de nazis que havien amenaçat amb atacar a la manifestació de l’Orgull. Clarament pretenia consolidar la seva retallada de drets i llibertats dels últims anys, espantant a les persones de la comunitat LGTBIQ perquè es quedessin a casa.

Experimentem de nou l’alegria de perdre col·lectivament la por i més enllà de resistir, impulsar un moment d’esperança

Però la població de Budapest i milers de persones de tota Europa vam respondre al revés, desbordant les amenaces amb la manifestació més massiva que mai s’hagi fet en aquesta capital europea. No sols ens manifestem centenars de milers de persones en un acte massiu de desobediència civil davant una llei injusta: ens retrobem al carrer una majoria social que físicament, pell amb pell, des de la nostra diversitat, vam exercir la nostra llibertat i el nostre poder. Experimentem de nou l’alegria de perdre col·lectivament la por i més enllà de resistir, impulsar un moment d’esperança. Que aquest moment sigui fructífer i es multipliqui en molts més, està literalment a les nostres mans.