Moviments socials i innovació democràtica

Les dues primeres dècades del segle XXI van ser de mobilització molt extensa, potser comparable al moment d’emergència dels moviments socials dels anys 60 i 70. Es van desplegar moviments a Amèrica Llatina a partir d’un procés profund de democratització social durant el gir cap a l’esquerra a la regió, i en alguns països europeus com a resposta a la crisi global del 2008/2009. En aquest moment, van emergir nous actors, veus i demandes que, sens dubte, van enriquir la comunitat política. Aquesta caracterització reafirmava una premissa transversal en el camp dels estudis de l’acció col·lectiva respecte del potencial democratitzador dels moviments socials.

Ara bé, què va canviar? Sembla que aquesta innovació en l’actuació dels actors col·lectius no va produir els efectes polítics desitjats; com si la dinàmica política anés separada dels canvis socials, com si les elits partidàries estiguessin tan autonomitzades de les seves bases que poden seguir amb la seva fulla de ruta inalterable.

Com a contrapartida d’aquest cicle d’activisme, avui l’escenari és completament diferent. Amb algunes excepcions, assistim perplexos a canvis socials transcendentals, sense que com a contrapès apareguin experiències capaces de posar-los en discussió, d’alçar altres veus. L’extrema dreta ha produït un sotrac radical en la nostra manera de viure. En llocs com l’Argentina, de llarga tradició política, assistim a un procés de desmobilització significatiu mentre veiem com es destrueixen els pilars que van construir la societat de la qual vam formar part. Potser influenciada en excés per aquesta conjuntura —però també mirant algunes experiències que ens renoven l’esperança—, a continuació proposo una sèrie de premisses que poden ajudar a entendre la situació que travessem.

Premisses per entendre la desmobilització

1. La consolidació de projectes i partits d’extrema dreta indubtablement ha incrementat la violència en un món de per si poc amable. En l’última dècada, s’ha produït una normalització de les narratives i de les polítiques d’aquest pol ideològic, produint un veritable desplaçament dels límits fins aleshores acceptats. Límits, cal remarcar-ho, que havien estat producte de lluites col·lectives. Allò que sovint es denomina la “drechització de la política” expressa aquest desplaçament.

Així, idees i garanties individuals, la divisió dels poders republicans, drets ciutadans com circular per la via pública, protestar, expressar opinions, la defensa dels drets de les minories, estan en suspens.

En paral·lel, quan aquestes dretes arriben als governs impulsen forts dispositius repressius juntament amb la construcció d’enemics interns, ja siguin migrants, minories o activistes polítics. La principal conseqüència d’aquesta estratègia és l’estrenyiment de l’espai públic a causa de la reducció del pluralisme i de veus alternatives.

Com si no fos prou, les expressions d’esquerra o nacional-populars també s’han anat desplaçant cap a la dreta, deixant de costat els actors que representaven fins aleshores. D’aquesta manera, s’ha configurat una vacant en la disputa política, que sovint acaba en un desprestigi encara més gran del camp polític-partidari, augmentant l’apatia i l’abstenció electoral.

2. La pandèmia de la COVID-19 va marcar un tall abrupt en la nostra quotidianitat, i indubtablement té moltes aristes per reflexionar. Una és el reforçament de la individualització que ja havia comportat el neoliberalisme. Més enllà de les característiques que va assumir la quarantena a cada país, el cert és que en aquells mesos del 2020 i 2021 es va produir un fort retrocés de tota la nostra vida al domicili, deixant de costat els llocs de treball, d’estudi o de socialització. Així mateix, això es va reforçar amb l’estigmatització de certs grups respecte a una suposada major perillositat en la transmissió de la malaltia; a l’Argentina van ser els joves, cosa que va agreujar el tancament dels espais que aquells compartien.

En aquest context, van proliferar grups anti-vacunes, anti-quarantena, encapçalats per suposades idees de “llibertat”, però el seu punt en comú era qüestionar —una vegada més— la intervenció estatal sobre la societat civil i que cadascú s’espavilés com pogués. El resultat ha estat la banalització dels valors liberals que van organitzar la societat occidental, que, tot i no ser suficients per construir societats igualitàries, sens dubte constitueixen el seu fonament imprescindible.

3. Hi ha una dimensió de la mobilització definida per la possibilitat de mobilitzar-se, valgui la redundància. És a dir, en moments de crisi, precarització i dificultats per generar condicions mínimes de la vida quotidiana, és molt difícil mobilitzar-se. No és casual que els moviments socials clàssics hagin sorgit en societats i moments de prosperitat, amb sectors que no lluitaven per interessos particulars, sinó pel bé comú.

Per mobilitzar-se, cal tenir temps, recursos per desplaçar-se per la ciutat. Si no t’arriba el sou per arribar a final de mes, si tens dos o tres treballs i la jornada arriba a 10 o 12 hores, és molt difícil tenir ganes de sortir al carrer a lluitar. Però, a més d’aquests recursos, cal organitzacions que donin un marc, una orientació i un propòsit. Siguin grans o petits nuclis d’activistes, aquests són pilars claus en qualsevol procés d’activació política. Ordenen, creen un sentiment de pertinença i fan promeses sobre el món que es vol construir.

Aquí crec que resideix un dels principals problemes actuals, relatiu a les dificultats de les organitzacions per elaborar (noves) narratives atractives que permetin convèncer voluntats disposades a posar el cos al carrer per un altre món. No hi ha pitjor desincentiu per a la mobilització que la resignació.

Un raig de llum en la foscor

Malgrat aquest quadre poc optimista, recentment hem presenciat dues experiències que recuperen la millor tradició dels moviments socials: activistes organitzats en pro del que creuen, amb capacitat de mobilitzar-se, difondre discursos alternatius als dominants i posar el cos.

La primera experiència és la Flotilla Global Sumud, una acció col·lectiva que busca trencar el bloqueig marítim israelià de la Franja de Gaza, lliurar ajuda humanitària (aigua potable, llet per a nens, menjar, medicaments, etc.) i establir un corredor humanitari permanent per mar. En una mostra inèdita de solidaritat internacional per als temps que corren, activistes de 47 països del món es van reunir i van activar una acció per frenar el genocidi. Van sortir de diversos ports del Mediterrani amb destinació Gaza i, tot i ser interceptats pel govern d’Israel abans d’arribar, van complir els seus objectius: posar en primera plana internacional el genocidi que allà ocorre.

Sota la consigna “We won’t be silenced, we won’t be stopped” (No ens silenciaran, no ens detindran), aquest any han planificat reprendre l’objectiu d’establir el corredor humanitari. A més d’aquest desplegament, van impulsar una forta campanya a les xarxes socials, on en les veus dels protagonistes era freqüent escoltar que la seva acció es devia no només al compromís, sinó al fet que els seus governs no feien res per posar fre a aquella tragèdia humanitària.

La segona experiència són les mobilitzacions que han tingut lloc als Estats Units, principalment a Minnesota, per exigir la retirada del Servei de Control d’Immigració i Duanes dels Estats Units, més conegut com a ICE. Aquest aparell de persecució i repressió deté immigrants d’una manera salvatge, fora de qualsevol tracte humanitari.

El sotrac que això ha generat ha despertat la solidaritat de sectors que no són immigrants, però que han decidit exposar-se, posar el cos pels altres. Primer es va produir l’organització local per ajudar els migrants, alertar-los i evitar la seva detenció. No és gaire sabut que hi ha immigrants que, per por, fa mesos que no surten de casa, i per això es van crear xarxes que els porten menjar i els ajuden a transitar la seva quotidianitat.

Un cop més, la resposta del govern de Donald Trump va ser aprofundir la repressió a tota expressió de descontentament. Els assassinats de Renee Good i Alex Pretti durant el passat gener van ser el punt d’inflexió per a la tolerància social, generant un procés de mobilització significatiu que es va estendre a diversos estats amb milers de persones manifestant-se al carrer enmig d’una tempesta glaçada.

Ambdues experiències expressen l’essència dels moviments socials: actuar per i per als altres, per solidaritat en una acció col·lectiva que demostra que —a diferència del que diu el neoliberalisme— la societat existeix, que som molt més que una mera agregació d’individus que busquen maximitzar els seus interessos i recursos.

Front l’individualisme extrem que proposa l’extrema dreta radical, la aposta va per enfortir els vincles solidaris. Les xarxes socials estan molt bé per viralitzar missatges i proclames, però en algun moment cal posar el cos al carrer, que continua sent un espai comú amb els altres, més enllà i encara amb les nostres diferències. Parafrasejant una cançó argentina: no hi ha força viva més poderosa.

Il·lustració: Sergi Espín