Ni mercat ni miracles: construir rituals de classe

Alguna cosa està passant. No és només la visita del Papa. No és només la Rosalía envoltant-se de símbols religiosos. No és només que les xarxes socials s’omplin de vídeos de joves parlant de Déu, de la fe, de la Bíblia o de la necessitat de trobar sentit a la vida. No és només l’èxit de l’astrologia, del tarot o de tota mena de noves espiritualitats. És tot alhora.

I resulta sorprenent perquè, durant dècades, vam donar per fet que el futur seria exactament el contrari. Més ciència, més tecnologia, més benestar material, més autonomia individual i menys transcendència. Això hauria d’implicar una menor necessitat de creences, menys rituals i menys comunitat, però la realitat sembla anar en una altra direcció.

Fins i tot al Congrés, diputats i diputades de sensibilitats molt diferents s’aixecaven per aplaudir qui representa una institució que continua qüestionant alguns dels drets civils conquerits democràticament, com l’avortament o l’eutanàsia. Mai no hauria imaginat tanta pleitesia.

Mentrestant, les estadístiques continuen alertant d’un fenomen que travessa bona part d’Occident: la soledat no desitjada, especialment entre les generacions més joves, fins al punt que alguns governs ja la consideren un problema de salut pública.

Potser no estem assistint al retorn de la religió. El que estem veient són les esquerdes d’un model que ens havia promès llibertat, prosperitat i autonomia, però que massa sovint ha acabat produint precarietat, soledat i desarrelament. En una època en què fins i tot l’amistat, l’amor, el temps lliure o la nostra atenció es converteixen en productes, les persones continuem buscant espais on ser alguna cosa més que clients, usuaris o consumidors.

No és casualitat que aquesta conversa aparegui precisament entre les generacions que han crescut encadenant crisis. Els joves que avui busquen respostes espirituals, comunitàries o identitàries són també els qui han conegut una societat en què tenir una feina ja no garanteix la independència, on accedir a un habitatge és cada vegada més difícil, on la salut mental s’ha convertit en una preocupació central i on el futur sembla més fràgil que el dels seus pares.

Quan les promeses materials es debiliten, la pregunta pel sentit reapareix inevitablement. Durant unes dècades vam pensar que avançàvem en la bona direcció. Després de la derrota dels feixismes, de la consolidació de les democràcies europees, de l’expansió de l’estat del benestar i de les grans conquestes feministes, obreres i civils, semblava que la història caminava cap a societats més lliures, més igualitàries i més segures. Les noves generacions viurien millor que les anteriors. La democràcia s’estendria. Els drets guanyarien terreny als privilegis.

Però mentre celebràvem aquestes conquestes, una altra transformació avançava en paral·lel. La que ho condiciona tot. Les estructures econòmiques es concentraven cada vegada més i els mercats financers acumulaven un poder sense precedents. L’habitatge deixava de ser un dret per convertir-se en un actiu i les ciutats es transformaven en objectes d’inversió. La precarietat es normalitzava. Les grans corporacions tecnològiques convertien la nostra atenció, les nostres relacions i fins i tot les nostres emocions en mercaderia.

Durant un temps vam creure que els avenços democràtics serien suficients per domesticar aquestes dinàmiques. Però avui sabem que no era així. Perquè sota les conquestes socials continuava operant una lògica econòmica cada vegada més agressiva, capaç de convertir gairebé qualsevol aspecte de la vida en una oportunitat de negoci.

I quan això passa, no només augmenten les desigualtats. També es debiliten els vincles. Els barris es converteixen en mercat immobiliari, el temps en productivitat, les persones en recursos i les comunitats en una molèstia per a un sistema que prefereix individus sols, competint entre ells i consumint.

Però al mateix temps també hem descobert una altra cosa. Les persones no vivim només de llibertat individual. Necessitem vincles. Necessitem sentir que formem part d’alguna cosa més gran que nosaltres mateixos. Necessitem relats compartits. Necessitem comunitat.

Potser per això una de les sèries que millor ha retratat la nostra època és Euphoria. Més enllà de l’estètica, de les polèmiques o dels excessos, la sèrie mostra una generació aparentment lliure per experimentar-ho tot. Sexe, drogues, fama instantània, hiperconnexió digital, diners ràpids. Una generació que sembla no tenir límits. I, tanmateix, sota aquesta aparença de llibertat absoluta, apareixen constantment les mateixes qüestions: la soledat, les addiccions, la mort, la culpa, el dolor, la necessitat de ser estimat i la recerca desesperada de sentit.

No és casualitat que l’última temporada de la sèrie estigui plena de referències religioses. Ni que la Bíblia aparegui una vegada i una altra. Ni que els seus personatges busquin formes de redempció. Ni que la pregunta sobre què dona sentit a la vida acabi apareixent fins i tot enmig dels entorns més hedonistes. Com si allò que la modernitat havia promès superar tornés una vegada i una altra per recordar-nos que continua sent-hi.

El sociòleg Émile Durkheim va escriure fa més d’un segle una idea que avui sembla sorprenentment actual. Les religions, deia, no serveixen només per relacionar-nos amb Déu. Serveixen sobretot per relacionar-nos entre nosaltres. Els rituals, les celebracions, les festes i les creences compartides són mecanismes que creen cohesió social. Fan possible que persones molt diferents sentin que formen part d’una mateixa comunitat.

Potser per això el debat sobre si la religió està creixent és, en realitat, un debat sobre una altra cosa. Sobre la soledat. Sobre la pertinença. Sobre el tipus de societat que estem construint.

Mai no havíem tingut tantes possibilitats de comunicació. Mai no havíem estat tan connectats. Mai no havíem tingut accés a tanta informació. I, al mateix temps, mai no s’havia parlat tant de soledat. Hi ha alguna cosa que no acaba d’encaixar.

Hem construït una societat extraordinàriament eficaç per generar individus i molt menys eficaç per generar comunitats. Durant quaranta anys, la lògica neoliberal ens ha repetit que cadascú és responsable del seu propi destí. Que la felicitat és una qüestió individual. Que l’èxit depèn exclusivament de l’esforç personal. Que cadascú ha de construir la seva pròpia marca, el seu propi projecte vital, la seva pròpia història.

Però les persones no som empreses, no som marques, no som projectes individuals flotant en el buit. Som éssers profundament dependents els uns dels altres. Necessitem ser cuidats i cuidar. Necessitem compartir dols i alegries. Necessitem sentir que hi ha llocs als quals pertanyem. I aquí apareix una pregunta que també és política. On es construeix avui aquesta comunitat?

Durant generacions, la societat catalana va aixecar ateneus, cooperatives, associacions veïnals, corals, agrupaments escoltes, centres excursionistes, colles castelleres i festes majors. Espais molt diferents entre si, però amb una característica comuna: reunien persones diverses al voltant d’un projecte compartit. No eren només activitats culturals. Eren infraestructures de comunitat.

Avui també existeixen iniciatives que intenten reconstruir aquests vincles. Les Comunalitats Urbanes, un projecte liderat per l’Institut de Recerca Urbana de Catalunya present en desenes de barris del país, treballen per reforçar les economies comunitàries, les xarxes de suport mutu, els projectes cooperatius i les relacions de proximitat. Pot semblar una política petita davant dels grans reptes globals, però conté una intuïció poderosa: les societats més fortes no són només les que acumulen més riquesa, sinó les que són capaces de generar més confiança, més cooperació i més comunitat.

La millor tradició popular del nostre país havia entès una cosa fonamental: una societat millor no es construeix només lluitant junts. També es construeix celebrant junts.

Hi vaig pensar fa pocs dies en un casament. Persones de procedències, ideologies, professions i generacions diferents reunides per celebrar una història compartida. Menjant, ballant, cantant i rient. Durant unes hores deixàvem de ser perfils digitals, clients, usuaris o consumidors. Érem simplement una comunitat celebrant l’alegria compartida de celebrar que dues persones s’estimen.

Un acte profundament polític. No política de partits ni política electoral. Política en el sentit més noble de la paraula. Perquè reunir persones diferents i recordar-los que comparteixen alguna cosa és polític. Perquè construir comunitat és polític. Perquè defensar espais de trobada és polític.

I perquè en un temps que, massa sovint, ens vol sols, competint els uns contra els altres i buscant respostes individuals a problemes col·lectius, continuar trobant-nos és un gest de resistència.

Potser no estem assistint al retorn de Déu, potser estem assistint al retorn d’una necessitat que mai no havia marxat: la necessitat de sentir-nos part d’alguna cosa més gran que nosaltres mateixos. La pregunta és si deixarem aquesta necessitat en mans del mercat, dels algoritmes o dels fanatismes, o si serem capaços de construir noves formes de comunitat, de cooperació i d’esperança compartida.

Si creiem en la nostra capacitat per organitzar-nos, cuidar-nos i transformar les coses. Si creiem en els barris, en les cooperatives, en les xarxes de suport mutu, en les places plenes i en les alegries compartides. Al cap i a la fi, la millor manera de donar sentit a la vida no és esperar la salvació, sinó construir-la junts. Perquè jo, si he d’escollir, abans que en els miracles, prefereixo continuar creient en la gent.