Elia Gran
Carlos Umaña: «No ens hem de deixar portar per aquesta onada de l’imperi de la força.»
Entrevistem Carlos Umaña, Premi Nobel de la Pau (2017) pel seu treball per l’abolició d’armes nuclears,
Carlos Umaña és metge, activista i líder de la Campanya Internacional per a l’Abolició de les Armes Nuclears, per la qual va rebre el Nobel de la Pau (2017). Va aconseguir el suport mundial per a l’adopció del Tractat sobre la Prohibició de les Armes Nuclears i ara és l’actual copresident de l’Associació Internacional de Metges per a la Prevenció de la Guerra Nuclear
Què et va portar a involucrar-te en el moviment del desarmament nuclear?
Quan em van proposar formar part de la filial a Costa Rica de l’Associació Internacional de Metges per a la Prevenció de la Guerra Nuclear (IPPNW, per les sigles en anglès) el 2012 no estava ni exercint de metge, sinó que venia les meves pintures. Però una experiència prèvia que vaig tenir deu anys abans, el 2002, en un curs que em va tocar anar sobre investigació epidemiològica al Japó em va influir a l’hora de vincular-me a aquesta organització. Ens van portar a Hiroshima i vam visitar el Museu de la Pau. Va ser una experiència transformadora que em va ajudar a tenir més sensibilitat amb el tema de les armes nuclears i em va canviar la concepció de certes coses. Sobretot hi va haver una imatge que se’m va quedar enregistrada d’unes nenes apilades en un pou d’aigua.
Deu anys més tard, quan se’m va plantejar participar en IPPNW, no estava segur de quin seria el meu rol, però vaig dir que sí, sabia que hi havia alguna cosa a fer, una cosa a prevenir. Va resultar que hi havia molt a fer, especialment des dels països no nuclears.
Cal certa maduresa per entendre que les armes nuclears no són acceptables de cap manera, no en podem dependre ni per a la seguretat ni per a l’estabilitat de cap manera. La reducció d’armes i els tractats bilaterals són bons en la reducció del risc, però definitivament no n’hi ha prou per eliminar les armes.
La reducció d’armes i els tractats bilaterals són bons en la reducció del risc, però definitivament no n’hi ha prou per eliminar les armes.
¿Ja a l’organització, quines eren aquestes coses que s’havien de fer?
Una peça clau que ens va faltar quan va caure el Teló d’Acer a principis de 1990 era la consciència de crear una norma que condemnés i prohibís les armes nuclears, el Tractat sobre la Prohibició de les Armes Nuclears.
Quins van ser els primers països a establir una zona lliure armes nuclears?
Llatinoamèrica i el Carib ja s’havien compromès a pertànyer a una zona de lliure d’armes nuclears a finals dels seixanta a través del Tractat de Tlatelolco. Aleshores només calia que la societat civil organitzada i les organitzacions a Llatinoamèrica tinguéssim relació amb aquelles persones que prenen les decisions i els convencerem que aquest era el millor camí a seguir. Costa Rica es va implicar moltíssim a la causa juntament amb Mèxic i Brasil. La majoria de la gent a Llatinoamèrica no es va adonar del rol tan significatiu que va tenir als seus països corresponents perquè el treball polític es fes després. Un cop es va signar el tractat, països com el Brasil i l’Argentina que als 60 tenien programes nuclears, van deixar de tenir-los. La lluita des de l’activisme ja s’havia fet aleshores i nosaltres treballem sobre allò que ja estava fet.
La majoria de la gent a Llatinoamèrica no es va adonar del rol tan significatiu que va tenir als seus països corresponents perquè el treball polític es fes després.
Després, arran de la crisi dels míssils a Cuba, van sortir diversos tractats multilaterals com el Tractat de No Proliferació, en què hi havia cinc països nuclears i la resta que es van sumar es van comprometre a no desenvolupar armes nuclears. Hi va haver tres països que mai es van unir i que els 1970 van desenvolupar les seves pròpies armes nuclears; Índia, Pakistan i Israel. Actualment, hi ha cinc grans regions d’armes nuclears lliures.
Ara com està dividit el món pel que fa a la relació amb les armes nuclears?
No és una divisió de blanc o negre. Aquí podem parlar d’una escala de grisos on els països els podem ubicar en una sèrie de cercles concèntrics en funció de la relació amb les armes nuclears.
Al cercle més extern hi ha els països de la zona lliure d’armes nuclears que no tenen aliances militars amb armes nuclears ni amb països que sí que tenen armes nuclears. Aquí tenim la regió de Llatinoamèrica, el Carib i gairebé tota Àfrica que està en una zona lliure d’armes nuclears sota el Tractat de Pelindaba. Aquests són els que no en tenen, les han rebutjat i les han prohibit no només al seu territori sinó a la seva regió. Ja han fet un procés polític d’estigmatitzar les armes nuclears i les han tret de les doctrines de seguretat i és més fàcil que adoptin el Tractat sobre la Prohibició.
El siguiente círculo incluye los países que no tienen armas nucleares pero que sí tienen alianzas militares con países nucleares. Aquí están los países de la OTAN, Australia, Japón y Corea del Sur. Nueva Zelanda y Australia entrarían en este círculo porque están en las mismas condiciones, tienen el mismo tratado. Son parte del ANSUS que es una alianza militar pero Nueva Zelanda se declaró una zona libre de armas nucleares y Australia es muy pro-nuclear.
Siguiendo con la siguiente capa de la cebolla, serían los nueve países nucleares y en el centro estarían Estados Unidos y Rusia. Eso es una relación de dependencia más fuerte con las armas nucleares y les costará más llegar a la estigmatización, previsión y eliminación.
I la Unió Europea?
Hi ha països europeus com Irlanda, Àustria, Liechtenstein, San Marino i el Vaticà que ja rebutgen les armes nuclears, han signat el Tractat sobre la Prohibició i ho han promogut. No és tota Europa la que s’està pronunciant actualment, però hi ha diversos països dins d’Europa que estan en contra del nuclearisme.
A l’OTAN encara no hi ha cap país que hagi apuntat el Tractat sobre la Prohibició. Té a veure que el 2010 quan es va iniciar la Iniciativa Humanitària i es va posar sobre la taula les conseqüències humanitàries de les armes nuclears a Hillary Clinton se li va acudir que l’OTAN seria una aliança nuclear. De fet, el Tractat de l’Atlàntic Nord no esmenta les armes nuclears. De tota manera, els països de l’OTAN no tenen cap impediment legal a signar el Tractat sobre la Prohibició de les armes nuclears. Aquesta postura pronuclear és un concepte estratègic, però no és una obligació legal.
En aquest moment, el que hi ha és sobretot una pressió política i una pressió de pànic.
En aquest moment, el que hi ha és sobretot una pressió política i una pressió de pànic. En el moment actual de militarització tan exagerada que som on no està imperant ni l’evidència ni el raciocini, justament fan falta més postures al voltant de la condemna de les armes nuclears i parlar del tema. Fa falta pressió i una mica de sentit comú per veure exactament què és la dissuasió nuclear i què implica donar suport a l’ús de les armes nuclears. Espanya, per exemple, està d’acord que s’utilitzin armes nuclears en nom seu i que els seus habitants estiguin en risc d’una aniquilació nuclear global. Aquest és el debat que cal tenir realment, no deixar-nos portar simplement per un mesurament de força, per aquesta onada de l’imperi de la força, sinó més aviat que hi hagi un imperi de l’humanisme i un imperi de la llei.
Què vol dir aconseguir la pau en aquest context?
La veritable pau implica la no-violència i la resolució no violenta de conflictes. El que necessitem és una forma, una sèrie, una normativa comuna de com relacionar-nos. Per exemple, quan van sortir les armes nuclears inicialment, quan va passar la destrucció d’Hiroshima i Nagasaki, part de la propaganda del nuclearisme era que les armes nuclears serien un vehicle cap a la pau, el que s’anomena la pau atòmica, però les armes nuclears més aviat el que fan és enverinar les relacions entre els països. Com un duel mexicà en què estem tots amb una pistola apuntant-nos al capdavant i amb el dit al gallet.
La pau implica la cooperació i el treball conjunt.
L’absència de conflictes, si ho veiem bé, és impossible. La pau implica la cooperació i el treball conjunt. Per arribar-hi cal que les parts es vegin com a iguals, en iguals condicions. Desmond Tutu deia que no hi pot haver pau sense justícia, no hi pot haver justícia sense igualtat. Construir aquesta igualtat de condicions és una cosa que requereix moltíssim esforç diplomàtic ardu i continu per establir els vincles que hi hagi en comú per respectar la diversitat. Entenent la diversitat com les diferències que ens enriqueixen perquè aprenem els uns dels altres i establint aquesta igualtat mitjançant oportunitats de cooperació.
Ens acostem a una guerra nuclear?
La gran majoria dels experts coincideixen que el risc és alt, n’hi ha d’altres que el desestimen. El Butlletí de Científics Atòmics, molts dels científics dels quals van sortir del projecte de Manhattan, estaven preocupats per les conseqüències de les armes nuclears i en part amb la culpa d’haver tingut un paper en la creació de l’arma. En aquell moment per desenvolupar la bomba calien tots els recursos que tenia els Estats Units, un país que era atacat directament i que podia invertir gran quantitat de recursos a desenvolupar la bomba. Cap altre país tenia aquests recursos en aquell moment. Aquests científics van crear el Butlletí de Científics Atòmics i el 1947 van crear el Rellotge de l’Apocalipsi, un rellotge simbòlic, un mecanisme didàctic per explicar a la població el risc en què estem d’una destrucció del món en mans humanes, possibilitat que no existia abans del 1945.
Quan el rellotge marca la mitjanit, aquesta seria la destrucció i les manetes del rellotge es mouen a prop o lluny de la mitjanit en funció de que tan a prop estiguem del risc. El 1962 i 1963 arribem a estar a menys 12 i menys 7 minuts per arribar a la mitjanit.
Què marca el rellotge ara?
Ara estem a menys de 89 segons, que és el risc més alt de la història. Part d’aquest risc es dona, per una banda, per la pèrdua de l’ordre internacional, la desestabilització de les relacions internacionals i les amenaces a la lleugera que fan els líders dels estats nuclears a fer servir les armes nuclears. La crisi climàtica també afecta perquè és una catàstrofe i genera i agreuja extremismes i conflictes bèl·lics. El sorgiment de tecnologies emergents fa que el risc d’una detonació accidental sigui fins i tot més volàtil.
Actualment, hi ha uns 12.200 míssils nuclears entre els nou països nuclears. Un 90% d’aquests míssils estan entre Rússia i els Estats Units i 2.000 estan a les sitges, que estan a punt per ser detonades en un minut. Aquests míssils balístics intercontinentals són capaços de travessar el món en menys de mitja hora. Quan es dona l’ordre, que se’ls dona les coordenades, es prem el botó ja no hi ha marxa enrere.
Com frenem un atac nuclear?
Davant d’un atac no hi ha un escut antimíssils que valgui, és molt diferent en parlar de milers de míssils balístics intercontinentals que viatgen a velocitats supersòniques que no pas d’un míssil corrent. És molt difícil aturar-los i no hi ha països que tinguin ni un escut ni comparable. Els Estats Units tenen un sistema que protegeix alguna part de la seva regió amb 44 míssils davant dels milers que pot arribar a llançar Rússia i que en el millor dels casos té una probabilitat del 50% d’aturar-lo.
Al llibre d’Annie Jacobsen, Guerra Nuclear, ella fa una entrevista a un general i ell diu que frenar un míssil d’aquesta mena és com aturar una bala amb una altra bala, és molt difícil d’aturar, impossible. El contraatac ha d’arribar abans que els míssils arribin al seu objectiu. El problema és que la detecció d’aquests atacs entrants s’ha fet erròniament moltes vegades. Els sistemes de radars, especialment del costat rus, han confós centelleigs solars de tempestes i un altre munt de coses amb un atac nuclear. Les persones que hi són han d’interpretar això, aquestes falses alarmes segons el context.
Estem en un context de guerra on es fan amenaces de guerra nuclear explícites, on hi ha un deteriorament de l’ordre internacional i no hi ha comunicació entre els líders.
Estem en un context de guerra on es fan amenaces de guerra nuclear explícites, on hi ha un deteriorament de l’ordre internacional i no hi ha comunicació entre els líders. És més fàcil que hi hagi mals càlculs i malentesos i que això derivi en una detonació nuclear. Si hi arriba a haver una detonació nuclear és molt fàcil que això derivi en una guerra nuclear.
Quines conseqüències hi hauria en una guerra nuclear?
Hi hauria desenes de milions de morts de manera instantània, centenars de milions de ferits de manera espantosa, i conseqüències ambientals. La capa d’ozó es destruiria, hi hauria radiació a escala global i des de l’estratosfera es bloquejaria el sol i un enfosquiment i un descens dràstic i sobtat de la temperatura a escala global. No hi ha gaires ecosistemes o molt poques cadenes alimentàries que puguin sobreviure a aquestes condicions tan dràstiques ia la manca tan perllongada de la llum solar. Hi ha molt poques plantes que poden viure amb molt poc sol, tret d’algunes algues i això implicaria l’extinció de moltes espècies.
Llançar un atac nuclear és preveure que destruiran el teu territori.
És d’un egoisme absolut i malaltís. Els líders quan detecten un atac entrant tenen sis minuts per entrar en raonament i veure si la destrucció del país justifica la destrucció del món. El raonament que els civils que patiran a causa del bombarder perd en funció de l’altre raonament que és escalar per desescalar.
La dissuasió nuclear és la por que generes l’adversari o l’enemic atacar perquè patirà unes conseqüències terribles. Si el meu adversari perd aquesta por i ataca amb armes nuclears cal recuperar aquesta por atacant amb més força. Aquest és el raonament d’escalar per desescalar.
¿Tornant a l’actualitat, quin pronòstic anticipes?
Molta gent desestima el conflicte de l’Orient Mitjà o del Pròxim Orient com a quelcom local i no obstant això, és una cosa que té clares implicacions globals. Per exemple Occident ja no pot promoure els drets humans arran d’aquest suport que ha fet a Israel.
Hi ha un comerç d’armes tan intens entre Europa i Israel i els Estats Units i Israel que li va valer simplement una visita de Netanyahu a Hongria per sortir del Sistema Penal Internacional. Estem tornant a períodes abans de la Segona Guerra Mundial.
Em quedo petrificada. Què podem fer?
És important basar-se en l’evidència per prendre decisions, l’evidència no només de les conseqüències humanitàries de les armes de destrucció massives, ja no només de les armes nuclears sinó de les mines antipersonals, de les armes químique i del que causen. Ara diversos països que estan limítrofs amb Rússia han declarat que sortiran del Tractat de Prohibició de Mines Antipersonals per poder posar mines antipersonals a les seves fronteres. És molt difícil després saber on eren aquestes mines i acaben afectant la població civil.
Davant d’aquest militarisme cal enfrontar-lo amb l’evidència que ja sabem que hi ha coses que no serveixen i no tornar-hi. Sabem que augmentar els arsenals, augmentar les forces militars és generar més guerra i si ens preparem per a la guerra, això és el que tindrem. Estem tornant als errors del passat, necessitem l’evidència no sols científica del que causen sinó també històrica.
Què impedeix el desarmament nuclear total?
D’una banda, no hi ha un debat internacional i també manca el sentit comú. Això ha fet molta falta en el discurs militarista, entendre que és el final de les armes nuclears o el nostre final.
També hi ha un clar problema de difusió i comunicació amb interessos econòmics dipositats als mitjans de comunicació. Els mitjans mainstream reprodueixen els mateixos discursos i la coherència i el sentit comú són elements de contracorrent actualment.
Què podem fer per no repetir errors del passat?
Nosaltres, els éssers humans, ens movem a través de mites creats en comú segons la informació que fem servir. El problema que tenim actualment és que no hi ha una veritat objectiva, que és molt fàcil construir veritats alternatives, com deia Trump fets alternatius.
Amb l’auge de la intel·ligència artificial aquest és un dels riscos, és molt fàcil crear en realitat alternativa davant d’una població que no té les eines per detectar aquestes falsedats i que no està habituada al pensament crític.
Les generacions futures si no tenen aquesta consciència històrica és més fàcil que cometin errors del passat, però amb una tecnologia que és molt més potent i que és molt més fàcil caure en alguna catàstrofe.
Sembla que cada cop hi ha més gent prenent consciència.
Sí que s’està aconseguint una consciència i cada cop hi ha més gent que s’està involucrant a escala mundial. Aquesta consciència serà la tingui la capacitat de desafiar el discurs mainstream i crear-ne un de nou.
Hi ha molta gent valenta que està disposada a lluitar contra els interessos a curt termini per comunicar la realitat a la gent. L’important és que la pau i el desarmament nuclear siguin políticament rellevants amb decisions coherents amb obligacions i que vetllen pel benestar de la població.
Cal treballar la interseccionalitat amb els altres moviments, com ara el canvi climàtic. La crisi climàtica ha d’aconseguir com a solució el desarmament nuclear, en part pels recursos tan econòmics com a científics destinats a l’armament nuclear i en part també pel multilateralisme que es construeix quan estem treballant per un món lliure d’armes nuclears. Quan menys dependència tinguem de les armes nuclears mes es facilitarà el diàleg entre països. Estem davant d’una crisi climàtica on el món està canviant a una velocitat estrepitosa i això ho estem intentant de banda per posar-hi més atenció a generar més força combativa.
Quan menys dependència tinguem de les armes nuclears més es facilitarà el diàleg entre països.
És fàcil unir-se a aquesta causa, a Espanya per exemple hi ha l’Aliança pel Desarmament Nuclear i t’adones que un sense moure’s gaire pot fer moltíssimes coses. A Catalunya hi ha diversos activistes i per exemple van fundar Maresme pel TPAN (Tractat sobre la Prohibició d’Armes Nuclears) i hi estan aconseguint que diversos municipis de la comarca s’uneixin.
Quin és el rol dels municipis, doncs?
Un país ho concebem com un munt de gent organitzada que té un govern, però clar aquesta organització té les seves jerarquies i el més proper a un és el seu municipi, la seva pròpia comunitat. Els municipis a més són els principals blancs de les armes nuclears i els alcaldes tenen com a consigna vetllar pels interessos dels seus habitants.
D’una manera existencial, l’estructura de la civilització no tindrà cap validesa si hi hagués una guerra nuclear. A més, s’estan invertint moltíssims recursos que es poden invertir en el desenvolupament social. Dels fons directes dels estats s’estan invertint 92.000 milions de dòlars anualment en armes nuclears només i els fons indirectes a les empreses que les manegen són més de 120.000 milions de dòlars anuals en armes nuclears només. Tot això està en contra de tractats internacionals, tractats que mentre els països principals no els respecten es tornen desvinculants. Hi ha la categoria de país amb armes nuclears i sense, ha servit per a moltes coses però definitivament no per al desarmament nuclear. És com per exemple funcionen les lleis, tu les respectes perquè tens consideració al teu veí, però si vas a un país on no es respecten les lleis, la gent fa allò que li dona la gana.