Quan juguem sols

Capital social, comunitat i democràcia en temps d’algoritmes

Fa uns mesos vaig anar a sopar amb un vell company del club de futbol del meu barri. Una entitat, més social que esportiva, que ha sigut un dels meus principals espais de socialització i creació de vincles. Li vaig proposar organitzar un partidet de veterans, amb l’esperança de reviure aquell espai comú que, en l’adolescència, ens va donar amistats, identitat i confiança mútua. Em va respondre una cosa que jo no m’esperava, em va dir que ell ja jugava cada setmana… però amb desconeguts. Amb persones diferents cada dilluns, trobades a través de Playtomic, una aplicació que et busca rivals i companys de partit a cop d’algoritme. Inicialment, va ser dissenyada per connectar jugadors de pàdel, i l’èxit ha estès el seu ús a molts més esports. A Espanya compta amb més d’1 milió d’usuaris registrats i més de 350.000 reserves diàries.

Aquella resposta em va sobtar i em va fer reflexionar. No perquè l’aplicació sigui dolenta en si mateixa —és útil, i molt—, sinó perquè confirma un canvi profund: continuem fent esport, però sovint sense comunitat. Continuem coincidint en espais esportius però sense pertinença ni creació de vincles estables. Continuem jugant, però cada vegada més sols. Tot això em va fer pensar immediatament en el llibre Bowling Alone, de Robert Putnam, un dels meus autors de referència.

L’aportació central d’aquest autor no comença amb aquest llibre, sinó amb una obra anterior, publicada el 1993: Making Democracy Work. En aquell estudi monumental sobre les regions italianes, Putnam analitzava per què, tot i tenir les mateixes institucions formals, algunes regions funcionaven molt bé i d’altres no tant. La conclusió va ser sorprenent per a l’època: la qualitat democràtica no depenia només de les lleis o dels governs, sinó de la quantitat i tipus de capital social previ. Entenent aquest concepte com el conjunt de vincles, normes informals, xarxes de confiança i hàbits de cooperació que permeten que una comunitat funcioni. Com el capital econòmic, el capital social és un recurs per a les persones, perquè amplia oportunitats, xarxes i expectatives; i per a les comunitats, perquè genera cohesió, redueix conflictes i enforteix les institucions. Molt resumidament, el seu estudi sobre Itàlia projectava una conclusió global: allà on hi ha més xarxes de relacions horitzontals i confiança, les institucions funcionen millor.

Deixar de jugar en equip

Com deia, anys després, Putnam va fer un nou estudi detectant que aquest capital social s’estava deteriorant de manera accelerada. És aquí on entra Bowling Alone (2000). La història de com va començar aquest llibre és especialment reveladora: el punt de partida va ser un estudi encarregat pels propietaris de boleres dels Estats Units, preocupats perquè els ingressos minvaven tot i tenir el mateix nombre —o fins i tot més— de jugadors que anys enrere. Les dades no quadraven: si la gent continuava jugant, per què les boleres ingressaven menys?

L’anàlisi va descobrir un patró inesperat: els americans continuaven jugant a bitlles, però ja no ho feien en lligues ni en grups estables. Jugaven sols; el símptoma d’un declivi molt més profund del teixit social. Ho va documentar amb una bateria de dades que mostraven una erosió generalitzada del teixit comunitari: una societat que continuava “funcionant”, però cada vegada més sola. En aquell diagnòstic hi havia una advertència que avui ens ressona amb una intensitat nova: les nostres societats han anat substituint vincles comunitaris per solucions personalitzades; clubs i associacions per plataformes i algoritmes; confiança mútua per contactes efímers. I aquesta mutació té efectes directes sobre la cohesió, la igualtat d’oportunitats i la salut de la democràcia.

Més de quatre dècades d’hegemonia cultural neoliberal han deixat una empremta profunda en la manera com dissenyem les ciutats, com concebem els serveis públics, com consumim i, òbviament, com ens relacionem. S’ha anat debilitant progressivament l’associacionisme, la participació cívica, la vida veïnal, el voluntariat, els clubs de barri i els esports d’equip. També ha erosionat la cohesió de classe, el “jo” ha anat desbordant el “nosaltres”.

En aquest context, l’esport es converteix en un termòmetre valuós. Les dades dels últims anys mostren un patró clar: fem més esport que mai, però cada vegada més de manera individualitzada, o menys col·lectiva, per dir-ho d’alguna manera. Per exemple, els gimnasos viuen una expansió imparable, amb més de 6 milions d’usuaris, rutines personalitzades, horaris flexibles i apps que guien l’entrenament individual. No es tracta de demonitzar aquestes pràctiques: són saludables, però tenen un cost silenciós: creen activitat física, però no sempre creen comunitat. Ofereixen esport, però no ofereixen necessàriament experiències compartides.

Els esports col·lectius clàssics com el futbol i el bàsquet mantenen un volum important però també han variat –generalment– la seva essència. Més professionalització tècnica –personal més qualificat–, però menys voluntariat estructural, menys famílies implicades, menys tardes de conversa a la banda dels camps o pavellons. Aquells espais que havien estat motors de relacions socials es van transformant en serveis esportius eficients, però menys comunitaris.

Escola pública i extraescolars: on es construeix (o es trenca) el “nosaltres”

Aquesta reducció de la generació de vincles comunitaris arriba també a l’educació pública, que és —o hauria de ser— un dels grans espais de barreja i cohesió social. Les jornades de portes obertes són, en aquest sentit, una escenificació gairebé perfecta de la paradoxa: escoles públiques competint entre elles, desplegant arguments, vídeos i eslògans per seduir famílies; famílies comparant centres com qui compara productes en una fira.

Aquesta competició absurda entre centres, que haurien de compartir la mateixa missió, s’ha vist reforçada per la flexibilització —o desaparició— de les zones d’escolarització, en nom de la llibertat d’elecció. El resultat és conegut: més llibertat formal, més segregació real. Els centres amb més “prestigi” concentren determinats perfils socials, mentre que altres escoles acumulen vulnerabilitat.

Es genera doncs una societat de dues velocitats, dues comunitats. Una realitat que s’incrementa a altres esferes de socialització com les extraescolars, els clubs esportius i les entitats culturals. Els esplais, els esports d’equip, el teatre, la música o els casals de barri són capital social en estat pur: espais on es formen amistats significatives, es troben infants de mons diversos i es multipliquen les oportunitats. Aprenem a relacionar-nos amb qui viu, pensa o parla diferent de nosaltres. I no passa, o no hauria de passar, res traumàtic: al contrari, ens fa més competents com a ciutadans i ens vacuna contra la polarització.

Pantalles, la falsa comunitat?

Les pantalles han redefinit la nostra vida relacional. Internet i les xarxes socials han multiplicat exponencialment les connexions possibles, però al mateix temps han alterat els mecanismes que feien que un vincle generés confiança, reciprocitat o sentit de pertinença. L’estudi Repensando el capital social en la era digital y en sociedades diversas, de Homero Gil de Zúñiga, Araceli Mateos i Isabel Inguanzo, ho formula amb claredat: la digitalització redueix gairebé a zero el cost d’establir i abandonar una relació, afebleix les normes i compromisos que sostenen els grups presencials i incrementa la homofília algorítmica, la tendència a relacionar-nos només amb qui pensa igual que nosaltres. El resultat és un ecosistema relacional més ampli, però més fràgil: a les xarxes no només ens agrupem amb semblants, sinó que un algoritme reforça constantment aquesta selecció. La psicologia social ja parla de soledat connectada: mai havíem tingut tants “amics”, contactes o interaccions i, tanmateix, mai havíem estat tan sols ni tan poc sostinguts per vincles reals.

Estudis recents del Centro de Estudios Murciano de Opinión Pública (CEMOP) mostren que la polarització afectiva —la distància emocional envers qui pensa diferent— ha crescut de manera sostinguda. No es tracta només de desacords ideològics, sinó d’una percepció creixent de l’altre com a “grup enemic”. La crispació neix no tant del conflicte cara a cara com de la manera com construïm la identitat política en entorns digitals: bombolles informatives, cambres d’eco i continguts hipersegmentats que amplifiquen la por, el menyspreu o el ressentiment.

Molta gent diu que la polarització és sobretot digital. Potser és cert, però aleshores el problema no és menor: cada vegada més persones viuen gairebé íntegrament dins del món digital. Segons els darrers estudis del CEo les xarxes socials ja són el principal canal d’informació per a les noves generacions, mentre que la televisió i la premsa només resisteixen entre la població més gran. Instagram, X, TikTok o YouTube s’han convertit en les portes d’entrada a l’actualitat, i més del 50% dels joves formen la seva opinió política gairebé exclusivament a partir de continguts consumits en aquestes plataformes.

És la forma com ens informem, com ens relacionem, fins i tot com ens movem. Ho veiem cada matí al metro: una majoria de passatgers encapsulats en la seva bombolla sonora, escoltant Spotify o algun pòdcast amb els seus auriculars, consumint continguts hiperpersonalitzats —fins i tot la publicitat— sense pràcticament cap interacció amb l’entorn.

Un nou pacte cívic: tornar a jugar en equip

La democràcia no és només un sistema institucional; és un ecosistema relacional. Sense vincles densos, sense espais de trobada, sense experiències compartides, el debat públic es torna crispació, els barris es tornen anònims i la ciutadania perd potència política. La comunitat no és nostàlgia; és infraestructura democràtica igual que ho són els espais físics on ha de produir-se aquesta vida comunitària.

Marc Aureli deia que “el que no és bo per al rusc, tampoc no és bo per a l’abella”. La nostra vida individual depèn de la salut del nostre entorn col·lectiu. Si el rusc s’esquerda, les abelles també patiran. Cal redoblar l’aposta per la comunitat. Això vol dir repensar les polítiques públiques amb el capital social al centre: reforçar l’escola pública, garantir drets educatius més enllà de l’aula, democratitzar l’accés a les activitats de lleure, sostenir clubs esportius i culturals, biblioteques i centres cívics, protegir el temps comunitari davant la precarització i, potser, regular les plataformes digitals perquè no destrueixin els vincles que la societat necessita per respirar. Hem de forçar els espais compartits, una operació amb els seus costos, però que s’ha d’entendre com una inversió en salut democràtica.

És cert que la tecnologia no destrueix el capital social per necessitat; ho fa quan renunciem a dirigir-la. Podem usar-la per aïllar-nos o per retrobar-nos, per consumir o per cooperar, per fragmentar-nos o per teixir vincles. En el fons, el futur del capital social depèn menys dels algoritmes que de la nostra capacitat col·lectiva per decidir quin paper volem que tinguin a les nostres vides.

L’acció institucional ha d’entendre que no n’hi ha prou amb la intervenció física ni amb la intervenció social per separat. Necessitem el binomi: espais dignes i mirada comunitària. Una ciutat pot tenir places noves, equipaments flamants i façanes impecables i, tanmateix, no generar cap vincle si aquests espais no s’omplen de vida, de programació, de comunitat organitzada. I a l’inrevés: pots tenir el millor projecte social del món, però si el barri està trinxat per autopistes, sense voreres, sense verd i sense llocs per quedar-s’hi, la comunitat no arrela. L’urbanisme és clau per definir on i com passa la vida col·lectiva: no podem dissenyar les ciutats només com espais per acumular dormitoris i mercaderies, han de ser també fàbriques de capital social, llocs on la gent es troba, es barreja i s’hi reconeix. Aquí el municipalisme hi té un paper decisiu: les polítiques d’educació, cultura i comunitat al Prat de Llobregat, o l’experiència d’un urbanisme transformador en clau ecosocial a l’Ajuntament de Barcelona entre 2015 i 2023, van demostrar que des dels ajuntaments es poden impulsar projectes que combinen espai públic, serveis i comunitat a una escala molt més gran. A Cornellà ho hem vist amb les biblioteques Clara Campoamor i Teresa Pàmies, i amb el nou concepte d’equipaments oberts, integrats en l’entorn, concebuts com a espais on no només es llegeix o s’estudia, sinó que es construeixen relacions. Són exemples eloqüents d’aquesta idea: sense infraestructures físiques no hi ha política social possible; però sense mirada comunitària, les infraestructures només reprodueixen mercantilisme i soledat.

La decisió és col·lectiva, però també quotidiana. Cada vegada que triem una activitat, una pantalla o un espai, estem decidint en quin tipus de societat volem viure. I la pregunta que hem de tenir present és si volem una societat on cadascú juga pel seu compte, o una societat que torna a jugar plegada.

Il·ustració: Sergio Espin