Quan la memòria esdevé antídot: l’exposició Generacions TOP com a resposta a l’onada reaccionària

«Generacions TOP: resistir, protestar, conquerir» és una exposició promoguda per l’Associació de Persones Expresses Polítiques del Franquisme de Catalunya i presentada a La Model – Centre Cultural (Barcelona) entre el 20 de novembre de 2024 i el 31 de març de 2025 (prorrogada en dues ocasions per l’alta afluència) i que, actualment, itinera arreu del territori de la província de Barcelona. El projecte va ser iniciativa de l’Associació de Persones Expresses Polítiques del Franquisme de Catalunya i ha rebut el finançament i al suport de diverses institucions públiques —entre d’altres, la Secretaria d’Estat de Memòria Democràtica i la Universitat de Barcelona— en el marc de la commemoració dels 50 anys de la mort del dictador.

L’objectiu és clar i directe: posar al centre del relat sobre el tardofranquisme i la Transició les veus de la gent comuna, que fou represaliada pel Tribunal d’Ordre Públic (TOP) quan defensaven drets que avui en dia son considerats com a fonamentals. No volem només explicar fets, sinó donar espai a les veus dels protagonistes que, des de fàbriques, barris, parròquies o aules, van sostenir la lluita per les llibertats que avui en dia gaudim. El nom de la mostra fa referència, per tant, a les diverses generacions de persones jutjades o perseguides pel TOP entre 1963 i 1977: obrers i obreres, estudiants, veïnes i veïns, militants veïnals i sindicals, cristians de base, feministes… Persones d’edats i orígens diferents que compartiren una pràctica de compromís democràtic i una experiència repressiva. Moltes d’aquestes persones continuen actives avui en la defensa de la memòria democràtica i han representat a la mostra peces claus i indispensables, prestant la seva veu i la seva història de vida com a font històrica a través de la que s’ha traçat el relat expositiu.

Aquesta aposta té molt a veure amb el present. En un context on tornen discursos intolerants i excloents, que minimitzen la repressió o qüestionen drets guanyats, l’exposició vol actuar com un antídot: oferir context, proves i experiències perquè qualsevol visitant entengui què es jugava llavors i què ens hi juguem avui. Les històries de resistència quotidiana serveixen per traçar ponts amb la ciutadania actual: recorden que la democràcia es construeix entre moltes mans i es defensa exercint-la dia a dia.

Des d’un to divulgatiu, l’exposició convida a fer un recorregut senzill però contundent: qui va resistir, què va fer el règim per aturar-los i com es van obrir camins cap a una alternativa democràtica. El lloc on s’exposa, La Model, no és indiferent: caminar pels passadissos d’una presó dona gruix a la paraula “repressió” i transforma la visita en aprenentatge viscut. En aquest sentit, Generacions TOP és tant una mostra de documents i objectes com un espai d’aprenentatge on testimonis orals, octavetes, fotografies i relats es posen en diàleg per entendre el passat i interpel·lar el present.

Per què és suggerent traçar discursos que reivindiquin la memòria de les persones ordinàries?

Posar les persones ordinàries al centre del relat sobre el tardofranquisme i la Transició és més que un gir narratiu: és una estratègia cívica. En un present on el descontentament social és sovint capitalitzat per discursos que associen “l’alta política” a la passivitat, a la falta de solució dels problemes quotidians, recordar que la democràcia es va construir des de baix de la mà de la gent corrent, pretén atorgar el valor que la democràcia té com a exercici col·lectiu. La llibertat i els drets no van néixer en abstracte, sinó en espais quotidians on es van aprendre pràctiques d’organització, cooperació, deliberació i cura mútua.

La mostra també pretén representar la pluralitat real dels subjectes que van impulsar el canvi democràtic. De manera deliberada a l’exposició no es van mostrar els grans noms dels personatges de la Transició, sinó que es va mostrar el poder del col·lectiu en la construcció de l’alternativa democràtica. La memòria, així, deixa de ser patrimoni d’uns pocs i esdevé un lloc d’identificació a través del que connectar mitjançant l’empatia: cadascú pot reconèixer-hi una part de la seva biografia social.

Un altre motiu clau és la necessitat de crear ponts intergeneracionals. La distància temporal amb la dictadura fa que moltes persones joves no tinguin referents propers del que va significar confrontar-la, o aquests només siguin els grans noms que apareixen als manuals d’història de secundària. En canvi, amb l’exposició es va pretendre que el relat s’articulés des de les experiències de la Generació TOP, la gent corrent, i es posés en diàleg amb la Generació Z, per activar d’aquesta manera un aprenentatge situat: es comparteixen codis, es comparen obstacles i es transmeten eines d’organització. Aquest és el sentit de la Biblioteca Humana —espai de l’exposició on les persones expresses polítiques del franquisme prestaven el seu testimoni— i de les visites guiades: generar trobades on la memòria parli en present. Per als visitants, convertia la visita en una conversa d’alt impacte: el testimoni suscita preguntes, contrasta fonts i aterra nocions abstractes —repressió, organització, solidaritat— en biografies concretes.

Altres exemples concrets de l’exposició mostren la capacitat que l’exposició va tenir per establir vincles intergeneracionals. Així, la cel·la del feminisme interpel·là especialment noies joves que van descobrir per primera vegada, en molts casos, com vivien les seves àvies i quin cost va tenir la lluita pels drets que avui considerats bàsics. La cel·la de resistència Gai, Lesbiana i Transexual visibilitzà discriminacions, però també aliances i formes ordinàries d’organització que sovint han restat fora del relat canònic. I els plafons sobre el moviment veïnal permetien a molts veïns reconèixer la feina col·lectiva que va transformar serveis i equipaments: l’aigua, l’enllumenat, l’escola. Aquest reconeixement no és només emocional; és pedagògic i polític: fa tangible que la democràcia s’exerceix i es defensa des dels llocs on vivim.

En definitiva, reivindicar la memòria de les persones ordinàries reactiva el fil cívic que va fer possible el canvi de règim i ofereix referents pràctics per afrontar els reptes d’avui. No és nostàlgia: és formació democràtica per al present.

El treball dels historiadors en una iniciativa d’història pública

El comissariat d’aquesta exposició es va confiar a dos historiadors “júnior” i, això—lluny de ser un inconvenient—, va donar espai a cimentar la proposta en la teoria de la historia pública. Veníem del món de la secundària, coneixíem de primera mà les carències que trobem a les aules quan es treballa el tardofranquisme i la Transició, i sabíem què necessita el professorat per fer-les pedagogia viva. Des d’aquest punt de partida, vam assumir que Generacions TOPhavia de ser un espai on l’historiador fa de mitjancer i orquestrador de relats col·lectius, en diàleg amb expressos i expresses, docents, dissenyadores, muntadors i institucions públiques. Per tant, el comissariat es va concebre no com a “veu autoritzada” que tanca un significat, sinó com a facilitador que obre itineraris d’aprenentatge.

Donat que el públic prioritari eren els estudiants, el nostre marc de decisió havia de ser la transferència escolar: què és significatiu per a ells?, com es vincula amb el currículum (competència cívica, lectura crítica de fonts, memòria democràtica)?, quins suports i seqüències d’activitats faciliten que la visita no sigui un episodi aïllat sinó l’inici d’un itinerari didàctic?

La clau va ser la transposició didàctica: convertir aspectes complexos (jurídics, polítics, institucionals) en un discurs entenedor, però no simplista. Ens vam imposar alguns criteris: vàrem apostar per un llenguatge clar i per una estructura en mirall (resistència/repressió) que facilita el posicionament físic del visitant. El relat es presenta en capes de lectura: un primer nivell per orientar-se ràpidament i, per a qui vol aprofundir, nivells successius amb context, dades i fonts. La materialitat de la història hi és central —octavetes, màquines d’impressió i altres objectes de la clandestinitat— perquè les idees s’encarnin en coses i la comprensió sigui més directa.

El nostre rol, doncs, va ser doble: d’una banda, garantir el rigor (triangulant múltiples tipus de fonts, amb objectes, amb la bibliografia sobre el tema); de l’altra, fer-ho transmissible a públics no especialistes. L’èxit—mesurat tant en assistència com en la qualitat de les interaccions—ens confirma que la figura de l’historiador com a mediador és útil quan es combina amb una escolta real a les necessitats del professorat i a les expectatives de l’alumnat. És així com un relat exigent es torna accessible, i una exposició s’esdevé aula, arxiu i àgora alhora.

L’estructura de Generacions TOP tradueix físicament els principis del projecte i converteix el disseny i el muntatge en recurs narratiu. L’elecció de La Model no és casual: presó inaugurada el 1904 amb disseny panòptic, va encarnar la lògica del control i la disciplina i, al llarg del segle XX, acumulà capes de repressió (Restauració, Primo de Rivera, franquisme i Transició). Des del 8 de juny de 2017 ja no és centre penitenciari i s’ha obert a usos culturals i memorials. L’exposició s’inscriu en aquesta resignificació, aprofitant el potencial pedagògic d’un lloc de memòria. Ara bé, el potencial de La Model com a eventual espai estable sobre franquisme i resistència continua pendent d’un compromís institucional clar.

El recorregut s’inicia al panòptic central, on un SEAT 600 —emblema del Desarrollismo— s’encara amb una gran imatge d’una manifestació. El xoc visual condensa la façana modernitzadora del règim i la persistència de la protesta, i dibuixa el camp d’experiència de les Generacions TOP: consum i mobilitat, d’una banda; contestació social, de l’altra.

A partir d’aquí, el visitant entra a la quarta galeria, resolta com un mirall: dues fileres de cel·les front a front. A l’esquerra (blanc), el “nosaltres” democràtic: moviment obrer, estudiantil, veïnal, cristianisme de base i Assemblea de Catalunya, feminisme, moviment LGTBI, xarxes de solidaritat i una cel·la final sobre la construcció de l’alternativa democràtica i la seva vigència avui. Cada cel·la és una unitat narrativa que mostra vincles: parròquies convertides en nodes obrers i universitaris; feminisme que creix dins les associacions veïnals; octavetes i objectes de la clandestinitat que fan tangible l’organització quotidiana. El guió busca, a més, crear una genealogia de les demandes socials: del món laboral i la precarietat dels setanta a les inquietuds actuals; de les lluites per l’habitatge (manifestacions i vagues de lloguers) a les demandes d’avui.

A la dreta (negre), el “ells” dictatorial. Aquesta filera de cel·les mostra l’itinerari de la repressió —detenció i tortura en comissaries, judicis al TOP, vida carcerària, execució de penes— i identifica nominalment els responsables (policies torturadors, magistrats, fiscals i autoritats), culminant en el dictador, mitjançant un bust hiperrealista de Franco, obra de l’artista Eugenio Merino. Per evitar la revictimització, s’opta per recursos que expliquen sense exhibir el dolor: vinyetes del còmic Miguel Núñez. Mil vidas más, materials de La tortura avui, i documents penitenciaris que dialoguen amb testimonis audiovisuals. Aquest segon bloc de cel·les tenia com objectiu la negació de qualsevol decència pública als perpetradors i tancar el buit ètic que genera la seva invisibilitat.

La disposició enfrontada i el contrast cromàtic no només ordenen; escenifiquen la correlació de forces que vertebra el relat. El recorregut culmina a l’Espai Assemblea, presidit per la pregunta “Ha valgut la pena?” i activat per la Biblioteca Humana: un entorn de diàleg on els protagonistes interpel·len el present i on la memòria es construeix col·lectivament.

Memòria activa: resultats i reptes

L’exposició no es planteja com un punt i final, sinó com un punt de partida des d’on dialogar amb el passat a través de la memòria democràtica. El seu sentit no és tancar un relat, sinó activar preguntes, propiciar debats i deixar eines per motivar la conversa a l’escola, als barris, als espais culturals o a les llars.

La resposta del públic ha estat notable: prop de 32.000 visitants al conjunt del període d’obertura i gairebé un centenar de centres educatius que han realitzat visites —moltes d’elles guiades per expressos i expresses—, fet que confirma l’interès pedagògic del dispositiu i la seva utilitat per treballar competències cíviques, lectura crítica de fonts i memòria democràtica. Les pròrrogues i la decisió d’impulsar la itinerància avalen que el format ha sabut connectar amb audiències diverses i que pot ser transferit a altres municipis amb mòduls locals.

Per altra banda, també considerem l’impacte subjectiu. El retorn qualitatiu recollit —converses a l’Espai Assemblea, comentaris en visites i enquestes— subratlla especialment el valor d’accedir a fonts orals: escoltar els testimonis humanitza les històries de resistència i ajuda a situar nocions sovint abstractes (repressió, organització, solidaritat) en biografies concretes, les aterra i les fa més palpables i properes. Aquesta mediació transforma la visita en una experiència d’aprenentatge viscut, incrementa l’empatia intergeneracional i enforteix la percepció que la democràcia és una conquesta col·lectiva que es defensa practicant-la.

En suma, Generacions TOP ha mostrat que posar al centre les persones ordinàries i treballar amb dispositius d’història pública —espai, fonts, testimonis, materialitat— permet ampliar públics, millorar la comprensió del passat i enriquir el debat sobre els reptes presents. A partir d’aquí, el compromís és doble: consolidar materials didàctics i itineraris locals que n’estenguin l’abast, i mantenir viva la funció crítica i reparadora de la memòria, orientada a les garanties de no repetició.