Ruth Wilson Gilmore: La nostra lluita política és la interrupció del capitalisme

Ruth Wilson Gilmore és investigadora, professora i autora. Les seves obres més recents Geografia de l’abolició, Golden Gulag: Prisons, Surplus, Crisis, and Opposition in Globalizing California i Change Everything: Racial Capitalism and the Case for Abolition s’han convertit en referents del moviment abolicionista. És també una de les impulsores de Critical Resistance juntament amb Angela Davis.

D’on neix la teva inspiració per l’activisme?

Principalment del meu pare, que era activista. No parlàvem sovint, però cada conversa amb ell feia “clic” dins el meu cap. No és la meva única font d’inspiració, però sí la més directa, i l’enyoro.

També m’inspiren la meva mare i Cedric Robinson, un mentor que vaig conèixer quan ja tenia gairebé quaranta anys. Des d’aleshores no vam deixar de parlar, fins i tot quan discrepàvem, sempre de manera productiva. Admirava el seu pensament expansiu i el seu compromís amb l’emancipació.

Una altra figura que em va marcar, tot i que no la vaig arribar a conèixer malgrat que les nostres vides es van solapar, és Amílcar Cabral. M’agradaria saber què pensaria avui sobre les lluites contemporànies, a partir de la seva experiència a Cap Verd, Guinea Bissau i en el Moviment d’Alliberament del Tercer Món. Era una persona profundament autoconscient i autocrítica. També m’inspira Harriet Tubman, per a mi la personificació del coratge.

M’hauria agradat conversar amb Ho Chi Minh i amb Ruth First, una intel·lectual comunista sud-africana extraordinària. Un lloc ideal per trobar-nos seria la Universitat de Dar es Salaam entre els anys seixanta i vuitanta, un espai clau del Front d’Alliberament del Tercer Món, per on van passar figures com Walter Rodney, Giovanni Arrighi o Ed Soja.

“On la vida és preciosa, la vida és preciosa” ¹. Encara creus que aquesta frase és vigent?

Les persones que creiem en aquesta frase hem de sumar la nostra agressió creativa per fer-la realitat. Qui dona suport al genocidi però diu que la vida és preciosa opera des d’una lògica del tipus “matem perquè els seus van matar alguns dels nostres”. És important reconèixer aquest imperatiu.

No crec que hi hagi una única ideologia ni un sol valor dominant: n’hi ha molts que competeixen. Un dels reptes de l’esquerra és fer real aquesta repetició: on la vida és preciosa, la vida és preciosa. Per a molta gent només algunes vides —les familiars, les religioses, les racials, les pròsperes— són les que consideren precioses. Aquí rau el problema.

Quin paper hi juga el municipalisme?

El municipalisme aporta avui una consciència analítica útil. No es tracta d’imposar models del Nord al Sud, sinó d’observar el que ja fa la gent del Sud i reconèixer-hi tendències municipalistes.

Per exemple, les formes d’organització comunitària a Sud-àfrica i al Brasil, on s’aprèn col·lectivament a través de l’Atlàntic Sud, compartint lluites i reflexions. Em pregunto constantment quines institucions existeixen, quines podem utilitzar i com.

Al Brasil, dins del sistema federal, el municipalisme —tal com s’ha materialitzat a Barcelona— ja està emergint. Seria molt valuós un encontre internacional per reconèixer pràctiques, dificultats i possibilitats.

Una amiga que treballa en municipalisme va visitar Barcelona i es va horroritzar en veure com la violència habitacional tenia una dimensió clarament racista, i que no s’afrontava directament. Els principis municipalistes són especialment útils per a les persones antiracistes, anticapitalistes i compromeses amb fer la vida valuosa.

Hem de tendir més cap a l’internacionalisme?

Estic convençuda, en cada cèl·lula del meu cos, que l’internacionalisme és necessari. No és una opció ni un idealisme: és pràctic.

Els capitalistes són experts en internacionalisme. Tot i que el capitalisme és anàrquic, necessita institucions de coordinació per garantir l’extracció i retenció de beneficis. En la seva forma imperial contemporània veiem dinàmiques com la disputa de poder entre Trump i els seus aliats feixistes, l’ascens de la Xina, els BRICS i totes les seves contradiccions internes.

L’internacionalisme existeix dins el capitalisme tant en la cooperació com en el conflicte, i ens afecta vulguem-ho o no. La pregunta és com fer que la nostra lluita no sigui només una queixa, sinó una interrupció efectiva del capitalisme. Allò que va fer Ada Colau a Barcelona va ser una interrupció: imperfecta i temporal, però significativa. Cada interrupció importa, perquè crea i amplia capacitats per afrontar el que vindrà.

Així penso el municipalisme: no com la resposta, sinó com una eina.

Quines altres eines recomanes en el context actual?

Admiro de Lenin i d’altres referents que cap d’ells actuava com si hagués descobert un pla definitiu que la resta hagués de seguir. Als anys previs a l’octubre de 1917, mentre analitzaven el poder dual, Lenin es retirava a una cabana a Finlàndia per pensar, no perquè només ell pogués resoldre la situació, sinó per detenir-se i revisar totes les dimensions de la lluita.

Hi va haver una vaga exitosa a Sant Petersburg. El Partit Bolxevic temia què passaria si triomfava: l’objectiu no era causar patiment, sinó utilitzar-la com un trampolí cap a més capacitat d’autodeterminació. Per sorpresa de Lenin, el Soviets va mantenir la ciutat en funcionament. M’interessa la seva sorpresa: fins i tot algú que pensava tant no ho havia previst. Les sorpreses neixen de les formes organitzatives que creem o transformem.

En el meu article Els Soviets i l’Abolició proposo pensar les formes socials contemporànies com a possibles Soviets: maneres d’organització que permeten avançar.

Per exemple, Abahlali baseMjondolo, un moviment sud-africà explícitament socialista, té una única norma: ningú pot vendre ni llogar la seva llar. Defensen la comunitat i el territori, traient la terra del mercat: una interrupció del capitalisme.

El MST ocupa terres rurals i urbanes amb el mateix objectiu: convertir-les en un espai habitable i productiu fora de la lògica capitalista.

D’aquí que els imperatius abolicionistes hagin de ser verds, no verds capitalistes, rojos i internacionals. Això implica necessàriament un partit o un estat? No sóc anarquista ni antiestatal, tot i que tinc crítiques. Crec que aprofitar el municipalisme i les estructures burocràtiques per millorar la vida és valuós.

Com confrontem l’ecocapitalisme des de l’esquerra?

El capitalisme verd promet una vida “sostenible” sense alterar l’explotació ni la desigualtat. Pot millorar l’aire o l’aigua en alguns llocs, però a costa d’altres.

Les petrolieres i gasíferes nord-americanes, especialment les que fan fracking, han invertit enormes recursos per apropiar-se del “verd”: compren parcs eòlics i solars, generant nous danys ambientals. El capitalisme verd, absorbit pel capitalisme, es caracteritza per l’acaparament de terres, de temps i de vida. I contra aquests tres acaparaments lluita l’abolició.

Al Brasil, els meus companys treballen des de fa anys amb La Via Campesina en una agenda internacionalista contra l’acaparament de terres impulsat per l’agroindústria i per institucions financeres globals.

La producció de biocombustibles desplaça treballadors rurals, connectant allò “verd” amb la demanda del Nord. I al Congo continua la devastació per l’extracció de minerals per a bateries de mòbil, cotxes elèctrics o turbines eòliques.

Tot això demostra que l’internacionalisme no és opcional: és materialista i necessari.

Cedric Robinson va difondre el concepte de capitalisme racial. No distingeix entre un “capitalisme bo” i un de “dolent”: és tot capitalisme. Allò racial revela com el sistema reforça desigualtats que semblen naturals. A Marxisme Negre, Robinson mostra com el pensament racial ja modelava la política europea abans del capitalisme, ajudant-nos a entendre com es construeixen distincions heretades entre persones els descendents de les quals després serien considerats blancs.

Com es connecta el moviment abolicionista amb altres moviments socials?

El moviment contemporani per l’abolició, que no vam inventar, sinó reprendre, va ressorgir a finals dels noranta en comprendre que el problema no era la presó, la policia o la llei, sinó l’organització social que presentava aquests elements com a solucions.

Si pensem la presó no com la causa de la desigualtat sinó com el centre del nostre pensament sobre ella, podem veure com molts moviments persisteixen perquè alguna cosa amenaça l’existència de les seves comunitats: la lluita per l’habitatge, contra les deportacions, per la sanitat o l’educació pública. Busquen evitar que la desigualtat es normalitzi i reduir l’abandonament organitzat que alimenta la violència institucional.

L’estiu passat vam ser a Barcelona per a la segona trobada sobre abolició. Aquesta vegada hi van assistir persones de molts moviments antiracistes i en defensa de persones migrades. El detonant va ser el suïcidi de dues germanes amenaçades de desnonament. No tothom les coneixia, però compartien la urgència d’actuar, i l’abolició oferia un marc que connectava aquestes lluites.

Com podem posar en pràctica l’abolicionisme perquè sigui realment transformador?

El 25 de maig de 2025 fa cinc anys de l’assassinat de George Floyd, que va desencadenar aixecaments globals. El que avui existeix —més enllà d’aquell sacrifici— és fruit d’un treball internacionalista previ que va permetre que molta gent en diversos llocs parli d’abolició en relació amb la seva realitat i amb el que passa a altres llocs.

L’abolició contemporània és intensament pràctica: parteix de les condicions concretes per transformar-les. Moltes persones que fan treball abolicionista no s’identifiquen com a tals, però creen geografia de l’abolició: llibertat com a lloc en una favela de Rio, un campament del MST, un assentament informal a Campinas o dins de presons israelianes on palestins organitzen grups clandestins de lectura.

M’agrada una frase de China Miéville a Embassy Town: “Buscàvem un llenguatge per donar sentit a una època anterior al que va venir després.” L’objectiu no és posar nom al que fem, sinó donar-li sentit amb una intenció que obre possibilitats. Això és la transformació.

Transformar és crear. Crear geografia de l’abolició: entendre que la llibertat és un lloc que construïm en relació amb el nostre entorn.

Per a mi, l’abolició és comunisme. “Filantropia comunista” sembla una tautologia, perquè la filantropia capitalista és només l’assignació privada del salari social robat. El contrari del que podria ser una filantropia comunista.

Il·lustració: Sergio Espin

La frase “on la vida és preciosa, la vida és preciosa” significa que en les societats que valoren realment la vida humana, responen al dany amb cura i compassió, no més violència, oferint un pla per a un enfocament més humanitari del crim i el càstig ↩︎