Sí, encara es pot: Els reptes del municipalisme alternatiu front al nou cicle polític i electoral

Les successives derrotes electorals i les pèrdues de governs de les
candidatures municipalistes el 2023 (afegides a les que ja s’havien produït el
2019) van provocar un sentiment de frustració, desànim i desorientació entre
aquells que van impulsar el moviment del municipalisme del canvi arreu de
l’estat. Com en un moviment pendular, es va passar de l’optimisme desmesurat
del “sí, que es pot” del 2015 a la resignació del “no es va poder” actual. Encara
pitjor, predomina en certs sectors la sensació que la lliçó que cal extreure del
cicle municipalista 2015-2023 és que les resistències al canvi són massa
poderoses i que els marges de maniobra dels governs municipals són massa
estrets.

En aquest article, vull defensar que el diagnòstic del “no es va poder” és injust,
perquè, malgrat les dificultats, els canvis que es van impulsar durant aquell
cicle van ser significatius i han deixat una empremta més profunda del que es
percep a primer cop d’ull. I, a més, és un diagnòstic perillós, perquè ens
condueix cap a una certa paràlisi política, ignorant el paper que les ciutats i el
municipalisme estan cridats a exercir davant la nova onada reaccionària. Cal,
doncs, posar en valor els canvis impulsats pels governs municipalistes entre el
2015 i el 2023, assenyalar-ne les permanències (que n’hi ha) i reivindicar-ne
l’aprofundiment i l’ampliació com a estratègia transformadora i de resistència
davant el retrocés democràtic que pot suposar el nou cicle polític i electoral.
Mirar cap enrere per apreciar allò que va passar i que perdura; i mirar cap
endavant i trobar esperança en un futur que no està predestinat, sinó que està
per construir. La primera part de l’article fa un breu balanç de l’experiència del
municipalisme alternatiu a partir del cas paradigmàtic – tot i que en molts
aspectes singular – de Barcelona. La segona assenyala el que considero alguns
dels reptes principals del moviment municipalista de cara al cicle que estem
encetant.

Mirant enrere: es va poder?

Les expectatives eren enormes i el principi de la realitat es va imposar
ràpidament un cop assolit el govern. No tot es pot canviar tot d’un dia per l’altre.
La correlació de forces no ho permetia. Però és que, a més a més, el canvi en
les polítiques públiques no funciona així. Els canvis en les polítiques acostumen
a ser graduals, i no sobtats. Les dependències de la trajectòria (path
dependencies) acostumen a ser molt fortes. La constel·lació d’actors
interessats en la defensa de l’estatus quo és poderosa i les eines de què
disposen per entorpir el canvi són nombroses. Les normes jurídiques i els
sistemes institucionals estan dissenyats per garantir l’estabilitat i per prevenir
els canvis radicals. Governar implica la necessitat constant de la cerca
d’equilibris entre voluntats polítiques, capacitats institucionals i valors socials.
Els límits competencials i financers dels governs urbans són evidents. Sí que
es podia, però no tan ràpidament ni tant radicalment com el fervor de les
assemblees i dels mítings electorals ens abocava a pensar.

Mirant enrere, és evident que ni la política ni la ciutat no van canviar amb la
velocitat ni amb la profunditat que molts esperaven. En el cas de Barcelona,
allò que es presentava com un canvi radical era, tot sovint, un aprofundiment
de línies d’actuació iniciades per governs d’esquerres anteriors. Amb tot, això
no resta importància als canvis impulsats pels governs de Barcelona en Comú,
que van ser notables i es van expressar amb força en el terreny de l’agenda
política. Ho remarca Ada Colau en un diàleg amb Oriol Nel·lo publicat
recentment a la revista italiana Fondamenta: “Crec que vam aconseguir canviar
l’agenda política. Això és, essencialment, el que vam fer, amb tots els errors i
tots els encerts. Potser no vam aconseguir fer tot allò que hauríem volgut, però
vam establir noves prioritats per a la ciutat”. Canviar l’agenda vol dir contribuir a
posar el focus en qüestions que fins aleshores havien estat ignorades o
ocupaven una posició secundària en l’agenda pública; establir noves jerarquies
temàtiques; reconèixer nous actors polítics com a interlocutors legítims, i
impulsar nous marcs interpretatius i de valors que condicionen les opcions dels
governs presents i futurs.

Així, doncs, el nou municipalisme, no només a Barcelona sinó al conjunt de
l’Estat, va contribuir a impulsar el que, en altres treballs, amb Ricard Gomà hem
anomenat els tres grans girs de l’agenda de la política urbana:

· El primer és el gir ecològic, que implica el reconeixement del paper
central de les ciutats en la lluita contra l’emergència climàtica i que es
materialitza en noves estratègies ecològiques de proximitat – la transició
energètica, la gestió sostenible de l’aigua, l’agroecologia urbana o el
reverdiment de la ciutat –, així com en un nou urbanisme que impulsa
nous models de mobilitat sostenible i la reapropiació ciutadana de l’espai
urbà. El ventall d’exemples en el cas de Barcelona que podríem citar
aquí és enorme: Barcelona Energia, ampliació de la xarxa de carrils bici,
Superilles, Zona de Baixes Emissions…

· El segon és el gir social, definit per una aposta decidida per la
territorialització dels drets socials i l’enfortiment de la dimensió de
comunitària i de proximitat en la provisió de benestar. D’entre tots els
exemples de Barcelona, podríem destacar el del Pla de Barris, que va
cobrir a la ciutat el buit deixat per la paralització de la Llei de Barris de
Catalunya, i que va suposar una inversió de 300 milions d’euros en els
barris més desafavorits, gairebé un terç dels quals dedicats a la millora
de les oportunitats educatives. Punts d’Assessorament Energètic, Unitat-
Anti-desonaments, programa Vila-Veïna… són altres exemples
importants.

· El tercer és el gir democràtic, que comporta la promoció de noves
formes d’ “institucionalitat híbrida” – público-comunitària -, així com de
nous mecanismes de participació ciutadana, amb un component més
deliberatiu, més comunitari i amb una major ambició transformadora que
la dels mecanismes participatius tradicionals. Barcelona té una llarga
trajectòria en el terreny de la participació, però les fites assolides en
aquest període són destacables: el Reglament de Participació Ciutadana

del 2017, la Plataforma Decidim Barcelona, la posada en marxa dels
Pressupostos Participatius, l’impuls de les iniciatives ciutadanes,
l’expansió i consolidació de la gestió cívica…

La importància de tots aquests canvis s’aprecia millor si s’adopta una mirada
àmplia. Més enllà dels seus impactes locals, que encara avui perduren en molts
aspectes, l’acció de govern de l’Ajuntament de Barcelona durant el període
2015-23 va influir significativament en les agendes dels governs català i
espanyol, i fins i tot en els debats internacionals. L’habitatge n’és un exemple
paradigmàtic. Malgrat les limitacions competencials i de recursos del govern
municipal en aquest àmbit, l’acció conjunta dels moviments socials i del govern
local va contribuir a modificar substancialment els marcs de l’actuació pública:
establint noves reserves per a l’habitatge protegit (la reserva del 30%), ampliant
l’oferta d’habitatge públic, promovent el cooperativisme habitacional, reclamant
la regulació dels preus del lloguer, contrarestant la pressió dels usos turístics
sobre el parc residencial, promovent noves mesures de protecció dels
col·lectius més vulnerables. Costa d’entendre els avenços legislatius que s’han
produït en aquesta matèria a Catalunya i al conjunt de l’Estat durant l’última
dècada sense tenir en compte l’impuls reformador del municipalisme alternatiu,
fruit de la conjunció de forces entre governs locals i moviments socials.
Quan resseguim la trajectòria de les polítiques impulsades en aquell període ja
en el mandat actual, trobem exemples de continuïtat, de discontinuïtat i fins i
tot de retrocés. La perdurabilitat de les polítiques després d’un canvi de govern
depèn d’una combinació de factors: l’orientació ideològica del nou govern, el
grau de visibilitat i de conflicte que les polítiques van generar i, de manera
especialment rellevant, el nivell d’apropiació ciutadana que van assolir. Les
polítiques coproduïdes, amb una notable implicació ciutadana, són molt més
difícils de revertir – el Pla de Barris constitueix un exemple evident. Més enllà
de Barcelona, com mostren Héloïse Nez, Matthieu Petithomme i Alicia
Fernández en el llibre de recent publicació Ciudades rebeldes, les experiències
dels diferents governs municipalistes van ser molt diverses. Amb tot, en major o
menor mesura, totes van contribuir a configurar un nou escenari polític en què
els temes prioritaris, els marcs interpretatius i la constel·lació d’actors ja no són
els mateixos que una dècada enrere. Aquest desplaçament de l’agenda
condiciona, encara avui, el marge d’actuació dels governs posteriors.

Mirant endavant: quins són els gran reptes?

El cicle municipalista 2015-2023 va ser una expressió notable de la fortalesa de
les forces progressistes a les ciutats, més enllà de les conjuntures electorals
concretes. Barcelona n’és un exemple històric, però no és, en absolut, un cas
aïllat. En un context marcat per l’avenç de les dretes radicals i autoritàries, les
grans ciutats continuen essent, sovint, els principals bastions polítics de les
forces progressistes.
A Europa, aquesta realitat és especialment visible. Actualment, vuit dels vint-i-
set governs nacionals de la Unió Europea compten amb la participació o el
suport de forces d’extrema dreta, mentre que aquest fenomen no es produeix

en cap de les capitals europees, majoritàriament governades per forces
progressistes. Als Estats Units, també s’observa aquest contrast: davant
l’autoritarisme postdemocràtic de Trump, les vuit ciutats més grans del país
estan governades pel Partit Demòcrata, i en algunes d’elles – com Nova York,
Chicago o Seattle – pels seus sectors més progressistes. A l’Amèrica Llatina,
igualment, diferents forces municipalistes articulen projectes polítics innovadors
a Ciutat de Mèxic, Montevideo, Quito o les àrees metropolitanes de Santiago de
Xile i Valparaíso. En molts d’aquests casos, les ciutats s’han convertit en espais
des d’on s’impulsen noves formes de democràcia participativa, polítiques
innovadores de cohesió social i estratègies de transició ecològica.
Tot plegat posa de manifest que les ciutats no només constitueixen espais
d’innovació en les polítiques públiques, sinó també, cada cop més, àmbits
crítics de resistència democràtica. La proximitat institucional, el lideratge
polític, la densitat associativa i la capacitat d’articular aliances entre governs
locals i la societat civil les converteixen en actors especialment ben situats per
fer front a les dinàmiques de deshumanització, exclusió i polarització
impulsades per les noves dretes. El capital polític, electoral i de mobilització
social que acumulen pot resultar decisiu en els pròxims anys.
L’experiència del cicle municipalista entre el 2015 i el 2023 deixa, en qualsevol
cas, un conjunt de lliçons de gran rellevància. No es tracta de reproduir
mecànicament les experiències d’aquell període, sinó d’actualitzar-les davant
d’un context polític molt diferent. Entre aquestes lliçons, convé remarcar quatre
reptes principals:

1) Reconnectar amb les classes populars i amb els sentiments de
precarietat que predominen a les perifèries urbanes. Les dificultats per
retenir el vot dels sectors populars després del cicle municipalista 2015-
2023, la manca de capitalització electoral de polítiques adreçades a aquests
barris (com el Pla de Barris) i l’augment del suport popular a les forces
d’extrema dreta haurien de convertir aquest repte en una prioritat absoluta.
La presència organitzativa en aquests territoris i el desenvolupament de
discursos i de pràctiques que interpel·lin i que involucrin els seus habitants
són estratègies crítiques.

2) Avançar cap a un municipalisme més integrador, atent no només a les
grans ciutats sinó també a les necessitats de les ciutats mitjanes i
petites, tant metropolitanes com extrametropolitanes, on creixen els
sentiments de desemparament polític i institucional. El municipalisme
alternatiu s’ha consolidat sobretot a les grans ciutats i als seus districtes
més progressistes, sovint habitats per classes mitjanes amb nivells
socioeducatius elevats. Però la seva capacitat de penetració electoral ha
estat molt més limitada a les ciutats mitjanes i petites, on les problemàtiques
socials sovint s’intensifiquen mentre les capacitats institucionals de resposta
són més febles. Les bases socials i polítiques per construir alternatives
municipalistes en aquests entorns hi són; el repte és contribuir a reforçar-les
i articular-les.

3) Reconstruir lògiques de confluència política que permetin sumar des
d’arquitectures diverses, evitant una fragmentació encara més gran de
l’espai progressista. El moment polític actual reclama amplitud de mires i
una gran generositat. Des del reconeixement de la diversitat social i
socioterritorial del país, cal contribuir a construir espais amplis de
confluència, amb formes organitzatives i lideratges adaptats a cada realitat,
capaços de bastir alternatives sòlides davant les dretes i l’extrema dreta.

4) Consolidar una concepció del municipalisme que, sense renunciar a la
dimensió institucional, la transcendeixi i reforci els espais autònoms
d’organització i mobilització social. El municipalisme no s’esgota en
l’acció de les institucions locals, però tampoc no pot prescindir-ne.
Entendre’l exclusivament com una pràctica institucional significa ignorar que
la seva força depèn també de la vitalitat del teixit associatiu i dels
moviments socials, i deixa els projectes municipalistes orfes quan els
resultats electorals no els són favorables. Com ja va succeir el 2015, la
reconstrucció de noves confluències haurà de fer-se, necessàriament, de la
mà dels moviments socials.
El municipalisme té avui al davant una responsabilitat política de primer ordre.
En un moment de retrocés democràtic i d’ascens de les forces reaccionàries,
cal tornar a pensar quines estratègies de proximitat poden contribuir a ampliar
les majories democràtiques i a reconstruir els vincles de confiança entre les
institucions i la ciutadania. El municipalisme no és, per si sol, una resposta
suficient als reptes del nostre temps. Però difícilment serà possible construir
una alternativa democràtica sòlida sense el paper actiu dels moviments urbans
i dels governs locals.