Turisme popular com a luxe comunal

Acaba l’estiu i, com cada any, la tensió al voltant del turisme ha pres protagonisme en
el debat públic. En diferents territoris tensionats pel creixement de l’activitat, el
malestar provocat per la turistificació concentra l’atenció mediàtica. Però per a
l’esquerra aquest és un debat incòmode. Segons les arestes que es prioritzin en la
discussió, queden al descobert unes contradiccions o altres, així com camins que no
hauríem de transitar. Per exemple, concentrar l’atenció només en la massificació pot
derivar en un discurs que posa la catifa vermella a la idea de la «reducció via
elitització», que és el que reclama el gran empresariat, els seus lobbies i representants
polítics de diferents colors. Encara pitjor: assenyalar com a responsables del problema
les classes treballadores d’altres indrets quan fan turisme o quan hi treballen és
adobar el terreny per a una cultura excloent que amplia l’espai de l’extrema dreta. Al
mateix temps, però, la turistificació genera conflictes de classe que no podem
menystenir i que, per tant, cal abordar amb urgència.

El problema de fons, des de l’esquerra, és que no tenim realment una proposta política
sobre què fer amb el turisme. Les diferents respostes que s’han assajat són
insuficients. El decreixement en alguns territoris és necessari, però ni de bon tros
esgota les diferents dimensions de la crisi turística que estem vivint. A més, planteja
noves contradiccions que dificulten l’elaboració de propostes capaces de connectar
amb aspiracions àmpliament compartides –com el desig de fer vacances– i la
construcció d’aliances amb sectors de les classes treballadores que viuen del turisme.
Garantir un cert “retorn social” amb què finançar polítiques socials o climàtiques no fa
sinó perpetuar el model turístic i els seus problemes, tractant, això si, de reduir el
conflicte social. La moralització individual sobre les “bones formes de fer turisme”, en
forma de turisme responsable o inclusiu, per exemple, no respon a les condicions
materials sota les quals s’organitza el turisme. Disciplinar comportaments personals
s’ha convertit en una mena de competència per un virtuosisme moral que jutja els
desitjos i comportaments d’una part de la població a qui l’esquerra aspira a
representar. Mala peça al teler per a una acció política que es vol transformadora. El
repte és que cap d’aquestes sortides permet abordar conjuntament les diferents
dimensions de la crisi turística des dels interessos de les classes treballadores. Per això,
ens cal sacsejar el debat polític i posar damunt la taula alguns criteris que ens ajudin a
elaborar una proposta turística pròpia des de l’esquerra davant d’una activitat que ha
esdevingut central i que, al mateix temps, concentra múltiples conflictes.

La crisi turística és multidimensional
La turistificació està provocant un problema de desplaçament de la població a través
de l’increment de preus, en particular de l’habitatge. A més, comporta la destrucció del
teixit econòmic de proximitat, el deteriorament del transport públic i la pèrdua d’un
entorn de qualitat, factors que l’acaben expulsant. Amb una destinació tan posicionada internacionalment, la tendència a l’encariment va a més. Posar límits a l’expansió
d’aquest procés és imprescindible, començant per acotar les infraestructures de
mobilitat que el sostenen, com, en el nostre cas, l’intent d’ampliació de l’aeroport del
Prat. Però el model turístic actual genera també altres tensions. La precarietat laboral,
com han recordat un cop més les cambreres de pis –convocades per Kellys Unión
Catalunya– aquest 25 d’agost a la plaça Sant Jaume de Barcelona, és la vivència
quotidiana d’una classe treballadora del turisme cada cop més conformada per
població migrant. Però, a més, un 30% de la població catalana no té accés a una
setmana de vacances fora de casa seva i els esforços d’estalvi per poder-les fer van en
augment. La pèrdua de possibilitats que suposa no poder fer vacances és una dimensió
més de la pobresa, com han recordat des de la campanya “A l’estiu ens hi juguem
molt”, que impulsa l’Aliança Educació 360 i la Plataforma d’Infància de Catalunya
(PINCAT), per garantir un mínim de dues setmanes d’activitats d’estiu per a tots els
infants i adolescents de Catalunya.

Són tres les dimensions d’una crisi turística que cal abordar de manera
interrelacionada. Un mateix model que intensifica la pressió turística sobre
determinats territoris sosté formes de treball precàries i, alhora, no garanteix que una
part significativa de la població pugui gaudir del descans i les vacances. Reconèixer
aquesta multidimensionalitat és imprescindible per construir complicitats entre lluites
que sovint apareixen separades i articular aliances àmplies entorn d’una altra política
turística.

Canviar el subjecte de les polítiques turístiques
Les polítiques turístiques s’han construït fonamentalment per atreure visitants i
facilitar l’activitat empresarial. En canvi, les necessitats turístiques i recreatives de la
població resident han ocupat un lloc marginal. Això ha contribuït a invisibilitzar una
realitat fonamental: amplis sectors de les classes treballadores tenen dificultats per
gaudir de vacances o fer-ho en condicions satisfactòries. La manca d’ingressos
disponibles, però també de temps, estabilitat laboral, habitatge adequat, transport
públic, xarxes de suport o infraestructures públiques de lleure, restringeixen aquestes
possibilitats. Si volem construir una altra política turística, hem d’invertir la mirada i
preguntar-nos quines condicions necessiten les classes treballadores perquè el
descans, el lleure i les vacances formin part efectivament de les seves vides. I això
implica, necessàriament, deixar de subordinar les polítiques turístiques als interessos i
les necessitats de l’empresarial i començar a organitzar-les des de les necessitats de
descans, lleure i vacances de la població.

Defensa d’un turisme popular
El turisme popular no hauria de ser concebut com una versió barata i degradada del
turisme hegemònic destinada a qui no pot pagar més i, amb això, a reduir la tensió
social. La seva ambició hauria de ser una altra: garantir col·lectivament la possibilitat
de descansar, sortir de l’entorn quotidià, conèixer altres llocs, conviure, descobrir,
jugar o gaudir de la natura. Implica entrar en la disputa per organitzar el turisme sota
altres lògiques, diferents a les del capitalisme, i, per tant, entenent la plasticitat de l’activitat. Parlar de turisme popular com a luxe comunal significa reivindicar una vida
rica en temps, relacions, experiències i possibilitats de desenvolupament personal i
col·lectiu, sense necessitat de reproduir les formes de consum ostentós de les classes
benestants. Davant d’una concepció del luxe basada en l’exclusivitat com a forma de
distinció social, el luxe comunal amplia allò que podem gaudir col·lectivament gràcies a
infraestructures, serveis i béns comuns accessibles per a tothom.

No tota forma de fer turisme és necessàriament emancipadora. Si el turisme popular
vol formar part d’un projecte de transformació social, no pot limitar-se a facilitar
l’accés al consum turístic existent. El descans és una necessitat, però l’oci pot ser
també un espai per ampliar capacitats, relacions i autonomia. És també la possibilitat
de conèixer altres territoris, entrar en contacte amb la natura, accedir a la cultura,
recuperar memòries col·lectives, practicar esport, compartir temps amb altres
persones, estimular el pensament crític o, senzillament, disposar de temps sense les
imposicions del treball poden contribuir a enriquir les nostres vides. Històricament,
una part del moviment obrer va entendre així les vacances: no només com a
recuperació de la força de treball, sinó com una conquesta de temps propi i una
oportunitat per al desenvolupament humà, per al “floriment humà”, que deien els vells
socialistes. Aquesta aspiració continua sent imprescindible.

Una política de turisme popular hauria de facilitar una multiplicitat de formes
d’organització adaptades a necessitats, territoris i col·lectius diferents. Poden coexistir
iniciatives públiques, cooperatives, sindicals, associatives, comunitàries i formes
d’autoorganització popular. També calen respostes específiques per a infants i joves,
famílies amb rendes baixes, persones grans, persones amb discapacitat o treballadors
amb dificultats per accedir a les vacances. Aquesta diversitat és especialment
important perquè moltes pràctiques de turisme popular ja existeixen, encara que
siguin invisibles per a les estadístiques i les polítiques turístiques. L’objectiu no hauria
de ser institucionalitzar-les totes sota un mateix patró, sinó enfortir aquesta pluralitat
de formes d’organització i actors participants perquè pugui sostenir-se, ampliar-se i
millorar i, sobretot, respondre a múltiples desitjos.

No partim de zero. Al llarg de la història, el moviment obrer, els sindicats, les
cooperatives, les associacions, les organitzacions comunitàries, però també governs
progressistes, han creat formes molt diverses de garantir l’accés al descans i les
vacances: colònies, cases de vacances, albergs, càmpings, centres recreatius, turisme
sindical, programes públics o infraestructures comunitàries. Moltes van desaparèixer o
van quedar arraconades amb l’expansió del boom del turisme dels anys 60, però
constitueixen un patrimoni polític que convé recuperar críticament. Alhora, en
diferents llocs d’Amèrica Llatina i Europa continuen existint experiències que mostren
altres maneres d’organitzar el turisme. Necessitem innovar davant els reptes actuals,
però també reconstruir aquesta genealogia per mostrar que l’organització del descans
i les vacances fora de les lògiques del capitalisme no és una utopia abstracta, i
aprendre d’experiències que han quedat fora del relat hegemònic sobre la
modernització turística.

Garantir l’accés dins dels límits ecològics

Universalitzar les possibilitats de descans i vacances no pot significar generalitzar els
patrons de consum turístic ambientalment més costosos. En un context de crisi
climàtica, energètica i ecològica, l’accés al turisme ha de construir-se sobre altres
bases materials. Això implica prioritzar la proximitat, el transport col·lectiu, les estades
més llargues davant de la multiplicació de viatges curts i les infraestructures
accessibles sense una elevada petjada material. Però la transició ecològica no pot
convertir-se, al seu torn, en una nova forma d’exclusió social. Si determinades formes
de mobilitat han de reduir-se, la resposta no pot consistir a reservar-les per a qui pugui
pagar-les. La qüestió és com garantir formes socialment justes de repartiment de les
possibilitats de mobilitat, descans i gaudi en un món amb límits ecològics. Assumir
aquests límits obliga, per tant, a discutir no només quant turisme és possible, sinó
també qui pot accedir a quines formes de mobilitat i amb quina freqüència, i, per tant,
haurà de garantir un contingut fortament antielitista de les polítiques que es posin en
marxa.

En definitiva, una política de turisme popular no pot consistir simplement a crear
productes turístics més barats per a les classes treballadores. Si fos així, acabaríem
construint un segment social dins del mateix mercat que volem transformar. El repte
és construir capacitat col·lectiva per organitzar el descans, el lleure i les vacances des
de les necessitats de la majoria de la població, dins dels límits ecològics i sense
subordinar-los a les lògiques d’acumulació del capital. El turisme popular no hauria de
convertir les classes treballadores simplement en consumidores subsidiades, sinó
ampliar la seva capacitat per decidir com volen descansar, relacionar-se, conèixer i
gaudir. Desplaçar-nos de l’antiturisme cap a aquesta voluntat d’organització política
implica disputar al capital no només el turisme, sinó també l’organització del nostre
temps lliure i les possibilitats de viure una vida plena. El turisme popular forma part, en
aquest sentit, de l’horitzó que s’obre amb la reivindicació d’un luxe comunal al qual
aspirem.