Una Gran Oportunitat

Fa uns dies una amiga, la Ruth, em comentava amb perplexitat que no entenia que les enquestes, en el conjunt de l’Estat, donessin com a guanyadores a PP i Vox, i un mal resultat per l’espai de l’esquerra transformadora, quan la vida de la majoria de la gent havia millorat gràcies a les polítiques del Govern de Coalició Progressista i, en concret, de l’espai de Sumar. I no em parlava de les grans xifres macroeconòmiques, que tant li agrada lluir a Pedro Sánchez, sinó de percepcions molt més quotidianes: la pensió de la seva mare havia millorat notablement, així com la prestació de dependència, la persona que l’assistia estava contractada, i el seu fill ja tenia una feina estable.

La meva amiga és conscient dels problemes i dels malestars quotidians: l’habitatge, el cost de la vida o les incerteses de futur. Però, segons ella, hi ha una desproporció, entre el bon balanç de govern de l’espai de l’esquerra transformadora, sense, a més, cap cas de corrupció, i les dificultats d’aquest espai, que a hores d’ara encara encara no té marca electoral ni candidat o candidata, i que presenta males perspectives, segons les enquestes.

Aquestes setmanes el debat està molt centrat en la conformació d’un front d’esquerres. L’esquerra alternativa a l’Estat és orgànicament, ideològicament i territorialment diversa. El repte és pactar una articulació d’aquesta diversitat amb una marca electoral estable, nous lideratges i una governança interna eficaç, aprenent de les experiències d’Unidas Podemos i de Sumar. Cal reclamar que, com deia Gramsci, prevalgui la “gran ambició”, el compromís amb el bé comú, per damunt de les petites ambicions partidistes i personals. El procés iniciat amb l’acte d’Un paso al frente, pretén donar resposta a aquest repte i s’ha de valorar molt positivament.

El que cal fer és evident, i això no vol dir que sigui fàcil, una coalició electoral amb un compromís polític sòlid, més enllà de les eleccions. Amb qui? També amb les forces que ja es van presentar plegades el 2023; per a què? També ho sabem, guanyar a les dretes i formar un renovat Govern de Coalició Progressista. Però el que no tenim tan clar i sobre el que cal debatre molt és el com. El que inquieta a la meva amiga és com aconseguir que les esquerres guanyin després de vuit anys al Govern, conscient que la unitat de les esquerres alternatives és necessària però no suficient.

En aquest sentit, cal donar resposta a dues qüestions: una que afecta el conjunt de les esquerres del Govern i una altra, de manera més particular, a l’espai de les esquerres transformadores. La primera és sí el cicle polític de la primera experiència de govern de coalició de l’actual període democràtic està esgotat, si a la societat hi ha una voluntat de canvi cap a la dreta perquè el Govern ja no pot oferir res més. La segona pregunta és si el dilema de les pròximes eleccions generals es planteja entre reacció i progrés o, dit d’una altra manera, entre autoritarisme i democràcia, com en altres països del món, que pot oferir l’esquerra alternativa per no veure’s arrasada per una dinàmica de “vot útil”.

La por als reaccionaris no pot ser l’única emoció ni l’única raó mobilitzadora. Cal explicar més i millor que el país necessita una fase llarga de polítiques d’esquerres per fer front als principals reptes. Només una intensa inversió pública, un “estat fort i emprenedor” i la capacitat reguladora dels poders públics poden fer front a la crisi de l’habitatge, la urgent mitigació i adaptació climàtica i l’enfortiment dels serveis públics.

Els indicadors socials han millorat clarament, amb un nivell d’ocupació com mai a la història (22,5 milions de persones) i més contractació indefinida (els contractes temporals són el 15%, mentre que el 2019 suposaven el 27%), gràcies a la reforma laboral. L’increment del salari mínim (61%), de l’ingrés mínim vital (entre el 35% i el 45%, segons el tipus de llar), de les pensions (entre el 25% i el 30%), especialment les més baixes, i de l’atenció a la dependència (40%) han reduït les desigualtats, si bé encara no amb la intensitat necessària, especialment per l’habitatge, que s’ha incrementat un 45% des de 2020, en el conjunt de l’Estat, i que és el principal problema social.

Espanya està impulsant una transició energètica que, combinada amb les millores en el mercat de treball, està canviant el model productiu: energia barata, i no mà d’obra barata, i llocs de treball de més valor afegit en sectors industrials o en serveis més productius, tot i que encara som massa dependents del turisme. La plena ocupació, amb treballs dignes, ja no és una quimera sinó un objectiu possible que l’esquerra transformadora ha de liderar.

Davant d’això què ofereixen les dretes? La seva fórmula és coneguda, i les seves conseqüències també: rebaixes fiscals, retallades socials, desregulació laboral, energies brutes, irresponsabilitat climàtica, més especulació amb l’habitatge i impunitat per als oligopolis energètic, alimentari i bancari que incrementen els preus. En definitiva, més mercat, menys drets socials i més desigualtats. El nacionalisme espanyolista i racista de la “prioritat nacional” ens portaria cap a una societat socialment fracturada per l’origen i la classe, i territorialment enfrontada per la recentralització de l’Estat i els atacs constants contra el català, el basc i el gallec. I, per descomptat, un govern de les dretes suposaria la involució en tots els drets guanyats pel feminisme i el moviment LGTBIQ+.

La segona qüestió, la utilitat de l’espai de l’esquerra alternativa en un context de polarització al voltant del dilema entre reacció i progrés, té la seva resposta en la mateixa experiència del Govern de Coalició Progressista. Bona part de les reformes de què presumeix Sánchez són obra de l’esquerra transformadora i es van impulsar malgrat les resistències del PSOE, després de durs enfrontaments: els increments de l’SMI, la reforma laboral, la limitació del preu de l’habitatge, l’ampliació dels permisos per naixement i cura o la regularització de les persones immigrants. I el mateix podem dir de les mesures més avançades del Govern d’Illa, que porten el segell dels Comuns.

El repte és donar un sentit clarament igualitari i ecologista a la idea de progrés i de democràcia que l’esquerra defensa enfront de la reacció i l’autoritarisme de les dretes. L’agenda reformista del PSOE té límits evidents: ho hem vist amb les polítiques d’habitatge; amb la política fiscal, pendent d’una reforma que gravi els més rics i les activitats més contaminants, amb les mesures de control i reducció del temps de treball o amb el rebuig continuat a la prestació universal per fill a càrrec per erradicar la pobresa infantil o amb la negativa a desenvolupar un sector públic fort per intervenir en sectors com el bancari, l’energètic o la indústria. I en el camp ambiental amb els dubtes sobre el tancament de les nuclears o l’ampliació de l’aeroport del Prat. Els canvis econòmics i socials que pot promoure el PSOE tenen sempre com a límit no molestar els poders econòmics.

Es tracta de portar l’avenç progressista i democràtic per fer front al risc reaccionari, que representen PP i Vox, fins a les seves darreres conseqüències, amb una agenda reformista radical que tingui com a objectiu sotmetre els poders econòmics a l’interès general, per millorar la vida de la gent. Si un dels grans llegats del nostre espai és la primera reforma laboral de la democràcia favorable a la classe treballadora, que va “sotmetre” a la patronal als interessos de la majoria treballadora, ara el repte és “sotmetre” el sector immobiliari a l’interès de la majoria que reclama dret a un habitatge assequible.

No hi ha progrés real ni prosperitat compartida que valgui sense una forta distribució dels beneficis empresarials, mitjançant l’increment dels salaris i la reducció del temps de treball; la distribució de la riquesa amb una fiscalitat que faci que els més rics paguin més per millorar la sanitat, l’educació i les cures; i la distribució justa dels beneficis i dels riscos de la transició ecològica amb un model energètic més distribuït i democràtic i polítiques que prioritzin l’adaptació climàtica, la mobilitat elèctrica i un transport públic de qualitat, per a les classes populars.

Només unes dades, des de 2020 els beneficis empresarials s’han incrementat un 54%, la inflació més d’un 23% i els salaris només un 20%. El 10% de la població acumula el 60% de la riquesa, mentre el 50% més pobre només concentra el 7% de la riquesa. La retòrica de Sánchez sobre les desigualtats és això, retòrica, fins que no s’impulsin més transformacions per canviar un model econòmic que és una màquina de generar desigualtats.

La pensadora marxista, Lea Ypi, es preguntava en una recent conferència a Barcelona quin és el somni de l’esquerra. El somni de l’extrema dreta és tornar a un passat idealitzat, que mai va existir, però l’esquerra no acaba d’oferir un somni il·lusionador. Potser el somni de l’esquerra es troba en una vida bona per a tothom i el dret al futur. Potser es troba en saber vincular la vida quotidiana, amb habitatge assequible, millors treballs i serveis públics de qualitat; amb un projecte de societat amb vides lliures i dignes per a tothom i amb el dret a un futur sense por, amb seguretat climàtica per a nosaltres i els nostres fills.

Cal que l’esquerra transformadora tingui la voluntat, les idees i la passió necessària per esdevenir la força que renovi i doni un nou impuls al procés de canvi iniciat el 2020, amb el Govern de Coalició Progressista, per revertir el malestar social i la desconfiança cap a la política. La Ruth ens demana que expliquem desacomplexadament que aquest nou impuls és una gran oportunitat per les classes populars i per als pobles d’aquest país de països que és Espanya.

Josep Vendrell, membre de l’Executiva dels Comuns i exdiputat