Dona
Subscriu-te

Ashish Kothari

Una transició irisada per sortir de les crisis

Qualsevol observador sagaç de la geopolítica ecològica podria haver predit el fracàs de cimera del clima COP26 que va tenir lloc a Glasgow el novembre de 2021. L’absoluta manca de seriositat per part del Nord Global (els països industrials rics, així com els rics dels països en vies d’industrialització i dels països no industrials) era palesa pel fet que als governs del món els havien calgut vint-i-sis conferències globals per aclarir el que sens dubte és la crisi més seriosa a què mai s’ha enfrontat la humanitat.

La COP26 va ser decebedora, però no sorprenent. El que sí que ens va fer obrir els ulls, excepte als més somiatruites, va ser descobrir que el «sistema» (els més responsables de la crisi climàtica i ecològica) s’ha tornat d’allò més intel·ligent en els seus intents de blanqueig verd. Abans de Glasgow i durant la cimera, molts països (i algunes grans empreses) proclamaven objectius de «neutralitat de carboni», segons els quals tot el carboni que s’emetés (o altres gasos amb efecte hivernacle, tot i que sobretot se centraven en el carboni) seria capturat i no se’n deixaria gens a l’atmosfera. Sona molt bé, això, però exclou els pitjors contaminants del món i tan sols fixa uns compromisos vagues de pagar per capturar carboni; es basa en moltes tecnologies que encara cal posar a prova; parteix d’objectius formidables de reforestació i revegetació sense que tinguem ni idea d’on traurem la terra per dur-los a terme (cosa que pot acabar provocant un espoli considerable dels pobles originaris i altres comunitats) i no fa res per resoldre la resta de múltiples problemes (més enllà del carboni) que ocasionen les fonts de contaminació com ara les centrals elèctriques i els vehicles. Veient com ha anat tot fins ara, és possible que la majoria de països posposin el moment de prendre mesures importants fins a molt endavant en la seva planificació temporal (en general, entre el 2050 i el 2070), quan ja serà massa tard per evitar un augment catastròfic de les temperatures. Tant aquests problemes com altres dificultats que comporten els objectius com la «neutralitat de carboni» (o en el cas de la biodiversitat, la «no pèrdua neta») demostren que els principals responsables del clima no estan disposats a prendre les mesures dràstiques imprescindibles, però, en canvi, gaudeixen de mostrar els seus aparadors ben verds al públic.

Les propostes com els Green New Deals (GND) introduïts a un munt de països —tot i que no van a bord del mateix vaixell que els objectius anteriors, perquè sembla que provenen de persones més benintencionades— presenten els mateixos defectes bàsics. Per exemple, el manifest Green New Deal, obra del que era aspirant a la presidència dels Estats Units, Bernie Sanders, molt centrat en la justícia tant social com ecològica, és un dels manifestos de més abast per a la transformació del sistema que un polític convencional ha publicat en els darrers temps. Al Partit Laborista del Regne Unit i als GND europeus hi trobem una orientació semblant. Hi ha una bona intenció de substituir els combustibles fòssils per energia renovable d’una manera justa envers els col·lectius més marginats dels països industrials i es preveu la creació de llocs de treball alternatius per a les persones que actualment tenen feines relacionades amb els sectors contaminants. El document de Sanders també fa èmfasi en la pau global i admet que els Estats Units han estat el principal agressor militar del món durant dècades.

Tanmateix, els GND també estan molt centrats en la tecnologia i ens pretenen fer creure que si a Occident tothom canviés els vehicles de benzina o dièsel per vehicles elèctrics, que si s’augmentessin els impostos als rics per tal de generar més recursos per a la transició i per ajudar els pobres, i es prenguessin altres mesures per l’estil, tot aniria bé. El problema d’això és que ignora la iniquitat entre el Nord Global i el Sud Global i que pot desembocar en una nova forma d’ecocolonialisme o colonialisme verd. Milions de cotxes elèctrics en substitució dels de benzina i dièsel potser reduiran les emissions de gasos amb efecte hivernacle, però requeriran una enorme explotació minera en algun indret del planeta per obtenir els metalls, els materials que calen per a les bateries, etcètera. El més probable és que aquest «indret» sigui en zones del Sud Global, on els pobles originaris o altres comunitats seran desplaçats o patiran l’espoli. A Xile hi ha les majors reserves de liti, un ingredient crucial per a les bateries, els ordinadors portàtils… Les protestes dels pobles originaris i dels grups ecologistes han posat sobre la taula un cop i un altre que la mineria és destructiva socialment i ecològicament.

Al Nord Global, però, també se’n rebran els impactes. Les manifestacions multitudinàries i prolongades a Belgrad i altres ciutats de Sèrbia contra la proposta d’extracció de liti per part de l’empresa multinacional Rio Tinto va obligar el govern a cancel·lar-ne els plans el gener de 2022. (Malgrat tot, ho va fer de mala gana i, típic dels governs que es venen amb la ideologia del creixement econòmic, acusant els «ecologistes» de rebre finançament de potències «estrangeres»).

Mentre alguns GND (com el de Sanders) es comprometen a obligar les empreses a fer-se responsables dels objectius climàtics nacionals i de les condicions laborals, no expliciten que se n’hauran de responsabilitzar arreu del món. Això ens porta a una altra qüestió fonamental: tot i que en alguns àmbits el GND promet un lideratge dels Estats Units a l’hora de resoldre els problemes mundials (amb una mica de condescendència, però vaja, almenys hi és), en altres aspectes conserva elements d’americanocentrisme que freguen l’imperialisme «verd». Si no es redueix de manera dràstica el nivell de consum del país, els Estats Units continuaran extraient mà d’obra i materials barats d’arreu del món, mentre presentaran el seu model de creixement com un model ecològic. Fins i tot en relació amb la desigualtat, el GND és molt contundent pel que fa a posar-hi remei dins de les fronteres nacionals, però és d’allò més minso quan toca descriure com s’abordarà el paper dels Estats Units en la perpetuació les desigualtats mundials. En aquest punt i en d’altres, tampoc no desafia obertament el capitalisme, ni en si mateix ni junt amb els seus col·legues: el patriarcat i l’estatisme.

Si no qüestiona el model de consum dels rics, ni els processos productius que l’alimenten, cap Green New Deal no serà just ni sostenible des del punt de vista dels criteris ecològics. Els GND cauen en els mateixos defectes bàsics que els plantejaments de «neutralitat de carboni», una visió sobre la crisi planetària en què ens trobem molt reduïda i centrada en el carboni (o els GEH), que passa per alt la pèrdua de biodiversitat, la intoxicació, la contaminació i l’esgotament de les aigües i tot un seguit de problemes igual de greus.

Els GND, i pel cas que ens ocupa els objectius de desenvolupament sostenible, tampoc no discuteixen la insostenibilitat inherent al creixement econòmic per se (i molt menys la del capitalisme), malgrat que cada cop hi ha més proves que indiquen que el creixement sostenible no existeix. D’altra banda, no posen en dubte la centralització del poder en mans de l’estat-nació: deixen anar tòpics sobre la participació popular i la creació d’espais democràtics més amplis, però sempre dins del marc dels sistemes de govern electorals i representatius. Aquests marges no permeten el ple desenvolupament de les capacitats i l’autogovern de les comunitats i pobles arreu del món. Més tard tornaré sobre aquest punt.

Hi ha alternatives?

Si els camins per sortir de les múltiples crisis globals han de ser justos i sostenibles de debò, cosa que inclou la lluita contra les desigualtats entre el Nord Global i el Sud, cal que se situïn més enllà dels marcs dels objectius de desenvolupament sostenible i els Green New Deal. Han de qüestionar l’hegemonia mundial del «desenvolupament» neoliberal (de vegades disfressat de formes «socialistes»); les tendències universalitzadores de les formes de vida occidentals i contemporànies; i les relacions de poder que rauen en l’acumulació capitalista, el control estatal centralitzat, el patriarcat, el racisme, el sistema de castes, el militarisme i l’antropocentrisme. En efecte, com que el projecte modern de «desenvolupament» té un lligam massa profund amb aquests elements i amb la història del colonialisme i l’imperialisme, hem de buscar un plurivers de visions del món i camins alternatius al desenvolupament.

Per sort, ja hi ha moltes alternatives d’aquestes i, de fet, la diversitat és el seu punt més fort. En termes generals, n’hi ha de dues menes, totes dues visibles sota les runes del desenvolupament destructiu: la resistència i la (re)construcció (o en paraules dels moviments populars de l’Índia sangharsh i nirman).

Les manifestacions contra l’extracció de liti a Xile i Sèrbia esmentades més amunt són exemples de sangharsh. Com ho són els centenars d’altres lluites que succeeixen en qualsevol moment arreu del món: l’agitació d’agricultors que ha acabat fa poc contra la liberalització de l’agricultura a l’Índia és una de les més inspiradores per la seva resistència esmolada i l’adhesió a valors com la no-violència; els moviments juvenils per la justícia climàtica; els moviments pacifistes contra el govern militar a Birmània-Myanmar, els moviments antiracistes com Black Lives Matter a l’illa Tortuga (Amèrica del Nord); els moviments indígenes pel territori contra les explotacions de petroli i la tala d’arbres a l’Amazònia i molts altres. Cadascuna d’aquestes lluites representa una alternativa en la mesura que contribueix a frenar el monstre del desenvolupament destructiu (per exemple, aturant o fent endarrerir cada any l’emissió de milers de milions de tones d’emissions de GEH) i articula, de manera implícita o explícita, visions del món alternatives sobre com ens hem de relacionar amb la resta de la natura i entre nosaltres com a éssers humans.

D’altra banda, hi ha nombrosos exemples de nirman o (re)construcció (el llibre Pluriverse. A Post-Development Dictionary [Plurivers. Un diccionari del postdesenvolupament] en recull uns noranta). Molts d’ells ni tan sols s’haurien d’anomenar «alternatives» perquè han existit durant centenars o milers d’anys, com ara diverses formes de pràctiques agroecològiques (agricultura, pasturatge, pesca, silvicultura) dels petits camperols i els innumerables oficis artesanals, tots amb una base sofisticada de coneixements. Tanmateix, reapareixen com a alternatives davant els sistemes dominants actuals, com a part dels moviments populars per la sobirania alimentària, la conservació liderada per la comunitat i la seguretat dels mitjans de vida. N’hi ha altres, com ara la sobirania energètica descentralitzada; la sanitat comunitària; les monedes alternatives i les economies comunitàries i solidàries; la producció autogestionada pels treballadors i les cooperatives de productors; la defensa i recuperació de les terres comunals; les tecnologies de codi obert; les comunicacions i els mitjans de difusió comunitaris; les ciutats de transició i els barris ecoanarquistes; i una llista molt més llarga. Moltes estan vinculades al ressorgiment de cosmovisions ancestrals dels pobles originaris i altres comunitats, com ara el swaraj, el shohoj, el hurai, el tao i el kyosei (de l’Àsia); el buen vivir o sumak kawsay (i els seus paral·lels al llarg d’Abya Yala o Amèrica Llatina); l’ubuntu (i els seus paral·lels arreu d’Àfrica); el caring for country (d’Austràlia); minobimaatisiiwin (i altres cosmologies dels pobles originaris de l’illa Tortuga o l’Amèrica del Nord); o reinterpretacions radicals de les religions dominants. D’altra banda, observem l’emergència de noves ideologies i conceptes des de l’interior de les societats industrialitzades com ara el decreixement, l’ecosocialisme, l’ecofeminisme, els drets de la natura, la globalització alternativa, el programari obert i lliure, entre d’altres.

Una de les iniciatives més inspiradores és la dels pobles que reivindiquen el poder allà on són, no un poder per dominar els altres sinó pel benestar col·lectiu. Insisteixen que la democràcia no consisteix a fer eleccions i concentrar el poder en mans de polítics, buròcrates i monarques, sinó a aconseguir que qualsevol persona d’un poble o un barri urbà se senti capaç de situar-se al centre de la presa de decisions. Aquesta democràcia radical és d’allò més diversa, des del concepte de swaraj defensat per Gandhi (autogovern de les comunitats amb responsabilitat envers les altres persones i la natura); fins a l’ecoanarquia marxista, passant per l’autodeterminació dels pobles originaris. En els darrers temps n’hem vist molts exemples, com ara l’autogovern adivasi (indígena) al centre de l’Índia, el confederalisme democràtic a la Rojava kurda (Síria), l’autonomia a les comunitats zapatistes de Chiapas (Mèxic) i a molts pobles originaris d’Amèrica Llatina; l’autogovern anarquista a la comuna de Copenhaguen anomenada Christiania. Els moviments que defensen l’alimentació de proximitat, la sobirania energètica i la conservació liderada per la comunitat (per exemple, Territories of Life) formen part del mateix desig dels col·lectius de controlar el seu destí. Aquest fenomen és el que alguns hem anomenat ecoswaraj o democràcia ecològica radical: una societat en què tothom disposa dels drets, la capacitat i els espais de debat per participar d’una manera significativa en la presa de decisions, amb una maduresa i saviesa que garanteixen que es faci amb responsabilitat envers la resta d’humans i la natura.

Malgrat les enormes diferències que presenten, els plantejaments radicals arreu del món —com la democràcia ecològica radical— mostren uns quants valors i principis comuns: respecte per la diversitat i el pluralisme; igualtat i equitat; dignitat; prioritat als afers comuns i col·lectius per sobre de l’individualisme egoista (però sense negació de les identitats i aspiracions individuals); autonomia i llibertat amb responsabilitat; respecte pels drets dels humans i la naturalesa no humana; autosuficiència i perspectiva local; simplicitat o conceptes com «tenir-ne prou» i suficiència; democràcia directa que permet una participació equitativa de tothom; solidaritat i amor; no-violència i pau; etcètera.

A partir d’aquestes dimensions i valors, a l’Índia, ha sorgit el Vikalp Sangam [Confluència d’Alternatives], un procés que aglutina uns vuitanta moviments i organitzacions que treballen en alternatives radicals. Vikalp Sangam ha elaborat el projecte «Flower of Transformation» que assenyala i proposa transformacions en almenys cinc esferes de la vida.

  1. Saviesa, integritat i resiliència ecològiques, manteniment dels processos ecoregeneratius que conserven els ecosistemes, les espècies, les funcions i els cicles; respecte dels límits ecològics en diverses escales, local i global; i infusió de la saviesa ecològica i l’ètica en tota activitat humana, inclosa la concepció que la vida i totes les espècies són sagrades per dret propi.
  2. Benestar i justícia socials, amb vides plenes i satisfactòries en l’aspecte físic, social, cultural i espiritual; en què hi ha equitat entre comunitats i individus en les atribucions, les responsabilitats, els beneficis i els drets polítics i socioeconòmics; en què hi ha harmonia ètnica i comunal; en què les jerarquies i les divisions per motius de fe, gènere, casta, classe, etnicitat, capacitat i altres atributs se substitueixen per relacions sense explotació, sense opressió, sense jerarquies i sense discriminació; en què els drets humans col·lectius i individuals estan garantits.
  3. Democràcia directa i delegada, en què la presa de decisions comença en la unitat més petita de grup humà; en què cada persona té el dret, la capacitat i l’oportunitat de participar i es construeix des d’aquesta unitat cap a nivells més amplis de governança mitjançant delegats que reten comptes a les unitats de democràcia directa en sentit descendent; en què la presa de decisions no basa en «una persona, un vot» sinó en el consens, alhora que es respecten les necessitats i els drets de les persones que actualment són marginades i s’hi dona suport.
  4. Democràcia econòmica, en què les comunitats locals i els individus (incloent-hi els productors i els consumidors, sempre que sigui possible fusionats en un sol ens com a «pronsumidors») controlen els mitjans de producció, de distribució i d’intercanvi així com dels mercats; en què la perspectiva local és un principi clau i constitueix la base del comerç i l’intercanvi més amplis, els quals parteixen del principi d’intercanvi igualitari; en què la propietat privada deixa pas a les terres i béns comunals i s’elimina la distinció entre amo i treballador.
  5. Diversitat cultural i democràcia del coneixement, respecte pel pluralisme de maneres de viure, d’idees i d’ideologies; en què s’incentiven la creativitat i la innovació; en què la creació, transmissió i l’ús del coneixement (tradicional i modern, incloent-hi la ciència i la tecnologia) són accessibles per a tothom; en què l’aprenentatge i l’aprofundiment ètic i/o espiritual (transformacions interiors en cadascú que avancen amb les transformacions socials) són bàsics en la vida social.

L’actual pandèmia de la covid-19 ofereix un potencial per realitzar aquesta transformació. Els confinaments inèdits amb l’economia mundial frenada en sec han exercit una pressió enorme sobre centenars de milions de treballadors que han hagut de continuar oferint serveis «essencials», sovint amb salaris baixos mentre es veien obligats a jugar-se la salut, o que han perdut els seus ingressos diaris i les feines informals. D’altra banda, les comunitats i col·lectius arreu del món han demostrat que es pot ser resilient davant de la covid i altres crisis funcionant de forma solidària, mantenint i recuperant els espais i béns comunals i les formes de treballar comunitàries que els són pròpies, fent front a les desigualtats internes i la prioritzant les necessitats bàsiques. S’han recopilat històries d’aquesta resiliència a l’Índia en uns quants volums (al Teixit Global d’Alternatives, Global Tapestry of Alternatives), se n’ha fet un altre que conté exemples de la resta del món, i se n’estan recollint més. El que sorgeix com a denominador comú és que aquesta resiliència es basa en un esperit comunitari i una solidaritat continus o renovats, en els drets col·lectius o la custòdia sobre els comunals, en l’autosuficiència local per satisfer les necessitats bàsiques, en la mobilització de les persones més marginades i oprimides contra la discriminació, entre molts altres elements.

En aquest sentit, cal anar més enllà dels marcs que estableixen els Green New Deal i els objectius de desenvolupament sostenible i avançar cap a un pacte irisat o plans de recuperació irisats, que engloben les transformacions ecològiques, econòmiques, socials, culturals i polítiques que hem subratllat més amunt. Hi ha el verd i el blau de la revolució ecològica (sí, no he entès mai per què els ecologistes només es diuen verds, què ha passat amb l’aigua i els mars?), hi ha el vermell de la revolució contra la discriminació en funció de la classe social i la casta, els múltiples colors de la revolució de Gandhi i les revolucions indígenes i, per descomptat, l’arc iris dels moviments de gènere i sexualitat.

Hem d’unir-nos!

Mentre que hi ha infinitat d’iniciatives arreu del món que il·lustren una o més de les cinc dimensions de transformació que hem exposat, encara arrosseguen grans febleses esdevenir una força col·lectiva de macrocanvi. Cal molta més interacció, entesa mútua, col·laboració, visió col·lectiva i accions conjuntes entre els moviments alternatius i de resistència de diverses índoles al llarg de diferents geografies i cultures. A l’Índia un intent de dur-ho a la pràctica és el procés Vikalp Sangam que hem explicat abans. Fins ara, des de 2014 ha organitzat vint trobades arreu del país; ha recopilat més de 1.500 relats d’alternatives en diversos camps i parts de l’Índia; ha traçat una visió en evolució sobre una societat sostenible, justa i equitativa; i ha donat suport a un munt d’iniciatives. Basant-se en aquest projecte i processos semblants que es donen a altres parts del món (com ara Crianza Mutua a Mèxic i Colòmbia), el 2019 es va crear el Teixit Global d’Alternatives, amb objectius similars de compartir, col·laborar, analitzar i advocar per transformacions des de l’escala local fins a la mundial. Hi han donat suport més de cinquanta moviments i organitzacions d’arreu del món i també ha establert un procés de diàleg i accions conjuntes amb set plataformes mundials més, anomenat Adelante.

En tots aquests processos, hi ha un intent explícit de situar al centre les lluites, les perspectives i les cosmovisions del Sud Global, mentre es respecta que, al Nord Global, també hi sorgeixen moviments progressistes radicals. És important parar-hi atenció, perquè hi ha una tendència al colonialisme, fins i tot a l’hora de difondre les narratives transformadores. Per exemple, en els últims dos anys he hagut de rebutjar uns quants cops la petició de parlar sobre el «decreixement a l’Índia». Es parteix del benentès que unes cosmovisions alternatives s’encabiran sota aquest terme general… cosa que és impossible! Més que considerar una visió del món com a dominant, cal reconèixer el plurivers d’alternatives i mirar d’acostar-les. De la mateixa manera, és clau adonar-se que en les nostres pràctiques de governança i gestió cal reconèixer l’agència i el lloc de les generacions futures d’humans, així com el de milions d’altres espècies amb les quals compartim la Terra. Són aquests espais de respecte mutu i consciència que processos com Vikalp Sangam, el Teixit Global d’Alternatives i Adelante pretenen crear.

Tant aquestes com les altres alternatives i iniciatives de resistència necessitaran tota la seva força col·lectiva per resistir i contrarestar la potència del complex militar i industrial i la mentalitat del «desenvolupament» que ens engoleix. En depèn el destí de la vida a la Terra, ni més ni menys.

[Ashish Kothari participa a Kalpavriksh i Vikalp Sangam a l’Índia, així com al Teixit Global d’Alternatives.]

Referències: