Una transició verda amb perspectiva de classe i de gènere

La revolta de les «armilles grogues» iniciada a França el 2018 va ser una advertència sobre els riscos polítics d’una descarbonització de l’economia que posi la major part de la càrrega econòmica del canvi sobre les espatlles de les classes populars.

Tanmateix, no sembla que els governs s’hagin pres l’avís seriosament: com expliquen Rubén Martínez i Isidro López a La solución verde, els plans de transició de les principals economies mundials són continuistes amb el model econòmic actual, de manera que situen la rendibilitat del capital per davant de qualsevol altra consideració.

Davant del continuisme disfressat de verd, nombroses forces polítiques, moviments socials i intel·lectuals estan elaborant propostes per una transició ecològica justa, que aprofiti la transformació econòmica necessària per superar el neoliberalisme i avançar en drets, des del Green New Deal d’Alexandria Ocasio-Cortez fins al decreixement. Aquestes propostes necessiten l’impuls de l’estat, però els municipis també hi tenen molt a dir.

El paper de les ciutats en la lluita contra la crisi climàtica és visible en les transformacions urbanes en capitals europees com Barcelona o París, que estan reduint l’espai dels vehicles privats i potenciant el verd urbà. Més enllà de l’urbanisme, els municipis poden ser laboratoris d’una transició ecològica justa, amb perspectiva de classe i feminista, com il·lustra l’experiència de Barcelona. Vegem en resum vuit eixos en els quals Barcelona està desenvolupant polítiques transformadores en aquesta direcció.

1. Urbanisme verd i feminista: les superilles

Les superilles han esdevingut el símbol de la Barcelona sostenible impulsada pel govern de Barcelona en Comú. El principi és senzill: explotar el disseny quadrangular de l’Eixample barceloní per convertir alguns carrers en zones de vianants i reduir el trànsit a altres vies, generant espai per a vianants, bicicletes i altres mitjans de transport sostenibles. A banda de fer disminuir el trànsit i la contaminació, les superilles formen part de l’anomenat «urbanisme de la vida quotidiana».

Les ciutats han estat tradicionalment dissenyades amb la mirada d’homes de classe mitjana, prioritzant els usos d’aquest col·lectiu per sobre dels de la resta de la població. L’urbanisme de la vida quotidiana vol revertir aquesta desigualtat. Per exemple, les dones caminen més i fan servir més el transport públic que els homes; per tant, reduir l’espai urbà dedicat al vehicle privat a favor d’una mobilitat menys contaminant té un impacte de gènere positiu. De la mateixa manera, augmentar l’espai per a vianants és fonamental quan cal desplaçar-se amb el cotxet d’una criatura, amb un carretó d’anar a comprar o en cadira de rodes. Es tracta de construir una ciutat més orientada a les necessitats bàsiques de la població, inclosa la cura.

2. VilaVeïna, cuidar des de la proximitat

Les superilles urbanes de Barcelona tenen una extensió social: VilaVeïna. Es tracta d’una política pública per donar suport a les persones cuidadores i promoure les iniciatives comunitàries de cures des de la proximitat. Les cures són una feina que continuen duent a terme majoritàriament les dones, sovint en condicions molt precàries, amb retribució o sense. VilaVeïna forma part dels esforços de Barcelona per repartir de manera més justa aquestes tasques tan necessàries i millorar la vida de les persones que s’hi dediquen.

El projecte barceloní es nodreix d’iniciatives com les Illes de les Cures de Bogotà o les microàrees de Trieste. Les VilaVeïnes dividiran Barcelona en un centenar de minibarris d’entre 10.000 i 30.000 habitants per fer front a escala humana als reptes de cures de la ciutat, coproduint les solucions amb les persones que hi viuen. L’impacte d’aquests projectes no és només social, sinó també ambiental. La pensadora ecofeminista Yayo Herrero ha assenyalat la necessitat d’avançar cap a ciutats policèntriques on es pugui fer vida sense grans desplaçaments, seguint la idea de «ciutat dels quinze minuts».

3. Mobilitat sostenible

A Barcelona, el transport produeix el 30% de les emissions de gasos amb efecte hivernacle (sense comptar el transport aeri ni el marítim). Els objectius són clars: reduir l’ús del vehicle privat i promoure el transport públic i els desplaçaments a peu, en bici o en altres mitjans no contaminants. Ara bé, el risc d’afectar regressivament les classes populars és alt, en especial amb mesures de limitació del transport privat: tant per als petits empresaris i autònoms que fan servir el vehicle com a eina de treball, com per als commuters, que es desplacen a Barcelona des de municipis veïns, en què els preus de l’habitatge són inferiors, i no disposen d’una alternativa raonable de transport públic.

A Barcelona existeix des del 2020 una Zona de Baixes Emissions que prohibeix la circulació, a bona part de la ciutat, dels vehicles que emeten més partícules contaminants. La ZBE ha aconseguit promoure la renovació del parc automobilístic, però no ha reduït significativament el trànsit ni la contaminació, de manera que caldran noves mesures. Hi ha moviments veïnals i ecologistes que reclamen que s’estableixi un peatge a l’entrada de la ciutat. La resistència a aquesta mesura, que ja s’ha implantat en altres grans ciutats, és fruit sobretot del risc electoral, atès que tindria una alta incidència en la vida quotidiana de moltes persones (tot i que la majoria són votants d’altres municipis, vist que el 56% dels desplaçaments diaris en vehicle privat a Barcelona entren a la ciutat o en surten). El peatge és un mecanisme regressiu, cosa que obliga a pensar un sistema de compensacions per als conductors perjudicats, en especial els de renda baixa (reducció del preu del transport públic, foment de la mobilitat compartida, etcètera).

Hi ha altres mesures que també permetrien reduir la circulació de vehicles. En primer lloc, reduir la concentració dels llocs de feina al districte central de negocis: l’Eixample i la Diagonal. La revolució del teletreball i la creació d’espais de coworking a la perifèria de Barcelona hi haurien de contribuir. En segon lloc, aplicar plans de mobilitat per a empreses i territoris és fonamental per tal de reduir la ineficiència que suposen els desplaçaments en vehicles privats semibuits als centres de feina, i substituir-los per transport col·lectiu i compartit. Entrar a la ciutat amb un vehicle privat hauria de ser una opció més cara i incòmoda que altres alternatives i, d’altra banda, les altres opcions han de ser accessibles per a tothom. Els peatges han de ser dissuasius i finançar aquestes alternatives.

4. Cap a una economia local verda i justa

Els ajuntaments tenen una capacitat considerable d’incidència econòmica, que poden dedicar a promoure sectors amb un impacte ambiental alt o bé el contrari. Les polítiques de foment de l’ocupació, les de compra pública i les normatives municipals poden facilitar la creació de feines de qualitat en sectors necessaris per a la transició ecològica (com la instal·lació d’energies renovables o altres tecnologies orientades a la descarbonització) i sectors baixos en emissions (com les cures). A més, ajuntaments com el de Barcelona influeixen en l’economia prioritzant àmbits com ara la cultura, l’educació o la política social, cosa que implica crear llocs de treball de proximitat amb baix impacte ambiental.

El comerç és un altre terreny de batalla important per a la transició ecològica. El comerç de proximitat té el valor social de mantenir vius els barris i evitar que la seva desertització obligui a desplaçar-se als centres comercials. A més, tot i que qualsevol activitat comercial té un impacte ecològic, el del comerç en línia és probablement superior al del comerç de proximitat i físic, en especial pels embalatges i l’«última milla» de l’enviament. A Barcelona, l’Ajuntament ha desplegat mesures de suport al comerç de proximitat, com la moneda local REC, que a hores d’ara ha arribat a gairebé dos centenars de comerços de barris de renda baixa de la ciutat. Tanmateix, no hem d’oblidar que el consumisme forma part de la crhaisi ecològica i que no podem renunciar a avançar cap a la desmaterialització de l’economia, substituint el consum de béns materials per serveis que generin el mateix grau o un grau superior de benestar personal i social, i fins i tot d’activitat econòmica, com les cures, les activitats culturals, artístiques, esportives o la formació i la investigació.

5. Construcció sostenible i rehabilitació

L’edificació d’habitatges públics és una de les polítiques socials prioritàries a les grans ciutats, on l’emergència en matèria d’habitatge és estructural. La construcció, però, també és un dels sectors que més emissions produeix. Per això, l’Ajuntament de Barcelona està explorant solucions per construir de manera més ràpida i sostenible. Un projecte emblemàtic a la capital catalana són els APROP, habitatges socials construïts a partir de contenidors de vaixell reciclats i que, en transformar-se en habitatges, emeten fins a set vegades menys CO₂ que una construcció tradicional. Es tracta d’una tecnologia que, tot i que d’entrada va ser discutida, després ha estat premiada. A més, és freqüent en altres països europeus i ha impulsat al municipi altres modalitats de construcció industrialitzada sostenible, com ara la fusta.

La rehabilitació energètica és un altre eix fonamental de la transició ecològica, que rebrà una gran quantitat de fons Next Generation de l’Estat espanyol. A Barcelona, els habitatges són responsables del 20% de les emissions de GEH i les oficines i comerços d’un 21%. L’Ajuntament de Barcelona incrementarà significativament la dotació de la convocatòria anual d’ajudes per a la rehabilitació d’habitatges i està impulsant una finestreta única per agilitzar els tràmits. A més de reduir el consum energètic, el creixement del sector de la rehabilitació té un gran potencial per crear ocupació.

6. Crisi climàtica i salut: alimentació sostenible

L’alimentació és una de les qüestions on es veu més clarament que fer front a la crisi ecològica i millorar les condicions de vida de la població han de ser objectius compatibles. Transformar el model alimentari, reduint el consum de carn i prioritzant els aliments de proximitat, de temporada i de producció ecològica es troba al centre de l’agenda climàtica i de salut pública. El nomenament de Barcelona com a capital mundial de l’alimentació sostenible l’any 2021 ha representat una oportunitat per potenciar aquesta estratègia i donar-hi continuïtat futura.

L’Ajuntament de Barcelona està introduint criteris de sostenibilitat als menús servits als equipaments municipals, com ara escoles, residències de gent gran o menjadors socials. A més, el municipi té una política de suport als terrats verd i horts urbans, que haurien d’experimentar un salt d’escala per fer la ciutat menys dependent de la importació d’aliments, a banda del component pedagògic que tenen.

Un repte addicional és aconseguir que l’alimentació sostenible sigui assequible per a tota la població, inclosa la que es troba en situació de risc d’exclusió social. És l’objectiu del projecte Alimenta, que vol transformar el model alimentari de les persones amb necessitats no cobertes, de la mà de les entitats socials, empoderant-les i reduint el malbaratament dels excedents alimentaris. A més, el 2020 es va publicar una guia de menús saludables, sostenibles i de proximitat.

7. Reduir, reutilitzar i reciclar

La recollida i el tractament de residus és una de les principals competències dels municipis. Més enllà de la separació en diferents contenidors, a Barcelona s’estan implantant mecanismes com ara la recollida porta a porta o els contenidors intel·ligents. Tot i que sovint hi ha resistència veïnal davant de qualsevol canvi en un àmbit tan connectat amb la vida quotidiana, l’experiència mostra que a mitjà termini la població s’hi adapta. A Barcelona s’estan introduint compensacions econòmiques a les llars que més reciclen per facilitar l’acceptació del canvi i introduir una dimensió social en aquesta política.

Ara bé, encara més important que reciclar és reduir el consum d’objectes nous i reutilitzar-los. És l’objectiu de les biblioteques de coses, com la que es va inaugurar el 2020 al Casal de Ca l’Isidret: s’hi poden agafar en préstec objectes d’ús poc freqüent, des de tendes de campanya fins a calefactors. A ciutats com Londres o Berlín, ja hi funcionen establiments d’aquesta mena. Comptar amb una biblioteca de coses i repair cafès comunitaris a cada barri implicaria un estalvi econòmic per al veïnat i una reducció del consum de materials.

8. Energia: més renovables i autoconsum, menys pobresa energètica

Juntament amb les estratègies de rehabilitació, l’Ajuntament de Barcelona impulsa mesures per donar suport a les famílies que pateixen pobresa energètica. El 2016 va crear els Punts d’Assessorament Energètic, que han atès desenes de milers de persones —dos terços d’elles, dones— per evitar talls de subministraments o reduir-ne les factures. A més, Barcelona compta des del 2018 amb una empresa pública d’electricitat, que permet oferir una política de preus raonable i només subministra energia d’origen renovable.

A aquests projectes s’hi va unir el 2021 la iniciativa Més Barcelona per instal·lar gratuïtament plaques fotovoltaiques als terrats d’edificis particulars, amb la col·laboració d’inversors privats, que és combinable amb cobertes verdes que absorbeixen la contaminació i redueixen la temperatura a l’estiu. També s’està analitzant la creació de comunitats energètiques perquè hi hagi edificis municipals que aboquin els seus excedents d’energia renovable a llars veïnes de renda baixa, i s’està desenvolupant un projecte europeu per crear una xarxa de refugis climàtics de proximitat.

Els municipis, laboratoris d’una transició verda que han de liderar els estats

Una transició ecològica dirigida pels senyals del mercat (és a dir, els preus) suposarà que es carregui un cost superior sobre els sectors populars, sigui perquè se’ls encareixin els hàbits o perquè els sigui impossible modificar-los (atès que haurien de fer inversions o despeses que no poden permetre’s a curt termini). Els estats, amb les seves normatives i competències fiscals tenen la capacitat de corregir una part d’aquests efectes negatius. Per exemple, un impost sobre el carboni emès i un repartiment de la recaptació, universal o bé focalitzat en els col·lectius de menor renda, aconseguiria aquest resultat. Ara bé, és dubtós que això s’apliqui a gran escala.

Els municipis, amb la perspectiva que dona la proximitat a les persones, poden impulsar polítiques doblement compensatòries. D’una banda, aconseguir que la transició impliqui una millora real en les condicions materials d’existència de les classes populars, amb el menor impacte negatiu a curt termini —que és el marc temporal en què es mouen les persones amb menors ingressos—, i de l’altra, assegurar-se que els sectors menys afavorits es beneficien realment d’aquestes polítiques.

Tanmateix, cal que siguem conscients de les limitacions municipals davant l’enormitat del repte. Per exemple, Barcelona no té competències per limitar el trànsit aeri o portuari. Només les emissions de GEH de l’aeroport i els vols que en surten o hi aterren dupliquen de bon tros les emissions de la ciutat. O les limitacions pressupostàries. Robert Pollin xifrava en l’1,5% del PIB la despesa anual necessària per reduir dràsticament les emissions de CO₂ en vint anys. A Barcelona equivaldria a 1.300 milions d’euros anuals, que és el 38% del pressupost municipal de l’any 2022.
Actuacions municipals com les que hem detallat a Barcelona tenen un cert impacte i, sobretot, són útils com a laboratori i trampolí de polítiques públiques. Són un exemple que és possible fer polítiques que tinguin un impacte ambiental, social i de gènere positiu i que no hi ha una contradicció necessària entre transició verda i els interessos de les classes populars. Ara bé, cal també un impuls estatal decidit per tal que aquestes polítiques passin de ser excepcions a convertir-se en la norma.