Paula Suárez, metgessa de família i comunitària i membre de la Direcció Executiva de Barcelona en Comú.
Viure amb dignitat
Paco tenia poc més de seixanta anys i vivia amb un dolor constant que li travessava el cos cada vegada que intentava caminar. Una lesió vertebral l’havia convertit en un home pràcticament reclòs a casa. Caminava lentament pel passadís del seu pis de protecció oficial, mesurant cada passa. Portava dos anys esperant una operació que havia d’alleugerir-li el dolor. També feia dos anys que no tenia metge de capçalera assignat.
Durant les meves primeres setmanes al CAP ens vam veure moltes vegades. A vegades venia ell. D’altres, algun familiar. El motiu canviava: el dolor, els efectes secundaris de la morfina, les nàusees, l’angoixa o el desànim. Cada vegada sortia menys de casa. Cada vegada depenia més dels opiacis per aguantar una situació que s’allargava constantment.
Quan vam aconseguir construir una mica de confiança, en Paco es va plantejar l’eutanàsia. No volia continuar esperant.
Les metgesses de família podem arribar a conèixer un pacient més enllà d’una ressonància o d’una llista de símptomes. Veiem com allò que podria semblar un dolor aïllat acaba travessant tota una vida: la pèrdua d’autonomia, l’aïllament, l’angoixa, la dependència dels opiacis o el desgast de tota una família. I això també permet entendre la urgència d’un cas d’una altra manera. És precisament aquest coneixement el que permet insistir, coordinar, derivar i aconseguir que situacions cronificades deixin, finalment, d’encallar-se.
Per sort, una vegada coneguda la complexitat de la situació, vam aconseguir escurçar l’espera per a la intervenció. Avui en Paco és una persona autònoma, sense opiacis i amb una vida recuperada. I això també explica una altra veritat important: quan la sanitat pública funciona, funciona extraordinàriament bé. El problema no és la manca de capacitat dels professionals ni la qualitat del sistema públic. El problema és haver normalitzat durant anys que la sanitat funcioni permanentment al límit, sostinguda pel sobreesforç dels seus treballadors mentre es degraden les condicions materials que fan possible una atenció digna.
En Paco no és una excepció. És el resultat d’un sistema sanitari tensat fins al límit. D’una atenció primària sobrecarregada. De professionals exhausts per agendes interminables i guàrdies eternes. De llistes d’espera que condemnen els pacients a triar entre conviure amb dolor, ansietat o deteriorament funcional mentre esperen una visita, una prova diagnòstica, una cirurgia o rehabilitació, o gastar els seus estalvis en la sanitat privada.
Els barris populars i les zones rurals pateixen una manca estructural de professionals, més dificultats de cobertura i una rotació constant de metges i metgesses. Quan la sanitat pública falla, qui té recursos busca alternatives en la privada. Qui no en té, espera.
A Catalunya fa anys que normalitzem aquesta desigualtat com si fos inevitable. Els CAP dels barris treballadors acumulen més saturació i més dificultats per retenir professionals. Centres com el de Meridiana fa anys que treballen sota mínims. Hi ha pacients que passen mesos sense metge assignat. Professionals amb agendes desbordades. Infermeres sostenint equips exhausts. I ciutadans que acaben anant a urgències perquè aconseguir visita al CAP s’ha convertit en una carrera d’obstacles.
Ens omplim la boca criticant el model sanitari madrileny mentre aquí hem consolidat, durant dècades, una estructura sanitària profundament híbrida, opaca i orientada a continuar externalitzant recursos públics cap a operadors privats.
Si la sanitat no es concep com un dret col·lectiu orientat a les necessitats de la població, això té conseqüències molt concretes: més desigualtats territorials, més fragmentació, menys transparència i una atenció primària cada vegada més tensionada, especialment als barris populars i a les zones rurals.
Quan la sanitat s’organitza sota lògiques de mercat, acaben apareixent situacions com el cas de l’Hospital Sagrat Cor. Un hospital privat amb ànim de lucre integrat dins la xarxa del CatSalut. Un centre on les persones derivades des de la pública acumulen esperes importants mentre qui pot pagar accedeix més ràpidament als mateixos serveis. És difícil imaginar una imatge més clara de la desigualtat sanitària.
Hem normalitzat que diners públics acabin reforçant estructures privades mentre als CAP falten mans. Hem normalitzat que hi hagi ciutadans que triguen setmanes a visitar-se amb el seu metge de família. Hem normalitzat que la sanitat pública funcioni gràcies al sobreesforç i a la vocació precària, però permanent, dels seus treballadors.
Quina sanitat volem?
Una sanitat concebuda com un dret col·lectiu o com un espai progressivament subordinat a la lògica del mercat? Una sanitat planificada democràticament segons les necessitats de la població o segons les oportunitats dels grans operadors sanitaris?
Com a metgessa de família tinc clar que el que necessita Catalunya és més finançament i, sobretot, més ben distribuït, més places, millors condicions laborals i més capacitat pública. El que necessita Catalunya és garantir plantilles de professionals sanitaris completes als CAP, arreu, als territoris rurals i a les zones on més costa cobrir places, com passa al CAP de Meridiana o al de Chafarinas, on he treballat durant anys.
Poques coses són tan comunes, tan bàsiques i tan democràtiques com la salut. Per això necessitem un pla de país. Amb professionals, pacients, sindicats, moviments socials, La Capçalera, Marea Blanca, el Fòrum Català d’Atenció Primària i totes les plataformes que fa anys que defensen la sanitat pública.
Necessitem una atenció primària forta, amb recursos, temps i professionals suficients. Necessitem millors condicions laborals per retenir talent i garantir estabilitat als equips. Necessitem incentius reals, no només econòmics, per cobrir places als barris populars i a les zones rurals. Necessitem més capacitat pública, més transparència i més control democràtic sobre cada euro destinat a la sanitat.
I necessitem entendre una cosa fonamental: defensar la sanitat pública no és només defensar hospitals o CAPs. És defensar una idea de societat. Perquè quan una persona rica emmalalteix i el sistema falla, trobarà alternatives. Però quan falla la sanitat pública als barris treballadors, el que falla és la possibilitat mateixa de viure amb dignitat.