Zaida Muxí: «L’arquitectura decideix quines vidas mereixen espai»

Què té a veure la distribució d’una cuina amb el patriarcat? Per què la prohibició d’estendre roba als balcons és una decisió política? Quines ciutats ja estan redissenyant els seus espais des d’una perspectiva de cures? Parlem amb l’arquitecta i urbanista Zaida Muxí, que fa anys que pensa la ciutat des del feminisme, i que sosté que l’espai mai no és neutral.

L’arquitectura és una eina política de primer ordre?

L’arquitectura dona forma als espais on vivim, ens movem i ens relacionem. Des del nucli bàsic de convivència, l’habitatge, fins a l’escola, el mercat, el parc o l’hospital, tot té a veure amb com s’ha decidit organitzar. I aquesta decisió mai no és neutral. Segons com es configuri l’espai, pot facilitar o dificultar la generació de comunitat, la trobada entre persones diferents, l’accés a serveis. En aquest sentit, l’arquitectura és una eina política.

A més, com que requereix molta inversió, les decisions queden majoritàriament en mans de qui té el poder econòmic o polític. Per això, quan analitzem els pressupostos públics, podem llegir quines són les prioritats reals d’un govern: quin tipus d’equipaments es construeixen, en quins barris, per a quins usos, amb quins criteris. No és només una qüestió estètica. És una declaració de quines vides es consideren dignes d’atenció.

Què són espais feministes?

Espais que ofereixin visibilitat sense renunciar a una certa intimitat. Llocs on sentir-se segures, poder trobar-se amb altres persones i generar comunitat. Si és un espai obert, ha de tenir criteris de visibilitat que no impliquin exposició permanent. Si és un equipament, ha de permetre la trobada i l’apropiació col·lectiva.

La clau, moltes vegades, no és només en el disseny físic sinó en la gestió. Hi ha espais que neixen amb bones intencions i esdevenen hostils quan canvia la gestió o quan deixen de ser permeables al barri. L’espai públic en aquest cas queda monopolitzat per un grup, i això és problemàtic. El problema apareix quan els espais estan pensats per a un sol perfil de persona o quan la comunitat deixa de poder-los fer seus.

Penso, per exemple, en la història del Forat de la Vergonya a Barcelona, o en com el MACBA va canviar la seva relació amb el barri segons com es gestionava. L’arquitectura pot ser la mateixa, però si la gestió es tanca, l’espai esdevé un element estrany, fins i tot amenaçador.

Al teu llibre ‘Mujeres, Casas y Ciudades’ planteges que la porta de casa és una frontera política.

L’arquitectura convencional ha projectat habitatges sense considerar realment com s’executen els treballs domèstics ni la diversitat de qui els habita. Les cases es redueixen a una sala, una cuina i unes habitacions, amb una jerarquia d’espais que no respon a com funciona la vida quotidiana. On és la cuina? Té llum? És central o està relegada? Hi ha espai per estendre la roba? Existeix una bugaderia digna?

Quan plantejo aquestes preguntes a les escoles d’arquitectura, la resposta habitual és: «Per a què serveix això?» I això diu molt. El que no es veu des de dins dels habitatges és el treball invisible que sosté la vida quotidiana, i que majoritàriament fan les dones.

Hi ha alguna cosa més: el llindar, la porta, no té el mateix significat per a tothom. Una dona en un llindar ha carregat històricament amb un pes simbòlic molt concret. I mentre el discurs patriarcal presenta l’interior de la llar com l’espai segur per a les dones, les estadístiques diuen el contrari: és on passen més violències. La normativa urbanística que prohibeix estendre roba als balcons als centres històrics és un altre exemple de com es regula i s’invisibilitza aquest treball. Es tolera el treball, però no que es vegi.

Com pot l’arquitectura adaptar-se als canvis socials sense perdre el seu valor històric i patrimonial?

L’arquitectura ha d’estar viva. Pot tenir valor històric i patrimonial, però si deixa de ser usada per la comunitat que l’envolta, perd gran part del seu sentit. El repte és mantenir els elements de valor arquitectònic tot permetent que l’espai continuï sent apropiat i resignificat per les persones.

El Mercat del Born a Barcelona és un bon exemple de la tensió que es pot generar. En convertir-lo en monument i espai commemoratiu, se li va treure allò que fa que un mercat sigui un mercat: una plaça coberta, plena de vida, d’intercanvi, de comunitat. Es va optar per un tipus de memòria i se’n va esborrar una altra. I això no és innocent: és també una decisió política sobre quina història es vol explicar i a qui pertany l’espai.

Els edificis amb certa flexibilitat estructural es poden adaptar a nous usos sense necessitat de grans obres. Això és molt valuós. Si pensem en el gir cap a les cures com a política pública, molts equipaments existents es podrien reorganitzar des d’una altra òptica sense construir res de nou. La flexibilitat no és només arquitectònica, és també de mentalitat.

Què significa exactament una «ciutat de les cures»?

És, en primera instància, remapejar el que ja existeix des d’una òptica diferent: posant al centre les persones que tenen cura i les necessitats que se’n deriven. És reconèixer que la cura no és una cosa que passa a l’interior de les cases, responsabilitat privada d’unes poques persones, majoritàriament dones, sinó una responsabilitat compartida entre allò públic, allò privat, allò comunitari i allò personal. Això és el que s’anomena el rombe de la cura.

Aquesta idea prové, en la seva versió contemporània, de les feministes escandinaves dels anys vuitanta, que reclamaven el que anomenaven «infraestructures per a la vida quotidiana». Però té antecedents més antics: la Hull House a Chicago o la Toynbee Hall a Londres, a finals del segle XIX, eren edificis situats en barris empobrits on persones universitàries vivien i oferien educació, acompanyament, atenció a les infàncies. Protoprogrames de cura col·lectiva.

Hi ha ja ciutats on això estigui passant de forma concreta?

No hi ha cap ciutat que ho hagi implementat de forma completa, però hi ha experiències molt significatives. A Bogotà existeix el lema «A cuidar también se aprende», amb escoles de cura on els homes poden aprendre a participar en aquestes tasques. A Iztapalapa, a Ciutat de Mèxic, s’han creat espais comunitaris —anomenats «utopías», que és un acrònim— que concentren serveis: atenció ciutadana, cuines comunitàries perquè les persones s’emportin com a mínim un àpat fet al dia, bugaderies, cura infantil, atenció a persones grans, espais per al cos i la ment de qui té cura, i fins i tot rondes de diàleg amb homes per treballar noves masculinitats.

A Mèxic, la Constitució de 2017 reconeix les cures com un dret i com una obligació de l’Estat, cosa que ha donat base legal a aquestes iniciatives. I una de les troballes més importants és que el problema no sempre és la manca de serveis, sinó la seva dispersió. Quan una persona que té cura d’algú necessita fer un tràmit o accedir a un servei, ha de desplaçar-se a cinc llocs diferents. Els temps i els costos de mobilitat són insostenibles. Centralitzar i organitzar el que ja existeix redueix enormement aquesta càrrega.

Però també cal ser honesta: quan aquests programes s’expliquen des del feminisme, posant la dona al centre, dient clarament que la cuidadora és una dona, duren mentre dura el govern que els va impulsar. Tan bon punt canvia el vent polític, el focus desapareix encara que els serveis continuïn.

El discurs polític dominant avui tendeix a reduir l’Estat, a minvar el sector públic. No va tot això exactament en sentit contrari?

Cal ser realista sobre la fragilitat d’aquests avenços. Si no van acompanyats d’educació, d’un canvi cultural que els faci comprensibles i desitjables més enllà de qui ja els necessita, es perden tan bon punt canvien els vents. Un dels problemes és que els programes de cures solen implementar-se primer on hi ha més necessitats, als barris més vulnerables. I com que les classes mitjanes mai no veuen el que no els toca directament, no els entenen, no els defensen. Quan en realitat serien programes útils per a totes les persones.

Passa una cosa semblant amb els ajuts universals: si en lloc de donar suport només a qui està en situació de pobresa el dones a totes les famílies, el suport social és molt més ampli i el programa és més difícil de desmantellar.

Com es resol, doncs, aquest dilema entre el «mentrestant» i el canvi estructural?

És la pregunta de fons, i no té una resposta senzilla. O millorem les condicions dins d’un sistema que continuarà sent depredador, o esperem una transformació que no sabem quan arribarà. Jo crec que cal fer les dues coses alhora, sense perdre de vista cap de les dues.

Els vagons rosa al metro de Ciutat de Mèxic, Delhi o Seül són un bon exemple. Són la solució ideal? No. Són desitjables a llarg termini? No. Però són una solució concreta per a dones que sí o sí han d’agafar el transport públic a hores de molta gent i que, sense aquesta mesura, serien assetjades o violentades. Aquests cossos existeixen ara. No poden esperar el canvi estructural.

El mateix passa amb els programes de cures: no són la revolució, però a les dones que tenen cossos sense temps per a elles mateixes —que no fan esport, que no tenen espais propis, que estan soles amb una càrrega enorme— els millora la vida de forma real. I això importa. El «mentrestant» no és rendir-se. És assumir que el canvi profund porta temps i que, mentrestant, hi ha persones concretes que necessiten condicions de vida millors.

Per acabar: quina importància real té lluitar per aquest tipus d’arquitectura i urbanisme des d’una perspectiva feminista? És un luxe o és urgent?

És urgent, i no només per a les dones. Com diuen alguns antropòlegs, la cura és una activitat d’espècie: mantenir la vida és imprescindible en tots els seus aspectes, i cal fer-ho entre totes les instàncies que componen la societat. Reconèixer-ho, fer-ho visible, organitzar-ho col·lectivament: això és el que hi ha en joc.

Ara bé, la pregunta sempre torna: aquests avenços són un canvi real o pedaços que el capitalisme acaba absorbint al seu favor? Probablement les dues coses alhora. Però també és cert que una dona amb temps per a ella mateixa, amb accés a serveis, amb comunitat, no és el mateix que una dona esgotada i sola. I una ciutat que reconeix el treball de tenir cura —que el fa visible en els seus espais, en els seus programes, en els seus pressupostos— és una ciutat més justa per a totes i tots.

El problema és que fa molt de temps que produïm canvis i també fa molt de temps que retrocedim. Tres passos endavant, dos enrere. I ara mateix hi ha una narrativa molt estesa que diu que el feminisme «s’ha passat de la ratlla». Jo em pregunto: qui marca aquesta ratlla? Perquè el 80% de les hores de cura continuen sent femenines, l’habitatge es continua dissenyant sense pensar en qui l’habita, i l’espai públic continua sent hostil per a molts cossos. Falta molt. La urgència no ha desaparegut.